Sempre és necessari intentar girar full!

El francès Jean-Pierre Jeunet és un director diferent. Visualment, les seves pel·lícules són una meravella. No dic que s’hi assembli però, en alguns moments, el seu cinema em recorda coses del nord-americà Wes Anderson (“El gran hotel Budapest”, 2014). El seu últim títol és “El extraordinario viaje de T.S. Spivet”, que s’ha estrenat avui, també en versió 3D.

El gran triomf de Jeunet és “Amelie” (2001), que va servir per fer-lo conegut a nivell mundial. A ell i a Audrey Tautou, que també va protagonitzar la seva següent pel·lícula, “Largo domingo de noviazgo” (2004). Jo havia començat a gaudir de l’”estil Jeunet” molt abans, amb la sensacional “Delicatessen” (1991). Dominique Pinon, que hi feia de protagonista, és el seu actor-franquícia. També ha tingut papers a “La ciudad de los niños perdidos” (1995), “Alien resurrección” (1997), a les citades “Amelie” i “Largo domingo de noviazgo”, i també a “Micmacs” (2009). A “El extraordinario viaje de T. S. Spivet” té una aparició molt curteta, per no trencar la “norma” preestablerta. Pinon ha intervingut en totes les cintes de Jeunet.

En T. S. Spivet (Kyle Catlett) és un nen de deu anys que descobreix la roda de moviment perpetu. Funciona sola i té autonomia per quatre-cents anys, que és quan s’haurien de canviar els imants. Per recollir el premi atorgat per una institució científica (que desconeixia la seva edat) s’escapa de casa i creua, en tren i en camió, la distància que hi ha entre el ranxo de Montana on viu amb la seva família i Washington. El seu pare és un vaquer amant de l’Oest i de les cabres; i la seva mare (una gran Helena Bonham Carter), una apassionada classificadora d’insectes. Té una germana més gran i, per desgràcia, ha perdut el seu bessó, en un accident d’armes.

“El extraordinario viaje de T. S. Spivet”, premi a la millor fotografia als César, és una pel·lícula molt rica visualment, amb un munt d’infografia incrustada en les imatges. Entre altres coses, reflexiona sobre la importància de girar full. De vegades, ens diu, omplim les nostres vides de coses completament inútils, voluntàriament o involuntària, per no pensar en les que realment són importants. Bona interpretació de Catlett i aportació estel·lar de Judy Davis, en el paper d’histriònica responsable de la institució que premia en T. S.”.

"NEW WORLD"

El cinema de Corea del Sud està de moda. “New world”, la segona pel·lícula dirigida per Park Honn-jung, és francament bona. El tema no és nou, amb un munt de policies infiltrats en la banda criminal més gran del país. Això sí, ens ho expliquen tot amb una claredat meridiana i, a més a més, amb una posada en escena espectacular. Dura dues hores i quart, però de veritat que passen volant!

“New world” és un retrat de la lluita pel poder, des de dins de la banda i des de fora. Des de dins, i després de la mort del cap principal, entre els dos grans candidats a substituir-lo: Jeong Cheong (jove imaleducat) i Seong-Woong Park, amb més experiència i mala llet. Des de fora, per la policia que, dirigida per Chief Kang, intentarà influir en la successió, ja que té un dels seus homes infiltrat molt  amunt, com a segon de Cheong. A Kang l’interpreta Choi Min-sik, un dels millors actors coreans de les dues últimes dècades, amb títols, per ordre cronològic, com “Happy end” (1999), “Ebrio de mujeres y pintura” (2002), “Old boy” (2003), “Simpathy for Lady Vengeance” (2005), “I saw the devil” (2010) i “Nameless gàngster” (2012). Min-sik té un paper més aviat tranquil, lluny de la seva brutalitat habitual.

S’agraeix que no hi hagi dobles agents que, si bé de vegades serveixen per enriquir la trama, ho emboliquen tot fins a punts insospitats. Encara més per a l’espectador occidental, que podem confondre alguns personatges per la seva semblança física. “New world” és una lluita pel poder, en tots els sentits. Molts cops, ni els gàngsters ni els policies saben ben bé qui són ni per a qui treballen. En el cas de l’infiltrat protagonista ja porta vuit anys fent el doble joc; amb les lluites internes que això comporta. La pel·lícula té emoció, acció i reflexió alhora. Des d’un punt de pista visual, no és tan violenta com altres coreanes. Sí que ho és la primera escena -i n’hi ha un parell més- però la sang i el fetge aquest cop passen més aviat desaparcebuts. Totalment recomanable.

"LAS GAFAS DE LA FELICIDAD" (RAFAEL SANT ANDREU)

“Las gafas de la felicidad”, del psicòleg Rafael Santandreu, està tenint molt èxit. El meu exemplar és de la quarta edició! Està publicat per Grijalbo i té 316 pàgines. La proposta que ens fa en Rafael, optimista de mena, és que els lectors descobreixin la seva fortalesa emocional. És allò de veure sempre el got mig ple i no mig buit. Segur que Santandreu porta posades les ulleres de la felicitat fins i tot quan dorm.

L'autor creu que l’únic que es necesita per ser feliç és tenir assegurat el menjar i el beure. Res més. Segons ell, la resta de coses són prescindibles. És per això que entén que ni la mort de les persones estimades (encara que sigui prematura), ni les malalties greus ni els desenganys amorosos haurien d’amargar la vida a ningú. La teoria és molt fàcil. Portar-la a la pràctica, al peu de la lletra, no crec que ho sigui tant. L’autor posa d’exemple un munt de casos de pacients seus -passa consulta a Barcelona- i relata com va tractar-los, fins a trobar la solució més adient. Són casos normals, patits per persones normals. Podem entendre’ls tots sense esforçar-nos-hi massa.

En Rafael combina la seva experiència personal amb tot un seguit de faules i d’històries protagonitzades per mestres orientals. Totes es resolen pel sentit comú. La història de la venda de l’anell, que no coneixia, m’ha encantat. Per deixar enrere l’ansietat i les pors, proposa una “visualització racional”; és a dir, planificar tot allò que s'ha de fer, positivament, una estona abans de portar-ho a terme. Posa el cas del jugador del Manchester United Wayne Rooney, que s’imagina els partits abans de jugar-los. Per superar els complexos, de lleig, de gros, de talòs, diu que és vital acceptar-se com s'és. Si s'és lleig què passa?, assegura. Es pot ser igual de feliç. I si no se n'és i ho diuen només per ofendre? Encara millor! Només ofèn qui pot... i no qui vol. Tot és pura lògica.

A “las gafas de la felicidad” també dóna tot un seguit de claus per aprendre a suportar el dolor, a no barallar-se amb les coses ni amb les persones i a superar la gelosia. En aquest capítol, en Rafael exagera al màxim per deixar clar que la monogàmia està fent molt de mal. Pensa que si no s’extralimités el valor del sexe, tothom seria més feliç. Una infidelitat és suficient per posar fi a una relació de parella? Ell està convençut que no. Al llarg del llibre, l’autor parla un parell o tres de cops de bàsquet, el seu esport preferit (com el meu) i deixa caure el nom d’algunes pel·lícules i cançons. Pel que he pogut veure, és molt fan de Siniestro total, com jo. Per a mi, el llibre tendeix a l’exageració, perquè es vegi fins on ens poden treure de polleguera els problemes, i és força divertit. Amb el Rafael he coincidit un parell de cops a Els Matins de TV3.

“Los ataques de pánico son un buen ejemplo de esas enfermedades fantasma producidas por la excesiva atención en el cuerpo. Las personas que tienen miedo a la ansiedad –a que el corazón les vaya muy deprisa, por ejemplo- hacen que el miedo aumente. Se trata de un miedo paroxístico. Es decir, el temor crece vertiginosamente a causa del propio miedo a experimentar los síntomas”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy