Chris Kyle: Heroi o assassí en sèrie?

Heroi o assassí en sèrie? Em refereixo al franctirador Chris Kyle, protagonista indiscutible d’”American Sniper”, la darrera pel·lícula de Clint Eastwood. Als seus 84 anys, el director de San Francisco continua en plena forma. A Kyle li atorguen 160 morts. Els iraquians, que li tenien pànic, el van batejar com el Dimoni de Ramadi. Lògicament, els soldats nord-americans l’idolatraven.

A Kyle l’interpreta Bradley Cooper, que en aquest 2015 ha tornat a estar nominat en la categoria de millor actor principal. L’any passat ho va estar per “La gran estafa americana” i l’anterior per “El lado Bueno de las cosas”. Algun cop l’haurà de guanyar, però en aquesta ocasió el premi se l’ha emportat Eddie Redmayne, extraordinari fent d’Stephen Hawking a “La teoria del todo”. Cooper em sembla un bon actor; però ja està. La crítica assegura que a “American Sniper” està sublim, però no hi estic del tot d'acord. Podríem dir que compleix. El film també estava nominada a millor pel·lícula, guió adaptat, muntatge, so i efectes sonors. Només va guanyar aquest últim.

Eastwood ens explica la història de Chris Kyle, a qui el seu pare va ensenyar a disparar quan era petit. Quan veu per televisió que ataquen les ambaixades nord-americana a Nairobi i a Dar es Salaam, l’any 1998, decideix allistar-se a l’exèrcit. El 2011, després de l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, l’envien a Iraq. És allà, i en missions posteriors, on posa fi a la vida, com a mínim (aquesta és la xifra oficial) de 160 persones, amb alguna dona i algun nen inclosos. Havia d’abatre qualsevol persona que anés armada, estirat en una teulada, per protegir als seus companys, que entraven a les cases dels iraquians buscant armes i rebels. Ho acaba fent amb tota normalitat; i diria que amb la consciència tranquil·la. És part de la seva feina. Per això el paguen! En algunes fases, la pel·lícula m’ha recordat “La noche más oscura” (2012).

“American Sniper” inclou un profund missatge polític. Queda clar que Eastwood dóna suport a la feina de Kyle, a qui ens defineix com tot un patriota. Al final, el problema és més moral que qualsevol altra cosa. Mata perquè els seus caps li demanen. Si no hi hagués guerra, no ho hauria de fer. En Kyle acaba vivint per la seva feina. Les estades a casa seva, entre missió i missió, l’acaben avorrint. El cap segueix tenint-lo a la guerra! La seva dona, interpretada per Sienna Miller (que aquest any també surt a “Foxcatcher”), és qui més ho pateix. Després de veure la pel·lícula, us recomano que llegiu la biografia d’aquest històric franctirador. No abans, perquè ja sabreu com acaba la història.

"FUERZA MAYOR"

“Turist”, que aquí s’ha traduït com “Fuerza Mayor”, és la gran estrena de divendres. Als Òscar va estar preseleccionada com a millor pel·lícula de parla no anglesa, però no va entrar entre les finalistes. Sí que ho va aconseguir, sense premi, als Globus d'Or. És sueca i està dirigida per Ruben Östlund, de qui ja havia vist “Play” (2011), millor director a Gijón.

Sorprèn que una allau sense morts ni ferits pugui provocar tants dubtes en una família, en principi, ben avinguda. M’explico. Un matrimoni i els seus dos fills estan dinant a la terrassa d’un restaurant dels Alps, entre esquiada i esquiada. En principi, l’allau està controlada, però un munt de pols de neu acaba enfarinant-ho tot, deixant als clients morts de por. En un tancar i obrir d’ulls, tot queda a les fosques, com si s’acabés el món. Res greu, que quedi clar. L’instint maternal de l'Ebba provoca que protegeixi als seus dos fills amb el cos. Just en el moment que arriba la neu, En Tomas agafa els guants, el mòbil i arrenca a córrer. Es queda just al costat, que quedi clar. Aquest és el començament del final.

Entenc la reacció de la dona; però també la de l’home. Fa uns anys, una nit de Sant Joan, estava en una masia d’uns amics meus. Tiraven petards i, des del meu punt de vista, no precisament bé. El meu fill i jo vam refugiar-nos en l’avantsala, mirant el suposat espectacle per les finestretes. Volia protegir-lo. No em va sorprendre que un coet pugés malament. El que no esperava és que donés la volta, entrés a l’avantsala i explotés allà. Molt fum i un soroll brutal. El primer que vaig fer, mig sord, va ser sortir fora. Els meus amics i la meva dona no paraven de riure. Em van dir que semblava que sortís del programa de televisió “Lluvia de estrellas”. En aquell mateix instant, però, tots ens vam adonar que en Pau s’havia quedat sol a dins i el vam anar a buscar. Només havien passat segons; i estava perfecte!

La reacció d'en Tomas és suficient perquè l'Ebba li retiri la seva confiança? És normal que ell no vulgui reconèixer la seva errada? Els fills, que són petits, entenen el que ha passat realment? Hi havia un ‘enfrontament’ previ? De fet, estan de vacances junts perquè, durant els últims mesos, el pare no havia pogut estar massa per la família. Són algunes de les preguntes que intenta contestar la pel·lícula. També és molt interessant el paper de la parella d’amics que els visita. Ells també es pregunten què haurien fet en una situació similar. Suposo que per allò de la camaraderia, en Matt dóna suport a l'home; i la Fanni, a la dona. Totes les interpretacions, actors suecs i poc coneguts -com a mínim per a mi- són francament bones. Em quedo, però, amb Lisa Loven Kongsli, fantàstica en el seu paper de mare torturada. Östlund no es posiciona. Ell presenta els diversos punts de vista. És l’espectador qui ha de prendre partit, si ho considera oportú. Un títol imprescindible.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy