Ni mínima, ni tampoc màxima (a mig camí)

Alberto Rodríguez és un dels directors espanyols més en forma, amb bona mà pels thrillers i els drames socials, com “7 vírgenes” (2005), “After” (2008) i “Grupo 7”. Ara, ha tornat amb “La isla mínima”, una de les grans triomfadores del Festival de Sant Sebastià. Se’n va emportar els premis a la millor fotografia i al millor actor, per un grandíssim Javier Gutiérrez.

Gutiérrez interpreta un dels policies que han d’esbrinar què ha passat amb dues germanes desaparegudes en un poble perdut d’Andalusia. Es diu Juan i té un obscur passat franquista. Els fets estan datats en l’any 1980 però, pels seus mètodes, sembla no tenir clar que ja ha arribat la democràcia. L’altre policia és en Pedro, a qui dóna vida un convincent Raúl Arevalo. Està molt més centrat que el seu company; i sempre que pot intenta treballar dins del marc legal. El pare de les nenes és Antonio de la Torre (Rodrigo), que ja va estar a les ordres de Rodríguez en l’esmentada “Grupo 7”. Està sensacional, com sempre. Els tres personatges estan molt ben treballats, amb profunditat i molts matisos. És un dels grans encerts de la pel·lícula.

El més fluix és el final, precipitat i, pel meu gust, fins i tot un pèl confús. I quan dic confús no vull dir obert, que em semblaria perfecte. La fotografia és esplèndida i l’ambient de pobresa i por que envolta el poble de les nenes és espectacular. Hi ha una mica de tot, cacics explotadors, treballadors que fan vaga perquè volen més diners, tràfic de drogues per completar la mesada, tràfic d’influències, una vident de pa sucat amb oli i, sobretot, moltes ganes de deixar la comunitat on viuen. Allà, un assassí els té a tots atemorits. Un o potser més d'un?

Es dóna la circumstància que dos dels actors secundaris, Jesús Castro i Jesús Carroza, ja van treballar junts a “El niño”. Aquí fan papers pràcticament calcats. “La isla mínima”, amb uns exteriors espectaculars, també deixa clar que, encara que passin els anys, hi ha coses que no canvien. Franco porta quasi quaranta anys mort, però encara hi ha molta gent que el representa amb els cinc sentits. En teniu algun dubte?

"EL VEREDICTO"

Molta atenció amb la pel·lícula belga “Het Vonnis”, que aquí s’ha traduït com “El veredicto”. Està dirigida per Jan Verheyen, que aconsegueix que t’impliquis en la història, des d'un primer moment, i prenguis partit per una de les dues parts. És d’aquells títols que continuen a la teva ment quan l'acabes de veure. S’ha de pair a poc a poc, deixar que reposi.

En un minut la teva vida pot passar del cel a l’infern; i no per culpa teva. I si no que li preguntin a en Luc Segers, que perd la dona i la filla en qüestió de segons. Després de ser agafat i empresonat, el responsable dels fets surt al carrer per un defecte de forma. És en aquest moment, quan en Luc acaba d’embogir. Li passa pel cap fer justícia per compte propi. No podrà tancar el cercle fins que s’hagi venjat de l’indesitjable que li ha manllevat la felicitat. Serà capaç de fer-ho? En Luc està interpretat per Koen De Bouw, molt convincent. També estan sensacionals la resta de personatges, com l’advocat defensor (Johan Leysen), l’advocada acusadora (Veerle Baetens) i el fiscal (Jappe Claes) al capdavant. No ho haurien pogut fer millor.

“Het Vonnis” reflexiona sobre les errades judicials per defectes de forma, una dotzena a l’any a Bèlgica; i sobre si és punible venjar-se de la persona o persones que han amargat la vida a algú voluntàriament. La raó deixa clar que no. Sembla fàcil. La nostra societat es convertiria en una selva o en el llunyà oest. Però si, per contra, ens deixem portar per la rauxa? Com tractarien els mitjans de comunicació una persona que n’ha matat una altra amb l’únic objectiu de venjar-se? I la població en general? I el jurat d’un judici popular? La pel·lícula dóna per molt. Per a mi, és de les millors que hi ha en aquests moments a la cartellera. A Verheyen, de qui encara no havia vist mai res, caldrà seguir-lo de prop. Amb aquesta història va guanyar el premi al millor director a l'últim Festival de Montreal.

"VIATGES AMB LA TIETA" (GRAHAM GREENE)

Diuen que “Viatges amb la tieta” és l’únic llibre que Graham Greene va escriure només per divertir-se. I la veritat és que el lector ho nota! De la primera a l'última aventura. Està publicat en català per l’editorial Viena i té 340 pàgines. Aquest cop, s’allunya de les històries d’espies (tot i que en trobaríem algun) i ens parla de la necessitat de viure la vida al màxim. La traducció és de Dolors Udina.

La protagonista indiscutible de la novel·la és la tieta Augusta, que té amics importants repartits per mig món. Amics i negocis; i no tots legals. El seu nebot, amb qui pràcticament no ha tingut cap contacte, és en Henry Pulling, jubilat, solter i amb un únic hobby, mimar les seves dàlies. Els dos personatges, tieta i nebot, coincideixen en l’enterrament de la mare (?) d’en Henry, i tot canvia per a ell. L’home accepta viatjar amb la seva tieta i viure històries esbojarrades i, lògicament, molt inesperades. Per les pàgines de Greene passen artistes de teatre, mecenes perillosos, gàngsters simpàtics i policies que no saben ben bé cap a on anar. Són els més sorruts de tot. La intel·ligència i l’astúcia de l’Augusta està per sobre de tot i de tothom.

“Viatges amb la tieta” és una lliçó de vida, una invitació a arriscar-nos una miqueta i a fugir, sempre que podem, de la monotonia. Els seus personatges passen per Istanbul, viatjant amb l’Orient Express; per la Bologne francesa, l’Argentina i el Paraguai, per exemple. En Henry, que l’única relació que ha tingut fins ara amb una noia ha estat per carta, comença a descobrir -encara que sigui de lluny-, la marihuana i l’amor lliure. Mare meva tot el que s’ha perdut! El llibre està molt ben escrit, com tots els de Greene, i passa francament bé. Amè, divertit i amb uns personatges que fas teus i no vols deixar anar.

"Tinc més de setanta-cinc anys; per tant, és poc probable que en visqui vint-i-cinc més. Els meus diners són meus i no tinc cap intenció d'estalviar-los per afavorir cap hereu. Ja vaig fer prou estalvis de jove, i no em va costar gaire, perquè als joves no els preocupa especialmente el luxe. Tenen altres interessos que gastar diners i poden fer l'amor satisfactòriament mentre xarrupen Cocacola, una beguda que quan ets gran et provoca nàusees. Tenen poca idea del plaer real: fins i tot la seva manera de fer l'amor tendeix a ser accelerada i incompleta. Per sort, el plaer comença quan tens una edat: el plaer en l'amor, el vi i el menjar".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy