diumenge, de juny 21, 2015

En Mattia i l'avi (Roberto Piumini)


A tothom li ha marxat algú important. No és fàcil passar pàgina; ni pels grans ni pels petits. "En Mattia i l'avi", de Roberto Piumini (Edolo, Brescia, 1947), és un llibre que té per objectiu parlar del dol amb nens que han viscut per primera vegada la pèrdua d'un familiar o amic. Té 97 pàgines i està publicat per Viena Edicions. La traducció és de Josep M. Pinto i les il·lustracions de Jordi Vila Delclòs.

L'avi està a punt de morir. Tota la família li fa costat. Volen donar-li l'últim adéu, que deixi aquest món en pau. De la tristor generalitzada se n'escapa en Mattia, el nét més petit, que només té set anys. És ell qui fa un viatge iniciàtic amb l'avi, sense sortir del llit, sense sortir de l'habitació. Caminen, pesquen peixos obrint les butxaques dels pantalons dins de l'aigua, pugen a un campanar, passen per un mercat, munten a cavall... L'avi li explica que tot és possible, com obtenir objectes sense diners. El més important és no desitjar les coses amb molta força. "Quan es desitja massa una cosa, no arriba mai", li explica l'avi. També li comenta que "una cosa no es pot posseir del tot. Es posseeixen només una mica. La part que no és nostra és del món".

Al llarg d'aquest viatge, en Mattia s'adona que l'avi cada cop és més petit d'alçada. Primer no vol dir-li, però ho acaba fent. Lògicament, amb aquesta metàfora Piumini ens explica que la vida de l'avi s'està acabant, tot i que hi arriba en plenitud de condicions físiques i mentals. El final del llibre és preciós. No explicaré què passa, però l'autor ens deixa un missatge clar: per molt que les persones morin, el seu esperit sempre estarà amb nosaltres. Els hem de recordar amb un somriure als llavis. Abans o després, segur que ens reunirem amb ells. A la família d'en Mattia, tothom està trist. Tothom menys ell, que ha sabut interioritzar el missatge que el seu avi li ha donat en l'últim alè.

"De mica en mica, va anar veient una escala costeruda que pujava, de fusta.
-Vés tu al davant -va dir l'avi-. Jo em quedo al darrere.
-Tens por que no caigui, oi? -va preguntar en Mattia, aturant-se amb la mà a la barana.
-Sí -va dir l'avi.
-I si caus tu?
-Tens raó -va contestar l'avi-. Anirem una estona tu al darrere, i una estona jo, i qui s'estigui al darrere que vagi amb molt de compte on posa els peus.
Van pujar així, canviant de replà, a poc a poc, i a través dels espiralls, tot pujant, veient les teulades del poble cada vegada més avall".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

  1. Feia temps que no passava, i quina grata sorpresa!
    Un diàleg preciós aquest que ens transcrius. Una bonica metàfora de l’amor més pur, l’amistat, l’acte d’anar canviant de replà sempre observant l’altre, cuidant per no posar en risc ni l’altre ni a tu, conscient de la importància que es té mútuament, i canviant de postura, deixant de banda la seva pròpia seguretat per protegir l’altre quan es necessari. Així és l’amor, segons la definició preciosa de Sant Pau (un dels meus savis preferits): “L’amor és pacient, és bondadós; (...) no busca el propi interès, (...) tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.”
    Sempre he cregut que la mort és un pas, i que els que es marxen ho fan quan ja toca. Me’n recordo quan tenia uns sis anys i la meva mare (àvia), mentre m’ensenyava a plantar un fesol, em va explicar que la llavor hauria de morir-se per fer néixer una planta molt gran i que donaria molts altres fesolets. I que així passava amb tot, que tot s’havia de morir per donar pas a néixer un quelcom més gran o important. Aquesta preciosa ensenyança d’aquell càlid mati d’estiu m’ha viscut a dintre tots aquests anys, i m’ha ajudat a entendre els cicles (i els cercles) de la vida. Quan hom entén la mort a la manera que ho entenien les cultures ancestrals - com els egipcis, per donar un exemple d’una cultura amb una infinita saviesa, molt superior a la que ens ha tocat – que era un pas, una transició, llavors és més fàcil suportar i entendre (no sense dolor, però segurament sense dol) aquest moment. Gracies per el missatge i bona setmana.

    P. D.: Fas servir el termini “viatge iniciàtic”, i és curiós que escollissis el text que parla d’una pujada a través duna escala en forma d’espiral, ja que aquest és un símbol claríssim dels viatges iniciàtics en l’alquímia.

    ResponElimina
  2. És que m'ha semblat un viatge iniciàtic, VALERIA. Tot el llibre és molt poètic, tenint en compte que ni l'avi ni el nen surten de l'habitació.

    ResponElimina