Cal poder 'volar' lliurement... quan toqui!

Haurem de seguir de prop a la Loune Emera, protagonista de “La família Bélier”, d'Eric Lartigau. Té 18 anys i un gran futur cinematogràfic. És la seva primera pel·lícula. Fa de Paula, filla de sordmuts. El seu germà també ho és. Viuen en una granja i venen llet i formatges al mercat del poble més proper. Té l’escola lluny. Hi va en bicicleta i en autobús, la part final del trajecte.

La vida de la Paula no és fàcil. Els seus companys i companyes han d’estudiar i res més. Ella, a més a més, ha d’ajudar a la seva família a la granja, parlar amb clients i proveïdors, acompanyar-la al mercat i, atenció, col·laborar en la campanya electoral del seu pare, que està a punt de començar. En Rodolphe diu que el fet de ser sordmut no és un inconvenient. Si pot treballar, també pot optar a l’alcaldia. L’interpreta François Damiens, a qui recordo pel seu paper a “La delicadeza” (2011). La mare, que es diu Gigi, és Karin Viard. Tots dos estan esplèndids. Hi ha molta química entre ells. De fet, ja van treballar junts a “Nada que declarar” (2010). Al germà de la Paula li dóna vida en Luca Gelberg, que també està molt bé. El càsting és l'èxit principal de la pel·lícula.

Lartigau ens parla dels somnis i de la necessitat que tenen els joves de ‘volar’, de lluitar, lliurement, per un futur millor. Queda clar que a la Paula no li agrada treballar a la granja dels seus pares, però ho assumeix amb tota la humilitat del món. Sap que és el que li toca! Fins que un dia el seu professor de cant (entra en un cor seguint a un noi que li agrada) li diu que té una veu extraordinària i li proposa presentar-se a un curs de Radio France. Arribat aquest moment, tot el seu petit món vola pels aires. Ha de seguir els seus instints i trencar amb el seu passat? S’ha de quedar a la granja? Si decideix marxar, els seus pares ho entendran? Podrien tirar endavant sense el seu suport? Aquestes i d’altres preguntes queden contestades al llarg de “La família Bélier”, una pel·lícula amable, àgil, un pèl ensucrada i perfecta per veure en família.

Per cert, al professor de cant l’interpreta Eric Elmosino, que fa un grandíssim paper. No va aconseguir triomfar com a músic i ara intenta recuperar la il·lusió perduda a través dels seus alumnes. Pel seu paper de Paula, Emera va guanyar el Premi d’Actriu Revelació als César. La pel·lícula va estar nominada en vuit categories diferents.

"CITIZENFOUR"

És ben veritat que, moltes vegades, la realitat supera la ficció. Es tracta d’un documental, però funciona com un autèntic thriller. “Citizenfour”, de Laura Poitras, és de visió obligada. L’avalen un munt de premis, amb l’Oscar, el BAFTA i l’Independent Spirit Awards al capdavant. Poitras ja havia generat molta polèmica amb “The Oath” i “My Country My Country”. Aquesta tampoc deixa indiferent ningú.

Tot comença l’any 2013, quan Poitras, molt compromesa políticament, comença a rebre correus electrònics xifrats, firmats amb el pseudònim de Citizenfour. Li explica que la NSA (l’Agència de Seguretat dels Estats Units) està espiant indiscriminadament als seus ciutadans, a través de les converses amb telèfons mòbils, compres amb targetes de crèdit, Facebook, Hotmail, Amazon... Ho fa sense permís, amb la col·laboració d’altres agències d’intel·ligència de tot el món. Assegura que el govern està construint la “major arma d’opressió de la història de l’home”. Lògicament, des de l’administració Obama ho neguen rotundament, un cop i un altre. La història, que és fascinant, deixa clar que la informació és una arma de dos talls.

Citizenfour acaba sent... Edward Snowden! Ara el coneix tothom, però fa un parell d’anys era un ciutadà anònim. L’encert d’aquest documental és que veiem com aquest excontractista tècnic i extreballador de la CIA va donar a conèixer la informació que tenia en el seu poder, des del minut zero. Una idea brillant! A més a més, Poitras ho va enregistrar tot amb la seva càmera. Sabem de l’enviament de correus entre les dues parts, del desplaçament a Hong Kong –que és on es van trobar per entrevistar-se-- i de l’aparició de les primeres notícies sobre els descobriments d’Snowden, a diaris i televisións. Tot queda documentat. Al costat de la directora del documental, dos periodistes, Glenn Greenwald i Ewen MacAskill, que són qui van firmar les primeres informacions sobre les filtracions.

“Citizenfour” és un documental que et deixa amb la boca oberta. Com ha quedat demostrar després, els EEUU no només espiava a ciutadans nord-americans, també d'altres països. La primera llista estava formada per 1'2 milions de persones... amb el vist-i-plau del mateix Obama, segons el documental. Necessitem més cinema d’aquestes característiques. En començar, Poitras explica que, pels seus dos títols anteriors, ja havia tingut problemes amb la policia i la justícia americana. A “The oath” (21010) ens parlava d’Abu Jandal, ex guardaespatlles de Bin Laden, presoner a Guantánamo. A “My country My country” (2006) segueix al doctor Riyadh, un metge sunnita que decideix presentar-se a les primeres eleccions lliures d’Irak, el 2005. Cinema compromès com poc.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy