Quan la violència (potser) és l’única sortida

Premi al millor guió a Canes i nominada als Spirit Awards. Parlo de la xinesa “Un toque de violència”, de Jia Zhang Ke (“Naturaleza muerta”, 2006). Dura dues hores i deu i retrata quatre persones, aparentment normals, que acaben desesperades. En cada cas, hi ha un moment en què perden el cap i intenten sortir-se’n a través de la violència.

La pel·lícula va de més a menys, perquè la millor història és la primera. El seu protagonista és en Dahai, un miner que vol aconseguir, de la manera que sigui, que el propietari d’una mina privatitzada reparteixi els guanys amb els seus treballadors. N’està fart de la corrupció de les persones que manen al poble. L’interpreta un sensacional Jiang Wu (“La ducha”, 1999). La segona història també és molt potent. De camí de casa seva, per participar en la festa dels setanta anys de la seva mare, en Zhou San s’adona que, amb la seva pistola, té un poder il·limitat. Mata per qualsevol cosa. Per a ell, la vida dels altres no té cap valor. És capaç d’assassinar dues persones per robar una bossa.

La recepcionista d’una sauna, a qui un client confon amb una prostituta, és l’eix central de la tercera part de la pel·lícula. És l’incident que la fa explotar de manera definitiva, uns dies després d'adonar-se que el seu amant no deixarà mai la seva dona. I per acabar, Zhang Ke ens parla d’un noi jove que, mogut per l’afany de guanyar diners fàcils, canvia tot sovint de feina. No s’arrela a cap lloc i, cada dia que passa, està més desequilibrat. Com deia en començar, la violència és l’eix vertebrador de tota la pel·lícula. Globalment, estem davant d’un títol pessimista, agressiu i, sobretot, amb una grandíssima fotografia, firmada per Yu Likwai.

"VIOLETTE"

També és una pel·lícula força llarga “Violette”, dirigida pel francès Martin Provost (“Séraphine”, 2008). Està interpretada per Emmanuelle Devos, que aquest any també ha triomfat moltíssim amb “El hijo del otro”. Devos dóna vida a l’esciptora Violette Leduc, en un biòpic d’època ben fet i ben interpretat. S’allunya força dels típics clixés de les biografies literàries.

Estem davant d’un títol molt recomanable, sobretot per als amants de la literatura. Coneixem la Violette, filla bastarda d’un noble, molt abans de convertir-se en una escriptora famosa. El moment clau de la seva vida és quan coneix a Simone de Beauvoir, que es converteix en la seva principal valedora. De fet, veiem com acaba d’escriure la seva primera obra, “L’Asphyxie” (1946), i com es publica. Se’n van fer ben pocs exemplars. És molt bona l’escena en la qual la Violette entra en una llibreria i es baralla amb la dependenta perquè no té el llibre ni en sap res d’ell. La pel·lícula ens presenta a l’escriptora com una persona hostil i amb una autoestima molt baixa.

Provost també dóna molta importància a la relació lèsbica que la protagonista va mantenir amb una companya de classe, quan totes dues eren estudiants. Aquesta relació va marcar-la moltíssim. Com es veu en una altra escena de la pel·lícula, poc després de conèixer la Simone de Beauvoir, també li demana que sen vagi al llit amb ella. “L’Asphyxie” va ser el primer dels seus onze llibres, que van convertir-la en una escriptora imprescindible. La Violette va morir als 65 anys, de càncer de mama, després de tot un seguit d’operacions. Aquesta pel·lícula és un merescut homenatge.

“SI T’HI ATREVEIXES” (PERE ANTONI PONS)

No havia llegit res de Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) i “Si t’hi atreveixes” m’ha sorprès positivament. El llibre està publicat per Empúries, té 297 pàgines i està ple de referències cinematogràfiques. Els seus personatges, ben dibuixats, cauen bé des d’un primer moment. L’autor els fa força propers. Han viscut al límit, saturats per la droga i l’alcohol, però ara sembla que comencen a tenir el seu futur mínimament clar.

La major part de la història passa en un poble de mar indeterminat. És on viu en Marcus i la Lluïsa, la seva xicota, que està embarassada. En Marcus havia estat amic inseparable d’en Robert, amb qui havien compartit pis, festes i un munt de coses més. Ara, després d’uns anys sense cap tipus de contacte, en Marcus li demana al Robert que el vagi a veure i que s’estigui amb ell uns quants dies. Per què es produeix ara aquest apropament entre tots dos? Un no ha pogut veure complert el seu somni d’escriure guions de cinema. L’altre tampoc no ha estat el novel·lista d’èxit que esperava. Potser és el moment de passar balanç?

L’amistat entre en Marcus i en Robert serveix per emmarcar l’assassinat d’un mestre del poble, que havia tornat després d’uns anys sense que ningú en sabés res d’ell. El mestre havia fugit, cames ajudeu-me, després de ser acusat d’abusos sexuals a una menor. Ningú tenia clar que fos culpable, ni tan sols la Policia, però el boca-orella li va fer molt de mal. En el passat; i en el present. Ara que l’han mort hi ha molta gent que encara considera que el mestre mai no havia abusat de ningú, però també són molts els que estan contents perquè, a títol personal, creuen que s’ha fet justícia. Potser per inesperat, el final del llibre és brutal.

“Setmanes després d’haver-nos conegut a la festa, quan ja havíem quedat unes quantes vegades i havíem comprovat tot el que teníem en comú, en Marcus em va trucar una nit i em va dir que l’anés a veure a casa seva. Em volia fer una proposta. Jo no tenia res a fer i m’hi vaig presentar al cap de mitja hora. Vivia en un sobreàtic amb terrassa al barri de Gràcia, al carrer de Sant Pere Màrtir, al costat de la plaça de la Vila, que aleshores encara es deia Rius i Taulet. Vaig arribar-hi a mitjanit tocades, quan les places de la zona ja eren plenes de gent i tot estirava cap a la festa”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Dues mares competint per la mateixa filla

La protagonista de “Marsella”, de Belen Macías, és una nena d’onze anys. Es diu Noa Fontanals i fa de Claire, abandonada de petita. La seva interpretació és molt convincent. Per ella lluiten la seva mare biològica (María León) i l’adoptiva, Goya Toledo. Totes dues treballen francament bé. Com Eduard Fernández i Àlex Monner, que fan el paper de camioners.

La Sara (León) acaba de recuperar la custòdia de la Claire, després de superar la seva addicció a l’alcohol. El primer que vol fer, ara que té la nena, és portar-la a Marsella, per presentar-li al seu pare. Un pare que ni tan sols coneix, perquè va fugir quan ella encara estava embarassada. Però la Virginia (Toledo) no li posarà les coses fàcils. L’ha criat ella, amb el suport incondicional del seu marit, i creu que la Sara no està preparada per fer-se’n càrrec. Té proves més que evidents. La lluita entre les dues “mares” és acarnissada tot i que, camí cap a França (viatgen juntes en cotxe), cadascuna es posa en el lloc de l’altra i comencen a entendre’s una miqueta més. Una és una noia sense ofici ni benefici. L’altra, una dona culta i amb un alt poder econòmic.

Macías enfronta dos models de mare molt diferents. La Sara és una perdedora que busca una segona oportunitat. Va patir quan era filla (la seva mare també la va abandonar) i ara no vol fallar amb la Claire, tot i que el món se encara se li cau a sobre. Molt maco el moment que el seu pare li regala un penell. La Virginia, que no ha pogut tenir fills, ha tractat la nena com una princesa i no pot treure-se-la del cap. Sap que la Sara té dret a recuperar-la, però l’enveja, del tot lògica, se la menja per dins. Un paquet amb droga i un petit accident amb un camió acaben d’arrodonir “Marsella”, una pel·lícula que passa francament bé. Personatges propers i molt ben interpretats per aquest drama amb format de road movie.

"EL AMANECER DEL PLANETA DE LOS SIMIOS"

A "El amanecer del planeta de los simios" no hi cap raça que sigui bona o dolenta del tot: ni els humans ni els primats. La segona part de "El origen del planeta de los simios", dirigida per Matt Reeves, és una pel·lícula amb sentiments barrejats i, sobretot, amb una posada en escena espectacular. Són més de dues hores d'energia pura, que ho deixen tot a punt per la tercera part!

Si els homes no ens entenem amb nosaltres mateixos (ho demostren dia rere dia israelians i palestins, per exemple), Com hem d'arribar a acords amb els simis? Semblava que aquest cop la pau era possible, però tot un seguit de malentesos i l'odi radical d'alguns personatges clau, provoquen un altre enfrontament amb tràgiques conseqüències pels dos bàndols. En César, sensacional Andy Serkis, per part dels simis; i en Malcolm (nom amb molt de significat, interpretat per Jason Clarke) semblen els únics amb dos dits de front. És recomanable veure la pel·lícula en versió original. Serkis va estar sis mesos treballant la veu del seu César.

Al repartiment també hi destaca Gary Oldman, que fa de Dreyfus, un dels fundadors de la colònia de San Francisco, al costat d'en Malcom. Després de la terrible grip dels simis, que quasi posa fi amb la vida a la Terra, viuen tots junts, compartint les poques coses que tenen. Fins que un dia, després de deu anys sense cap contacte entre els humans i els simis, es troben casualment al bosc, quan el grup que encapçalava en Malcolm intentava connectar una petita central hidroelèctrica abandonada. És l'única sortida que tenen els humans per continuar tenint llum, escalfor i seguir buscant, via ràdio, si hi ha més supervivents en altres llocs. Reflexió, aventura, espectacle en estat pur i molt humanisme per una pel·lícula que, ho tinc clar, és de visió obligada.

"LA ÚLTIMA NOCHE EN TREMORE BEACH" (MIKEL SANTIAGO)

Diuen els entesos que “La última noche en Tremore Beach” pot ser un dels llibres estrella d’aquest estiu, com “La verdad sobre el caso de Harry Quebert” l’any passat. De fet, a la pestanya esquerra del llibre es compara a l’autor (Mikel Santiago, Vizcaya, 1975) amb Jöel Dicker, però també amb Stephen King i John Connolly. Una bona mescla! Té 414 pàgines i està publicat per Ediciones B. Molt recomanable.

Santiago, que ha viscut a Irlanda (tot i que ara resideix a Ámsterdam), ens regala una potent història d’intriga psicològica. El seu protagonista és en Peter Harper, un compositor estrella en hores baixes. En poc temps, ha passat de rebre el BAFTA, el Globus d’Or i d’estar nominat als Oscar a refugiar-se en una platja aïllada d’Irlanda. Ha de recuperar l’àngel perdut i, de passada, superar la separació de la seva exdona, la Clem. Els únics veïns que té en Peter són en Leo i la Marie Kogan. No hi ha cap més casa en molts quilòmetres a la rodona. Allà, el músic ha començat a sortir amb la Judie, una botiguera que amaga un passat tortuós.

El moment clau del llibre, just al començament, és quan en Peter és tocat per un llamp i comença a tenir visions. Per què són visions? Ho descobrirem quan arribem a les últimes pàgines. Siguin el que siguin, marquen la seva vida immediata i de totes les persones que l’envolten, com en Jip i la Beatrice, els seus fills, que passen uns dies de vacances amb ell. El llibre, que t’enganxa des d’un primer moment, té moltes referències cinematogràfiques i cita directors de culte com Woody Allen, Billy Wilder o Pedro Almodóvar. “Todo sobre mi madre”, “Misterioso asesinato en Manhattan”, “Balas sobre Broodway”, “Primera plana” i “Berlín occidente”, algunes de les pel·lícules que té per llogar la Jude a la seva botiga multiusos. Paga la pena llegir-lo.

“Justo cuando empezaba a creer que todo habría sido producto de mi imaginación, volví a oírlo alto y claro: golpes en la puerta. Uno, dos, tres. Con prisa, con fuerza. Me pregunté por qué demonios no utilizaban el timbre. Extendí la mano hasta el interruptor de la lámpara de la mesa que havía junto al sofà. Lo apreté, però la lámpara quedó a oscuras.
-Qué demonios... –gruñí .
Me levanté y caminé hasta el recibidor, probando otros interruptotes, però parecía que la luz se había cortado en toda la casa. Quizás fuera eso, pensé, un problema con la luz. Posiblemente, se trataría, de Leo o Marie, o algun empleado del condado, o un bombero o un marciano. Joder, debían ser más de las tres de la madrugada”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Omar": Amor i traïcions entre bales

Hany Abu-Assad és un director compromès amb el cinema polític. L’any 2005 va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb “Paradise Now”, relatant-nos 24 hores dins del cap d’un terrorista palestí. En l’última edició va col·locar “Omar” entre les finalistes. El premi se’l va acabar emportant la italiana “La grande bellezza”, de Paolo Sorrentino.

“Omar” gira al voltant d’un jove palestí que està acostumat a esquivar les bales de les tropes que vigilen el mur dels territoris ocupats. L’ha de saltar sovint per visitar la Nadia, que és la xicota amb qui li agradaria compartir la seva vida. Se’n surt força bé fins que un dia, amb dos amics seus, acaben matant un soldat, a qui disparen, amagats, des de força lluny. És la seva particular manera de fer justícia. Lògicament, a partir d’aquest moment, tot es complica. A l’Omar el detenen molt ràpid, tot i que saben que no ha estat ell qui va disparar l’arma. Després de torturar-lo, li demanen que col·labori... a canvi de concedir-li la llibertat. Estem davant d’una pel·lícula hiperrealista, convincent des d’un punt de vista visual i molt ben interpretada.

En un moment, un dels protagonistes diu que "no pots ser un lluitador per la llibertat només mirant". És just abans que disparin al soldat, quan un dels amics intenta no implicar-s'hi personalment. La pel·lícula també reflexiona sobre la traïció, ja que queda clar, des del començament, que són uns quants els qui juguen a dues bandes. De vegades, sembla que és l’única manera que tenen per sortir cap endavant. Per cert, en un dinar de familia, reunits al voltant de la taula, es parla de futbol i dels canvis que ha fet José Mourinho en un partit del Reial Madrid. Una nena assegura, “No sé per què entrena si només és un traductor”. Brutal.

"SABOTAGE"

Als seus 66 anys, Arnold Schwarzenegger segueix fent pel·lícules com si res. L’última, que no està gens malament, és “Sabotage”, dirigida per David Ayer (“End of watch”, 2012). L’Arnold interpreta al cap d’un equip de l’agència antidroga americana ( la DEA), que aprofita una operació contra un càrtel mexicà per intentar robar deu milions de dòlars. Segueix sense moure ni un múscul de la cara, però ja hi estem acostumats.

A l’Arnold se’l menja, i de quina manera, una gran Olivia Willams (“Anna Karenina”, 2012), que és la inspectora de policia encarregada d’esbrinar per què, després del sanguinari robatori, els integrants de l’equip són assassinats, un darrere de l’altre. Un robatori que ningú ha pogut demostrar mai. El mateix dia que van buscar els deu milions sostrets, la corda que havia de subjectar la bossa amb els diners estava tallada. Qui se’ls va quedar? S'acaben acusant uns als altres. Del repartiment, interpretant als violents agents de la DEA, també hi destaquen Sam “Avatar” Worthington, amb cueta a la barba inclosa; Terence Howard i la pèl-roja Mireille Enos (la mare de “Guerra Mundial Z”, 2014).

“Sabotage” és una bona pel·lícula d’aventures. Si li demanem més coses, no ens les dona. Acció, una trama que s’aguanta força bé fins al final i dues incògnites per resoldre: qui es va emportar els diners i per què. Bon homenatge a Schwarzenegger, que fa la sensació que actuarà mentre pugui mantenir-se dret. I fent el paper de més dur del món, com no podria ser d’una altra manera.

"LA LLIBRERIA AMBULANT"

“La llibreria ambulant”, de Christopher Morley (1890-1957), és un llibre deliciós. És d’aquells que fomenten la lectura i et fan sentir orgullós d’estar bojament enamorat de la literatura. Té 160 pàgines i està publicat per Viena Edicions. La traducció és de Dolors Udina. És un llibre senzill, proper i amb un gran sentit de l’humor. L’acabes amb un gran somriure a la boca. I, pràcticament, es pot llegir d'una tirada.
 
Morley ens presenta tres personatges sotmesos al plaer dels llibres, els tres a la seva manera. Un és en Roger Mifflin, llibreter ambulant que vol instal·lar-se a Brooklyn, on viu el seu germà, per escriure les seves memòries. Abans, però, s’ha de vendre la seva estimada llibreria, l’euga i el gos. Podríem dir que és un profeta de la paraula escrita, molt estimat pels seus clients, però comença a estar una mica cansat d’anar amunt i avall. Va directe a la granja dels McGil perquè està convençut que el germà gran, que comença a ser un escriptor reconegut, se li quedarà el negoci. Es tracta d’un granger que, a poc a poc, ha anat abandonant la granja per abraçar-se a la literatura, que el té completament segrestat.

El tercer personatge en discòrdia, i el més important, és l'Helen McGil, una dona que ho deixa tot, agafa els estalvis i els inverteix en la llibreria ambulant d'en Roger Mifflin. N’està farta de viure cuidant al seu germà, fent pa i collint els ous de les gallines, un dia darrere de l’altre. Inicialment, compra la llibreria ambulant (batejada com el Parnàs)  per evitar que ho faci el seu germà, que aquell dia no està a casa. Estava convençuda que cauria en la temptació i encara la deixaria més abandonada. L'Helen, però, s’enamora molt ràpid del negoci i comença a vendre llibres amb moltíssimes ganes, seguint les indicacions de l'antic propietari. Junts, tots dos, viuran aventures francament maques. Un llibre molt recomanable.

"Crec que llegir un bon llibre et fa modest. Quan un aconsegueix veure amb lucidesa l'interior de la naturalesa humana, cosa que et proporcionen els grans llibres, un sent la necessitat de fer-se petit. És com mirar l'Óssa Major en una nit clara o com veure l'alba a l'hivern quan un va a recollir els ous del matí. I qualsevol cosa que et faci sentir petit és meravellosament bona".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Sempre és necessari intentar girar full!

El francès Jean-Pierre Jeunet és un director diferent. Visualment, les seves pel·lícules són una meravella. No dic que s’hi assembli però, en alguns moments, el seu cinema em recorda coses del nord-americà Wes Anderson (“El gran hotel Budapest”, 2014). El seu últim títol és “El extraordinario viaje de T.S. Spivet”, que s’ha estrenat avui, també en versió 3D.

El gran triomf de Jeunet és “Amelie” (2001), que va servir per fer-lo conegut a nivell mundial. A ell i a Audrey Tautou, que també va protagonitzar la seva següent pel·lícula, “Largo domingo de noviazgo” (2004). Jo havia començat a gaudir de l’”estil Jeunet” molt abans, amb la sensacional “Delicatessen” (1991). Dominique Pinon, que hi feia de protagonista, és el seu actor-franquícia. També ha tingut papers a “La ciudad de los niños perdidos” (1995), “Alien resurrección” (1997), a les citades “Amelie” i “Largo domingo de noviazgo”, i també a “Micmacs” (2009). A “El extraordinario viaje de T. S. Spivet” té una aparició molt curteta, per no trencar la “norma” preestablerta. Pinon ha intervingut en totes les cintes de Jeunet.

En T. S. Spivet (Kyle Catlett) és un nen de deu anys que descobreix la roda de moviment perpetu. Funciona sola i té autonomia per quatre-cents anys, que és quan s’haurien de canviar els imants. Per recollir el premi atorgat per una institució científica (que desconeixia la seva edat) s’escapa de casa i creua, en tren i en camió, la distància que hi ha entre el ranxo de Montana on viu amb la seva família i Washington. El seu pare és un vaquer amant de l’Oest i de les cabres; i la seva mare (una gran Helena Bonham Carter), una apassionada classificadora d’insectes. Té una germana més gran i, per desgràcia, ha perdut el seu bessó, en un accident d’armes.

“El extraordinario viaje de T. S. Spivet”, premi a la millor fotografia als César, és una pel·lícula molt rica visualment, amb un munt d’infografia incrustada en les imatges. Entre altres coses, reflexiona sobre la importància de girar full. De vegades, ens diu, omplim les nostres vides de coses completament inútils, voluntàriament o involuntària, per no pensar en les que realment són importants. Bona interpretació de Catlett i aportació estel·lar de Judy Davis, en el paper d’histriònica responsable de la institució que premia en T. S.”.

"NEW WORLD"

El cinema de Corea del Sud està de moda. “New world”, la segona pel·lícula dirigida per Park Honn-jung, és francament bona. El tema no és nou, amb un munt de policies infiltrats en la banda criminal més gran del país. Això sí, ens ho expliquen tot amb una claredat meridiana i, a més a més, amb una posada en escena espectacular. Dura dues hores i quart, però de veritat que passen volant!

“New world” és un retrat de la lluita pel poder, des de dins de la banda i des de fora. Des de dins, i després de la mort del cap principal, entre els dos grans candidats a substituir-lo: Jeong Cheong (jove imaleducat) i Seong-Woong Park, amb més experiència i mala llet. Des de fora, per la policia que, dirigida per Chief Kang, intentarà influir en la successió, ja que té un dels seus homes infiltrat molt  amunt, com a segon de Cheong. A Kang l’interpreta Choi Min-sik, un dels millors actors coreans de les dues últimes dècades, amb títols, per ordre cronològic, com “Happy end” (1999), “Ebrio de mujeres y pintura” (2002), “Old boy” (2003), “Simpathy for Lady Vengeance” (2005), “I saw the devil” (2010) i “Nameless gàngster” (2012). Min-sik té un paper més aviat tranquil, lluny de la seva brutalitat habitual.

S’agraeix que no hi hagi dobles agents que, si bé de vegades serveixen per enriquir la trama, ho emboliquen tot fins a punts insospitats. Encara més per a l’espectador occidental, que podem confondre alguns personatges per la seva semblança física. “New world” és una lluita pel poder, en tots els sentits. Molts cops, ni els gàngsters ni els policies saben ben bé qui són ni per a qui treballen. En el cas de l’infiltrat protagonista ja porta vuit anys fent el doble joc; amb les lluites internes que això comporta. La pel·lícula té emoció, acció i reflexió alhora. Des d’un punt de pista visual, no és tan violenta com altres coreanes. Sí que ho és la primera escena -i n’hi ha un parell més- però la sang i el fetge aquest cop passen més aviat desaparcebuts. Totalment recomanable.

"LAS GAFAS DE LA FELICIDAD" (RAFAEL SANT ANDREU)

“Las gafas de la felicidad”, del psicòleg Rafael Santandreu, està tenint molt èxit. El meu exemplar és de la quarta edició! Està publicat per Grijalbo i té 316 pàgines. La proposta que ens fa en Rafael, optimista de mena, és que els lectors descobreixin la seva fortalesa emocional. És allò de veure sempre el got mig ple i no mig buit. Segur que Santandreu porta posades les ulleres de la felicitat fins i tot quan dorm.

L'autor creu que l’únic que es necesita per ser feliç és tenir assegurat el menjar i el beure. Res més. Segons ell, la resta de coses són prescindibles. És per això que entén que ni la mort de les persones estimades (encara que sigui prematura), ni les malalties greus ni els desenganys amorosos haurien d’amargar la vida a ningú. La teoria és molt fàcil. Portar-la a la pràctica, al peu de la lletra, no crec que ho sigui tant. L’autor posa d’exemple un munt de casos de pacients seus -passa consulta a Barcelona- i relata com va tractar-los, fins a trobar la solució més adient. Són casos normals, patits per persones normals. Podem entendre’ls tots sense esforçar-nos-hi massa.

En Rafael combina la seva experiència personal amb tot un seguit de faules i d’històries protagonitzades per mestres orientals. Totes es resolen pel sentit comú. La història de la venda de l’anell, que no coneixia, m’ha encantat. Per deixar enrere l’ansietat i les pors, proposa una “visualització racional”; és a dir, planificar tot allò que s'ha de fer, positivament, una estona abans de portar-ho a terme. Posa el cas del jugador del Manchester United Wayne Rooney, que s’imagina els partits abans de jugar-los. Per superar els complexos, de lleig, de gros, de talòs, diu que és vital acceptar-se com s'és. Si s'és lleig què passa?, assegura. Es pot ser igual de feliç. I si no se n'és i ho diuen només per ofendre? Encara millor! Només ofèn qui pot... i no qui vol. Tot és pura lògica.

A “las gafas de la felicidad” també dóna tot un seguit de claus per aprendre a suportar el dolor, a no barallar-se amb les coses ni amb les persones i a superar la gelosia. En aquest capítol, en Rafael exagera al màxim per deixar clar que la monogàmia està fent molt de mal. Pensa que si no s’extralimités el valor del sexe, tothom seria més feliç. Una infidelitat és suficient per posar fi a una relació de parella? Ell està convençut que no. Al llarg del llibre, l’autor parla un parell o tres de cops de bàsquet, el seu esport preferit (com el meu) i deixa caure el nom d’algunes pel·lícules i cançons. Pel que he pogut veure, és molt fan de Siniestro total, com jo. Per a mi, el llibre tendeix a l’exageració, perquè es vegi fins on ens poden treure de polleguera els problemes, i és força divertit. Amb el Rafael he coincidit un parell de cops a Els Matins de TV3.

“Los ataques de pánico son un buen ejemplo de esas enfermedades fantasma producidas por la excesiva atención en el cuerpo. Las personas que tienen miedo a la ansiedad –a que el corazón les vaya muy deprisa, por ejemplo- hacen que el miedo aumente. Se trata de un miedo paroxístico. Es decir, el temor crece vertiginosamente a causa del propio miedo a experimentar los síntomas”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy