"Reparar els vius" (Maylis de Kerangal)

“Reparar els vius”, de Maylis de Kerangal (Toulon, 1967), és una novel·la que parla de vida... i també de mort. Després d'una primera mirada, no sembla fàcil de llegir, però la veritat és que passa francament bé. Ha estat un gran èxit de vendes a França, on ha guanyat un munt de premis literaris. Està publicada per Angle Editorial i té 254 pàgines. És una història complexa, profunda i, sobretot, molt humana.

El protagonista absolut del llibre és en Simon Limbres o, per ser més exactes, el seu cor... i també la seva família. Té 19 anys i, ja en les primeres pàgines, pateix un accident de cotxe mortal, després d’una matinada de surf. Excepte el cervell, tots els seus òrgans estan intactes. Els metges ho tenen clar. En Simon, jove i esportista, és el donant perfecte. Amb molt de tacte i un llenguatge cent per cent descriptiu, De Kerangal ens explica quins protocols segueixen a l’hospital des que ingressen en Simon, amb la seva vida penjant d’un fil. Aquella trucada per donar la mala notícia a la família; la xerrada amb els pares per intentar que donin el cor, els pulmons i els ronyons del seu fill; el procés d’extracció i posterior reparació del cos; la recepció per part dels beneficiaris... Sembla molt macabre, però no ho és.

Tot i ser un pèl hipocondríac, “Reparar els vius” no m'ha angoixat. És un cant a la vida. Desconec si De Kerangal és donant o no; però m’hi jugaria un pèsol que sí. La desesperació inicial de la mare, el pare, la germana i la xicota d’en Simon queda difuminada –segur que no desapareixerà mai- per la idea que els òrgans del seu estimat serviran per millorar l’estat de salut d’altres persones. La seva mort no és estèril del tot; és una mort que acaba regalant vida. També és molt interessant la visió que té l’autora dels responsables mèdics de l’hospital on va a parar en Simon. Se’ls veu molt professionals, posant-se en la pell de la família. No sé si sempre és així. Ni els “obliguen” a ser donants (podríem dir que els acompanyen) ni obliden cap de les “promeses” que li fan a la mare. El moment en què cusen al Simon, amb respecte absolut, després d’extreure’n els òrgans, és espectacular. La vida es mereix tot el respecte del món, però també la mort.

L’únic que no m’ha acabat de convèncer és que De Kerangal expliqui detalls de les vides privades d’alguns professionals. Que un metge tingui passió pel cant i les caderneres o que una infermera hagi tingut una nit salvatge amb un examant em sembla un pèl irrellevant. És veritat, però, que aquests parèntesis serveixen per rebaixar la tensió de la resta de l’obra. També és molt interessant el punt de vista de la Claire, que és la dona on va a parar el jove i fort cor d’en Simon. Quina sort que ha tingut! Està agraïda amb el donant, però també intrigada i amb un munt de preguntes al pap.

“Gira en rodó a la cambra. Si és una donació, deu ser d’un tipus especial, pensa. En aquesta operació no hi ha donant, ningú no ha tingut la intenció de fer cap donació, i tampoc no hi ha donatari, perquè ella no es pot permetre de refusar l’òrgan, l’ha de rebre per força si vol sobreviure, per tant, de què es tracta? De tornar a posar en circulació un òrgan que encara podia servir, de garantir la seva funció de bomba? Comença a desvestir-se, s’asseu al llit, es treu les botes i els mitjons. El sentit d’aquesta transferència de la qual es beneficia ella per mitjà d’un atzar inversemblant –la compatibilitat inaudita de la seva sang i del seu codi genètic amb els d’un ésser mort avui-, tot això esdevé confús. No li agrada aquesta idea de privilegi indegut, de loteria, se sent com el ninot de peluix que les pinces agafen entremig del farrigo-farrago de bagatel·les amuntegades darrere una vitrina de la fira”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Chris Kyle: Heroi o assassí en sèrie?

Heroi o assassí en sèrie? Em refereixo al franctirador Chris Kyle, protagonista indiscutible d’”American Sniper”, la darrera pel·lícula de Clint Eastwood. Als seus 84 anys, el director de San Francisco continua en plena forma. A Kyle li atorguen 160 morts. Els iraquians, que li tenien pànic, el van batejar com el Dimoni de Ramadi. Lògicament, els soldats nord-americans l’idolatraven.

A Kyle l’interpreta Bradley Cooper, que en aquest 2015 ha tornat a estar nominat en la categoria de millor actor principal. L’any passat ho va estar per “La gran estafa americana” i l’anterior per “El lado Bueno de las cosas”. Algun cop l’haurà de guanyar, però en aquesta ocasió el premi se l’ha emportat Eddie Redmayne, extraordinari fent d’Stephen Hawking a “La teoria del todo”. Cooper em sembla un bon actor; però ja està. La crítica assegura que a “American Sniper” està sublim, però no hi estic del tot d'acord. Podríem dir que compleix. El film també estava nominada a millor pel·lícula, guió adaptat, muntatge, so i efectes sonors. Només va guanyar aquest últim.

Eastwood ens explica la història de Chris Kyle, a qui el seu pare va ensenyar a disparar quan era petit. Quan veu per televisió que ataquen les ambaixades nord-americana a Nairobi i a Dar es Salaam, l’any 1998, decideix allistar-se a l’exèrcit. El 2011, després de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, l’envien a Iraq. És allà, i en missions posteriors, on posa fi a la vida, com a mínim (aquesta és la xifra oficial) de 160 persones, amb alguna dona i algun nen inclosos. Havia d’abatre qualsevol persona que anés armada, estirat en una teulada, per protegir als seus companys, que entraven a les cases dels iraquians buscant armes i rebels. Ho acaba fent amb tota normalitat; i diria que amb la consciència tranquil·la. És part de la seva feina. Per això el paguen! En algunes fases, la pel·lícula m’ha recordat “La noche más oscura” (2012).

“American Sniper” inclou un profund missatge polític. Queda clar que Eastwood dóna suport a la feina de Kyle, a qui ens defineix com tot un patriota. Al final, el problema és més moral que qualsevol altra cosa. Mata perquè els seus caps li demanen. Si no hi hagués guerra, no ho hauria de fer. En Kyle acaba vivint per la seva feina. Les estades a casa seva, entre missió i missió, l’acaben avorrint. El cap segueix tenint-lo a la guerra! La seva dona, interpretada per Sienna Miller (que aquest any també surt a “Foxcatcher”), és qui més ho pateix. Després de veure la pel·lícula, us recomano que llegiu la biografia d’aquest històric franctirador. No abans, perquè ja sabreu com acaba la història.

"FUERZA MAYOR"

“Turist”, que aquí s’ha traduït com “Fuerza Mayor”, és la gran estrena de divendres. Als Òscar va estar preseleccionada com a millor pel·lícula de parla no anglesa, però no va entrar entre les finalistes. Sí que ho va aconseguir, sense premi, als Globus d'Or. És sueca i està dirigida per Ruben Östlund, de qui ja havia vist “Play” (2011), millor director a Gijón.

Sorprèn que una allau sense morts ni ferits pugui provocar tants dubtes en una família, en principi, ben avinguda. M’explico. Un matrimoni i els seus dos fills estan dinant a la terrassa d’un restaurant dels Alps, entre esquiada i esquiada. En principi, l’allau està controlada, però un munt de pols de neu acaba enfarinant-ho tot, deixant als clients morts de por. En un tancar i obrir d’ulls, tot queda a les fosques, com si s’acabés el món. Res greu, que quedi clar. L’instint maternal de l'Ebba provoca que protegeixi als seus dos fills amb el cos. Just en el moment que arriba la neu, En Tomas agafa els guants, el mòbil i arrenca a córrer. Es queda just al costat, que quedi clar. Aquest és el començament del final.

Entenc la reacció de la dona; però també la de l’home. Fa uns anys, una nit de Sant Joan, estava en una masia d’uns amics meus. Tiraven petards i, des del meu punt de vista, no precisament bé. El meu fill i jo vam refugiar-nos en l’avantsala, mirant el suposat espectacle per les finestretes. Volia protegir-lo. No em va sorprendre que un coet pugés malament. El que no esperava és que donés la volta, entrés a l’avantsala i explotés allà. Molt fum i un soroll brutal. El primer que vaig fer, mig sord, va ser sortir fora. Els meus amics i la meva dona no paraven de riure. Em van dir que semblava que sortís del programa de televisió “Lluvia de estrellas”. En aquell mateix instant, però, tots ens vam adonar que en Pau s’havia quedat sol a dins i el vam anar a buscar. Només havien passat segons; i estava perfecte!

La reacció d'en Tomas és suficient perquè l'Ebba li retiri la seva confiança? És normal que ell no vulgui reconèixer la seva errada? Els fills, que són petits, entenen el que ha passat realment? Hi havia un ‘enfrontament’ previ? De fet, estan de vacances junts perquè, durant els últims mesos, el pare no havia pogut estar massa per la família. Són algunes de les preguntes que intenta contestar la pel·lícula. També és molt interessant el paper de la parella d’amics que els visita. Ells també es pregunten què haurien fet en una situació similar. Suposo que per allò de la camaraderia, en Matt dóna suport a l'home; i la Fanni, a la dona. Totes les interpretacions, actors suecs i poc coneguts -com a mínim per a mi- són francament bones. Em quedo, però, amb Lisa Loven Kongsli, fantàstica en el seu paper de mare torturada. Östlund no es posiciona. Ell presenta els diversos punts de vista. És l’espectador qui ha de prendre partit, si ho considera oportú. Un títol imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

"Mercado de invierno" (Philip Kerr)

En la faixa que acompanya al llibre s’hi pot llegir “Un famoso técnico portugués ha sido asesinado”. Em refereixo a “Mercado de invierno”, de Philip Kerr. No és una mala manera de cridar l’atenció als lectors indecisos. Ràpidament s’associa l’entrenador desaparegut amb José Mourinho. El portuguès, però, també surt en el llibre i, com en la realitat, dirigeix al Chelsea. És un sí, però no...

Joao Zarco, aquest és el nom de l’entrenador portuguès protagonista del llibre, té unes maneres molt semblants a les de Mourinho. És un bocamoll, insulta i desacredita pràcticament tothom, té la premsa i els àrbitres com a enemics mortals i celebra els gols importants de genolls, després de córrer com un esperitat per la banda. Una mica Mourinho, no? Quan Zarco apareix mort, amb el cap totalment esberlat, no és fàcil descobrir qui hi ha darrere de l’assassinat. La llista de persones amb qui estava barallat l’entrenador del London City és més llarga que un rotllo de paper de vàter. El propietari de l’equip és un ric ucraïnès, Viktor Yevegenovich Sokolnikov. Alguna cosa a veure amb el rus Roman Abramovich, cap de Mourinho al Chelsea? Sokolnikov també forma part del grup de possibles culpables. De vegades, les seves relacions amb Zarco es tensaven una mica massa.

POC AMANTS DE LA POLICIA

Sokolnikov, poc amant de la Policia, li demana al segon entrenador de Zarco, Scott Manson, que faci una investigació paral·lela. L’ucraïnès, amb negocis poc clars, prefereix tenir les forces de seguretat ben lluny d’ell. Tampoc no és massa amic de la Policia Manson, que anys enrere va ser condemnat per una violació que no havia comès. Necessitaven un culpable i, segons sembla, es van manipular les proves. Com a contrapartida, Sokolnikov el convertirà en l’entrenador en cap, en substitució de Zarco. De moment, li dóna el títol de manera provisional, però si atrapa a l’assassí, li firmarà un contracte per un munt de temporades. És igual si juguen bé o malament a futbol? Doncs sembla que sí! Inicialment, en Manson no sap ni per on començar.

He llegit en algun lloc que no es pot fer literatura esportiva, perquè l’esport ja ho és en si mateix. No hi estic d’acord. “Mercado de invierno” és una novel·la negra; amb un assassí (o assassins), un mòbil i persones intentant descobrir el culpable. L'única diferència és que Manson fa d'entrenador i no de fuster, advocat o economista. Si fos fuster, podríem parlar d’un llibre de fusteria? Oi que no? Sí que és veritat, però, que el futbol impregna totes i cadascuna de les pàgines, amb noms d’equips, entrenadors i jugadors reals i també d'inventats. Retrata a la majoria de futbolistes com a nens rics, alguns molt curts de gambals, i deixa clar que, pels qui viuen del negoci, el futbol és molt més que un esport; és la seva filosofia de vida. Està per sobre de tot, fins i tot de les seves pròpies famílies. Mentre es formava com entrenador, Manson havia estat ajudant de Pep Guardiola al Barça.

"Mercado de invierno" és una novel·la àgil, fàcil de llegir, amb molta presència de Twitter i YouTube i amb un final simpàtic. Està publicada per RBA i té 409 pàgines.

"El encuentro contra el Weat Ham sería muy diferente y todos lo sabíamos. El primer partido de un entrenador determina el tono de cómo se percibirá su ejercicio, y no solo por parte del propietario del club y de los periodistas deportivos, sino también –y lo que es más importante- por la afición, que es más supersticiosa que una carreta llena de gitanos. El hermano de mi exesposa se niega a ir a ver al Arsenal si no es con su bigote de gato de la suerte. Es una de tantas persones serias y racionales que cuando siguen el fútbol creen en el mal de ojo, las maldiciones y los actos de un Dios caprichoso que decide quién va a ganar y quién va a perder. Una derrota en este partido sería como si me atasen un albatros al cuello".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Les desgràcies mai no arriben soles

Carlos Vermut ha aconseguit molt en poc temps. Amb només dues pel·lícules, ja s’ha posat a la butxaca a un munt de cinèfils. El seu cinema potser mai acabarà de convèncer a tothom, però ningú dubte de la seva qualitat. El 2011 va sorprendre amb “Diamond flash” (que no es va estrenar als cinemes) i l’any passat la va encertar de ple amb “Magical Girl”, candidata als Goya.

La vaig veure dimarts de la setmana passada, dins del cicle que proposa l’Associació Cultural de Granollers. En la seva presentació, i en la línia expressada en l’anterior paràgraf, van explicar que van optar per programar-la a la secció “Dimarts singulars” (sessió única) perquè no creien que fos una pel·lícula per a tots els públics. Divendres i diumenge (entre els dos dies, tres sessions) van apostar per “La isla mínima”, molt més comercial. Els Goya no van tractar massa bé a “Magical girl”, que només se’n va emportar el premi a la millor actriu principal, per una magnífica Bárbara Lennie. Es dóna la circumstància que Lennie també estava nominada com a millor actriu de repartiment, en aquest cas pel seu paper de policia a “El niño”. Als Gaudí, els premis del cinema català, la van nominar per “Stella cadente”.

GRANDÍSSIMA BÁRBARA LENNIE

A més a més de la Bárbara (una dona amb trastorns mentals) hi ha quatre personatges principals més: L’Alícia, una nena de 12 anys amb càncer (la debutant Lucía Pollán); en Luis, que és el pare de la criatura (Luis Bermejo); i en Damián, interpretat per un sensacional José Sacristán. En Luis és un professor de literatura en atur. En Damián, de matemàtiques, ja retirat. Aquest últim a passat uns quants anys a la presó; no sabem ben bé per què. Vermut ens explica una història fosca i dura; amb persones que viuen al límit, moguts per la desgràcia, el passat i les pors interiors. Tot comença quan en Luis, que no té ni un euro, intenta reunir-ne set mil per comprar el vestit de la protagonista d’un còmic japonès, la Magical Girl. A la Lucía li queden pocs dies de vida i li encantaria veure-la morir feliç. I fins aquí puc explicar...

Només vull afegir que la Bárbara (el personatge i l’actriu que la interpreta es diuen igual) ha de fer un pas enrere, i recuperar el seu passat tortuós, per no enviar a dida el seu present i el seu futur. Està casada amb un dur psiquiatre que la té mig drogada de dia i de nit. És el seu salvador o el seu carceller? D’en Damián sabem ben poques coses: que era professor de la Bárbara quan era jove i que, directament o indirecte, s’ha passat uns quants anys a la presó per culpa d’ella. Tots cinc, comptant-hi la nena, viuen al límit, fent coses que segur que no haurien pensat fer mai. De vegades, diuen que la necessitat obliga; i cap d’ells està disposat a fer un pas enrere. El final és realment espectacular.

Estem davant d’una pel·lícula lenta, amb molt diàleg i poca música; i amb referències al cinema de David Cronemberg. Vermut també ret un homenatge al “Forrest Gump” de Robert Zemeckis (Sacristán emulant a Tom Hanks assegut en un banc amb una camisa de quadres); i suggeridora escena que t’obliga a pensar en l’”Eyes Wide Shut” de Stanley Kubrick. Una pel·lícula rodona. De les més complertes que he vist en els últims mesos.

"TANGERINES"

“Tangerines” és una de les cinc finalistes als Òscars, en la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa. És una coproducció entre Estònia i Geòrgia. Recordem que les altres quatre finalistes són “Relatos salvajes” (Argentina), “Ida” (Polònia), “Leviathan” (Rússia) i “Timbuktu” (Mauritània). Les cinc estan francament bé. Aquest any hi ha molt nivell.

L’acció està datada en els anys 90, a la província georgiana d’Abkhazia, que vol independitzar-se. El principal protagonista és l’Ivo, que viu sol i fa caixes de fusta. Tota la seva família i amics van marxar a Estònia per evitar el conflicte bèl·lic. Només es va quedar, i momentàniament, en Margus que, abans de canviar d’aires vol fer la collita de mandarines (tangerines) de la seva plantació. D’aquí el títol de la pel·lícula. Està dirigida per Zaza Urushadze (“The Guardian”, 2012) i és força curta. Només dura 86 minuts. Com diu un dels personatges en un moment determinat, estem davant de la “gerra dels cítrics”.

“Tangerines” és un títol cent per cent antibel·licista, amb un Ivo que es fa estimar per tothom. Està interpretat per un grandíssim Lembit Ulfsak. M’imagino que matar algú, enmig de la bogeria i la fredor d’una guerra, potser no és difícil del tot. És allò de l’anonimat... Per contra, si el coneixes, si comparteixes casa amb ell, si el tens assegut al davant, la situació es complica, per molt que l’hagis arribat a odiar. Que li preguntin al txetxè i al georgià acollits per l’Ivo. Són els únics supervivents d’una cruenta baralla que va passar just davant de casa seva. Va morir un txetxè i tres georgians. A ells dos els va curar, amb el suport d’en Margus i d’un metge, en habitacions separades. A poc a poc, i després de voler matar-se mútuament, un i mil cops, s’adonen que potser no són tan diferents. Una delícia.

"71"

“71” (el títol fa referència a l’any 1971) va estar nominada a la millor òpera prima en els Premis del Cinema Europeu; i als BAFTA com a millor pel·lícula britànica. Està dirigida per Yann Demange i interpretada per Jack O’Connell, que el 2014 també va participar a “Invencible”, dirigida per Angelina Jolie,  i “300: El origen del imperio”. No és dels meus actors preferits, però ho fa força bé.

La història que ens explica Demange és adrenalina pura. Tothom persegueix un soldat perdut i ferit pels deserts carrers de Belfast, en el mogudíssim 1971. Radicals, paramilitars i l’IRA, amb interessos contraposats, van darrere d’en Gary Hook, que no sap de qui pot refiar-se’n per sortir viu de l’infern. Quasi sense adonar-se’n descobrirà que els seus comandaments militars no són aigua clara. Tothom aprofita la guerra pels seus propis beneficis, fins i tot traint a qui té al costat. La pel·lícula és fosca, amb un ambient viciat, i molt real. És fàcil imaginar-se el patiment d’en Gary, completament sol, en un enfrontament que el supera. Els personatges secundaris estan estel·lars. M’ha recordat títols com “Bloody Sunday” (2002) o “En el nombre del padre” (2003).

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Resistir intentant viure la vida d'un altre

“Foxcatcher” m’ha deixat més aviat indiferent. Té cinc candidatures als Oscar (director, guió, maquillatge, actor principal i actor de repartiment), però no ho acabo d’entendre. Vaig a contracorrent, perquè la crítica l’està deixant francament bé. Està dirigida per Benett Miller, de qui destacaria “Truman Capote” (2005) i “Moneyball” (2011), i dura dues hores i quart.

La història que ens explica Miller està basada en fets reals. El seu protagonista és el lluitador nord-americà Mark Schultz, que va guanyar la medalla d’or en els Jocs Olímpics de Los Angeles, l’any 1984, en la categoria de menys de 82 quilos. A Schultz l’interpreta un sec Channing Tatum (“Magic Mike”, 2012). L’entrenava el seu germà Dave (Mark Ruffalo), que va conquerir l’or en les mateixes Olimpíades en (menys de 74). Ha convençut a l’Acadèmia, que l’ha nominat en la categoria de millor actor de repartiment. És un actor que m’encanta, però li he vist millors papers. Podríem dir que els dos lluitadors són feliços, tot i que a en Mark potser li pesa massa créixer al costat del seu germà gran, més segur i exitós que ell.

Tot canvia, o no, quan el riquíssim John du Pont li demana a en Mark que s’instal·li en la seva mansió, on no li faltarà de res. Vol que guanyi per a ell, i mai millor dit, la medalla d’or als Jocs Olímpics de Seül 88. A més a més, li demana que prepari a la resta de l’equip que competirà pels Estats Units, sota la denominació de Foxcatcher. A Du Pont li dóna vida Steve Carrell, a qui estem acostumats a veure en papers còmics. No m’ha convençut, tot i estar nominat a l’Oscar com a millor actor principal. Es nota moltíssim que porta un nas postís (tot i la candidatura al millor maquillatge) i l’he vist un pèl sobreactuat. Si fos per mi, no el guanyaria ni de conya; encara menys en un any amb actuacions estel·lars, com les de Benedict Cumberbatch, Eddie Redmayne i Michael Keaton.

Du Pont sempe ha viscut a l’ombra de la seva mare, un genet amb un munt de medalles. Se suposa que a la seva progenitora mai li ha fet massa gràcia l’interès del seu fill per la lluita, de la qual n’és un competidor fracassat. És per això que contracta a en Mark Schultz, per viure la vida que ell ha estat incapaç de viure... tot i estar podrit de diners. Es defineix com a filantrop, però quan fa les coses només pensa en ell mateix. El millor de la pel·lícula, que ho arreglen tot una mica, són els últims cinc minuts. Els últims cinc minuts i l’escena en què li explica al bo d’en Mark -mentre es desplacen en un helicòpter- com l’ha de presentar en l’acte en què han de participar uns minuts després.

"TUSK"

Si em diuen que algú ha rodat una pel·lícula amb l’argument de “Tusk” no m’ho acabo de creure. I si em diuen que qui l’ha dirigida és Kevin Smith... encara menys. No recordo una paranoia semblant des de “Moebius” (2013), de Kim Ki Duk. Estem davant d’una història d’horror. No pel que es veu; sinó per com li fan passar al protagonista principal. No deixeu que us expliquin res més. Què està basada en fets reals???

En Wallace Bryton és un locutor de ràdio graciós, d’aquests que se n’enriuen de tot i tothom. Un estil a l’AuronPlay, el nou ídol dels adolescents. L’interpreta un divertit Justin Long. L’actor que fa del seu company de programa és Haley Joel Osment, que era el nen d’”El sexto sentido” (1999). Sembla que se l’hagi menjat, perquè està molt i molt gras. La xicota d’en Justin, amb qui no s’acaba d’entendre del tot, és la guapíssima Genesis Rodríguez, a qui recordo pel seu paper a “El último desafío” (2013). Tots tres estan correctes; i poc més. Qui està realment espectacular, i al meu entendre era mereixedor d’una candidatura a l’Oscar, és el veterà Michael Parks, que ja havia encapçalat la darrera pel·lícula d’Smith, “Red State” (2011).

Parks dóna vida al sàdic que rapta a en Wallace quan viatja al Canadà per fer una entrevista a un boig que ha penjat un vídeo a la xarxa fent diversos moviments amb una catana. Es va tallar una cama, emulant Kill Bill, i va rebre més de trenta milions de visites. Qui hi va, en Wallace no el troba, no explicaré per res, i acaba a casa d’un misteriós vell... amb moltes coses per explicar. Al graciós se li acabaran ben aviat les ganes de viure. L’argument és tan estrany i extrem que no sé ni com valorar-lo. Cal reconèixer, però, el gran canvi de registre d’Smith, pare de pel·lícules de culte com “Clerks” (1994) o “Persiguiendo a Amy” (1997). Atenció al paper de Johnny Depp, molt difícil de reconèixer com a detectiu Guy Lapointe.

"FRÍO EN JULIO"

Me l’havien recomanat i encara no havia tingut temps de veure-la. Va caure dissabte a la nit. Em refereixo a “Frío en julio”, dirigida per Jim Mickle. Són 109 minuts de cinema sòrdid, emmarcats en el Texas dels anys vuitanta. Fins i tot podríem parlar de western violent, retorçat; al més pur estil de John Carpenter. S’estrena en DVD el 18 de març. Els tres actors principals estan força encertats.

El gran protagonista d’aquesta història de perdedors és en Richard Dane. Està casat, té un fill petit i és el propietari d’una botiga de marcs. L’interpreta Michael C. Hall, conegut pels seus papers en sèries com “Dexter” o “A dos metros bajo tierra”. Transmet perfectament l’ansietat que li provoca matar a un lladre que havia entrat a casa seva. Al poble on viu, tothom el tracta com un heroi, però ell no està gens satisfet. Li encantaria fer marxa enrere! Per si fos, en Richard i la seva família comencen a ser assetjats per un home que podria ser (insisteixo, podria ser) el pare del noi a qui va disparar quasi per accident. Es diu Russel i li dóna vida un secundari de luxe, Sam Shepard, a qui vam veure no fa massa a “Agosto” (2013).

No diré perquè però en Richard i en Rusell acaben en el mateix bàndol, intentant desmuntar la trama de corrupció de la policia local. Ho faran acompanyats d’un detectiu d’una altra contrada, en Jim Bob, de qui fa... Don Johnson! Al conegut James Crockett de “Corrupción en Miami” ja l’havia ‘recuperat’ Quentin Tarantino per “Django desencadenado” (2012). De fet, la part final de “Frío en julio” té tocs del director de Tennessee, amb bales xiulant per tot arreu. La pel·lícula també explora, de manera indirecta, la gravació de les terribles snuffs movies, que tant em van trasbalsar a “Tesis” (1996). La vaig veure en família i ens ho vam passar pipa.

"EL IMPOSTOR" (JAVIER CERCAS)

La figura d’Enric Marco (Barcelona, 1921) mai m’ha cridat l’atenció. Ni quan era el president de l’Amical Mauthausen ni quan l’historiador Benito Bermejo va desemmascarar-lo, demostrant que mai havia estat en un camp nazi. Ell assegurava que havia estat pres a Flossenbürg (Baviera). Mentida i de les grosses. No hi tinc res a favor ni en contra, La història de Marco l’explica Javier Cercas a “El impostor”. I ho fa amb tot luxe de detalls.

Per què he llegit aquest llibre si no m’interessava massa Marco? Sobretot perquè m’agrada com treballa l’escriptor de Càceres i perquè, només començar-lo, vaig veure que aprofitava el llibre -425 pàgines, a Literatura Random House- per tornar a repassar la transició espanyola, com ja havia fet al seu exitós “Anatomía de un instante”. Hi podríem afegir també “Soldados de Salamina”. A través de la mirada intel·ligent de Cercas, som testimonis de la revifada i quasi la mort de la CNT (de la qual Marco en va ser secretari general) i de la feina de la FAPAC per intentar millorar l’escola pública catalana. Marco en va arribar a ser vicepresident. Tot, lògicament, després de la mort del general Franco. “El impostor” està dividit en quatre grans parts: “La piel de la cebolla”, “El novelista en sí mismo”, “El vuelo de Ícaro (o Icaro)” i “El punto ciego”.

Ja sé que n’és conscient, i que fins i tot és una part buscada del llibre, però no acabo d’entendre que Cercas es justifiqui constantment. Per escriure un llibre complicat, per intentar entendre a Marco, per perseguir la veritat veritable... es justifica per tot! També vol deixar clar, ja d'entrada, que no vol salvar al seu protagonista, ni restablir l’honor perdut. El seu objectiu, repeteixo, és entendre’l i desgranar què és veritat i què és mentida de la seva llarga i dilatada vida. Sovint, l’autor compara Enric Marco amb Don Quijote i Alonso Quijano. Totes les veritats contenen mentides; i també a l’inrevés. I, segons Cercas, seguint la dita popular, s’atrapa abans un mentider que un coix. Jo no ho tinc tan clar... Ell fins i tot arriba a plantejar-se si, com a novel·lista de ficció, no és també un impostor.

CRÍTIQUES A LA PREMSA

M’ha sorprès que Cercas aprofiti “El impostor” per criticar obertament a tots els periodistes, polítics i persones anònimes que van creure’s les mentides de Marco i que, sense voler-ho, el van acabar convertint en l’heroi de la memòria històrica. És el que sempre ha volgut Marco, sortir a la foto. Segur que en el fons té raó, però si quan algú prepara una entrevista ha de posar-ho en dubte tot, des de zero, potser no acabaria mai. Quan ell comença el llibre ja sap que Marco és un impostor i té anys –sí, anys i no dies o una setmana- per preparar-ho tot a consciència. El diàleg inventat de Marco amb Cercas frega el surrealisme. És en aquestes pàgines on el Marco inventat per Cercas li retreu a l'escriptor que ell també s’ha beneficiat de la 'indústria de la memòria històrica', amb la publicació de “Soldados de Salamina”.

També he trobat estrany que l’escriptor s'autociti constantment, posant com a referència els articles en què ja havia parlat de Marco, abans d’escriure el llibre. Malgrat tot, l’experiència és enriquidora. Llegir els llibres de Javier Cercas és quasi una obligació. Com a exemple, aquest extraordinari paràgraf:

“Marco tenia razón y no la tenía: tenia razón cuando, en sus conferencias y entrevistas, afirmaba que la democracia española se fundó sobre una gran mentira colectiva; no tenia razón cuando afirmaba que se fundó sobre un gran pacto de olvido. Es una verdad contradictoria, o lo parece, pero a menudo la verdad parece contradictoria, o lo es. La democracia española se fundó sobre una gran mentida colectiva, o más bien sobre una larga serie de pequeñas mentiras individuales, porque, como sabía mejor que nadie el propio Marco, en la transición de la dictadura a la democracia muchísima gente se construyó un pasado ficticio, mintiendo sobre el verdadero o maquillándolo o adornándolo, para encajar mejor en el presente y preparar el futuro, todos deseosos de probar que eran demócratas desde siempre, todos inventándose una biografía de opositores secretos, malditos oficiales, resistentes silenciosos o antifranquistas durmientes o activos, con el fin de ocultar un pasado de apáticos, pusilánimes o colaboracionistas (y de aquí que, en aquélla época de reinvenciones masivas, Marco no fuera una excepción sino la regla)”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

No tot val per l'audiència (o potser sí?)

Si la teva feina està relacionada amb els mitjans de comunicació, “Nightcrawler” és de visió obligada. Si no és així... també! Està dirigida pel debutant Dan Gilroy i magníficament interpretada per Jake Gyllenhaal, que es mereixia la candidatura als Oscar en la categoria de millor actor principal. El seu paper és molt inquietant. La pel·lícula només opta al premi de millor guió original. Injust, molt injust.

Gyllenhaal, amb una gran carrera cinematogràfica, va començar a ser conegut mundialment gràcies al seu paper de vaquer gai a “Brokeback Mountain” (2005). Jo em quedo, principalment, amb “End of Watch” (2012), “Enemy” (2013) i “Prisoners”, també del 2013. Aquí interpreta a un lladregot que, quasi per casualitat, es converteix en càmera de televisió freelance. No té cap formació, però en Lou aprèn ràpid. Sobretot perquè no té escrúpols i perquè s’arrisca al màxim per aconseguir diners i fama ràpida. La pel·lícula critica obertament als mitjans de comunicació que, amb l’excusa de l’audiència, són capaços de qualsevol cosa. Val tot? Qui i on s’han de col·locar els límits?

En Lou, que podríem dir que s’escorre cada cop que veu les seves imatges per la televisió, és capaç d’entrar en l’escena d’un crim i, arribat el moment, fins i tot té la barra de provocar-los. Qui recull sempre les seves gravacions, i acaba autoritzant-les, és la Nina Romina, productora d’un canal cada cop més sensacionalista. Per aquest paper, Gilroy recupera Rene Russo, coneguda per títols com “Arma Letal 3” (1992) i “Arma Letal 4” (1998). Del repartiment també destaca Rizh Ahmed, protagonista principal de la divertidíssima “Four Lions” (2010). És l’ajudant d’en Lou que, a poc a poc, va construint el seu petit imperi.

"ALMA SALVAJE"

“Alma salvaje” té dues nominacions als Oscar, una més que “Nightcrawler”. No crec que en guanyi cap de les dues. Són les de Reese Whiterspoon, en la categoria de millor actriu principal; i la de Laura Dern, com a millor actriu de repartiment. La primera està francament bé, però competeix amb Julianne Moore, Rosamund Pike, Marion Cotillard i Felicity Jones. Les quatre estan sensacionals.

Dern, la Lula de “Corazón salvaje”, em va deixar més aviat indiferent. En la seva categoria, sembla clara la victòria de Patricia Arquette, pel seu paper de mare a “Boyhood”. La Cheryl Strayed (Whiterspoon) es proposa allò tan americà de trobar-se a ella mateixa; de reinventar-se, de regalar-se una segona oportunitat. La malaltia de la seva mare (Dern) va acabar per embogir-la. Les drogues i el sexe fàcil semblaven la seva única sortida. Fins que s’adona que s’ha equivocat i molt (amb divorci inclòs) i es proposa fer un punt i a part. És per això que decideix caminar tres mesos seguits, tota sola, pel desert de Mojave. Porta una motxilla que quasi no pot ni aixecar!

El millor de la pel·lícula, que no és res de l’altre món, és la interpretació de la Whiterspoon. Els flaixos que fa servir constantment el director, ens permet veure l’actriu de Nova Orleans en diferents registres. De nena penedida, reflexiva i fins i tot una mica poruga al desert; i de dona trenca-cors, deixada i desobedient en el passat. També hi ha flaixos cap a la seva desordenada infància, tot i que aquest paper no el fa ella. Personalment, no crec que sigui necessari anar tan lluny per reinventar-se, però cadascú té les seves opcions personals. Quasi dues hores de reflexions força profundes dirigides pel canadenc Jean-Marc Vallée, pare de títols com “C.R.A.Z.Y” (2005), “Café de Flore” (2011) i “Dallas Buyers Club” (2013).

“LEVIATHAN”

Diuen que tots portem el nostre Leviatan a dins i que l’hem de dominar com sigui possible. És un monstre marí bíblic, al qual es refereix l’Antic Testament. “Leviathan” és el títol de la pel·lícula russa que opta a l’Oscar en la categoria de parla no anglesa. Té com a rivals “Relatos salvajes” (Argentina), “Ida” (Polònia), “Timbuktu” (Mauritània) i “Tangerines” (Estònia).

A falta de veure “Tangerines”, diria que “Leviathan” és la més completa de les cinc, amb el permís d’”Ida”, que també em va semblar sensacional. “Leviathan” està dirigida per Andrei Zvyagintsev, que sempre és força crític amb el govern del seu país. I això, a Rússia, mai no ha estat gens fàcil! D’ell ja havia vist la grandíssima “El regresso” (2003). De cara al públic en general, el pitjor d’aquest títol és que dura dues hores i vint-i-un minuts i que és força lenta. A mi, no m’ha importat gens ni mica. M’agraden les pel·lícules que expliquen històries. I si necessiten temps perquè s’entengui tot bé, em sembla perfecte que s'allarguin. L’ambientació de “Leviathan” és brutal i els quatre o cinc actors principals estan fantàstics.

Zvyagintsev ens parla de la corrupció en un petit poble de Rússia. Tant l’alcalde com l’església són capaços de qualsevol cosa per mantenir i ampliar el seu poder. Roman Madyanov, que dóna vida a l’alcalde, borratxo i violent, està espectacular. En el fons del seu despatx, hi ha la fotografia de Vladímir Putin. La seva víctima principal és en Kolia, que viu en una caseta aïllada, a tocar del mar de Barents, al nord del país. Volen expropiar-li i pagar-li quatre xavos, per fer-lo callar. No acabem de saber què hi construiran, però sembla clar que l'enganyenm. A més a més, allà mateix, en Kolia hi té el seu taller de cotxes. És per això que arriba de Moscou un advocat amic seu, en Dimitriy. A l’actor que l’interpreta, Vladimir Vdovichenkov, el recordo de “360. Juego de destinos”, del brasiler Fernando Mireilles.

Al cap de família l’interpreta Aleksey Serebryakov. Fa la sensació que és un home íntegre, amant del tir i del vodka, com tots els personatges de la pel·lícula, dones incloses. Podríem dir que “Leviathán” sura en vodka i llàgrimes, que estan a punt d’enfonsar-ho tot. Elena Lyadova (Lylia) és la segona dona d'en Kolia -la primera va  morir- i Lesya Kudryashova, el fill, que es diu Roman. Una de les millors pel·lícules del 2014, amb una càrrega de profunditat brutal. Explica moltíssimes més coses que la majoria de títols nord-americans. De visió obligada.

"EL CAS D'EDUARD EINSTEIN" (LAURENT SEKSIK)

Segur que no m’equivoco si dic que Albert Einstein és el científic més conegut i important del segle XX, sobretot gràcies a la seva Teoria Especial de la Relativitat (E=mc2). Per contra, si agafem com a referència “El cas d’Eduard Einstein”, sembla força clar que va ser un mal pare i un mal marit. Aquest llibre està escrit per Laurent Seksik (Niça, 1962) i publicat per Angle Editorial. Té 267 pàgines i és apassionant.

Es tracta d’una novel·la, però està basada en fets reals. Per construir la trama, en Seksik fa servir cartes, fotografies i algunes informacions periodístiques. El seu personatge central és l’Eduard Einstein, que va ser ingressat en una clínica de Zuric quan només tenia vint anys. El seu pare l’havia abandonat molt abans, quan era petit. A l’Eduard, al seu germà Hans-Albert i a la seva primera dona, la Mileva. Mentre estava internat, només el va anar a veure una vegada, quan el noi tenia 23 anys. Hi ha una fotografia d’aquella trobada, la que il·lustra la portada del llibre. Des d’aquell dia, no hi va tenir cap més relació, ni per telèfon, ni per carta... de cap manera. L’Eduard, a qui van diagnosticar esquizofrènia, l’odiava fins a punts insospitats. Deia que portar el cognom Einstein mai havia estat fàcil per a ell.

Els monòlegs de l’Eduard que ens regala en Seskik són sensacionals. Les reflexions del fill petit de l’Albert davant del seu psiquiatre m’han deixat bocabadat. Està convençut que, de tant en tant, es converteix en gos i que, pers i fos poc, li parlen els gats. També pensa que pot volar –se sent molt atret per al buit- i que una noia que viu dins seu li obliga a fer tot allò que ella vol. Malgrat tot, quan parla amb els vigilants de la clínica demostra tenir més sentit comú que moltes de les persones considerades normals. Sent un odi profund cap al seu pare i un amor incondicional cap a la mare, tot i que, quan perdia els papers, de vegades li aixecava la mà. La Mileva, que li perdona absolutament tot, dóna la seva vida per ell. Si algun cop l’Eduard s’excusa per haver-la picat, la dona li fa creure que ho ha somiat. Li diu que no seria capaç de fer-li mal. No vol veure’l patir.

L'EDUARD, TANCAT PER VIDA

Els altres dos protagonistes, més secundaris, són la mateixa Mileva i l’Albert, de qui se’n diu ben poc. El missatge més important que ens fa arribar en Seksik és que físic jueu sentia vergonya per l’Eduard. Queda clar en el final d’aquesta carta escrita per ell: “L’esquizofrènia era hereditària en la família de la meva dona, i jo no en sabia res quan m’hi vaig casar”. Terrible. L’Eduard va estar més de trenta anys a Burghölzli, tot i que va passar algunes temporades fora, primer amb la seva mare –quan estava viva- i després en una família d’acollida. “El cas Eduard Einstein” és un llibre àgil i molt intens. L’autor sap expressar perfectament els problemes del noi, la desesperació de la mare i la necessitat del pare de mantenir en secret la malaltia del seu fill. Les reflexions de l’Eduard al voltant de la vida i de la mort són sensacionals.

"M’hauria pogut podrir al Burghölzli i acabar-hi els meus dies. Per sort, em va trobar una família d’acollida. Això no substitueix ni de bon tros una persona morta, però sí que et proporciona un sostre i l’oportunitat de sortir de l’univers psiquiàtric, que no és tan hospitalari com ens volen fer creure. La família que m’acull viu en un turó dels voltants de Zuric que no anomenaré per protegir-ne l’anonimat. Hi faig estades regulars, a vegades llargues i a vegades curtes. Això no depèn de mi, sinó dels llops que ronden la casa. Quan sento udols o em sembla distingir unes siluetes que surten del bosc, em tornen a portar a la clínica. Quan no hi ha cap bèstia salvatge que pertorbi la calma de l’indret, m’hi puc quedar tant com vulgui”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy