“Vivos en el averno nazi” (Montserrat Llor)

“Vivos en el averno nazi”, de Montserrat Llor, és un llibre imprescindible per a totes aquelles persones que vulguin conèixer, de primera mà, les experiències dels espanyols que van patir l’exili i van ser deportats als camps de concentració. Està publicat per Crítica i té 320 pàgines. No estaria malament que fos una lectura recomanada a les escoles. Deixa molt clar que la raça humana està malalta; molt malalta.

La Montserrat va començar a entrevistar-se personalment amb els supervivents del nazisme l’any 2008. En aquest llibre recull les vivències d’una vintena, amb Neus Català inclosa. És un gran treball d’investigació. Ens explica el seu drama humà i la seva difícil reinserció en la societat, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. A més a més, la majoria dels presoners es van quedar a viure a França, ja que Espanya els va posar les coses difícils. També queda molt ben explicat el paper de les famílies, que sovint va optar pel silenci. En moltes cases, només es parlava del patiment i dels camps de concentració si les víctimes ho demanaven obertament. Gràcies a la prosa de la Montserrat i a les explicacions dels protagonistes, descobrim com van lliurar-se d’una mort quasi segura. Van tenir enginy, constància i també sort.

Els protagonistes de “Vivos en el averno nazi” van patir de valent i mai no van oblidar del tot l’infern pel qual van passar. La gran majoria dels supervivents, que eren història viva de l'horror, han anat morint després que els entrevistés la Montserrat. Per això són tan importants els seus testimonis! Pràcticament eren els últims. Alguns van poder tirar endavant perquè eren bons esportistes, alguns altres gràcies a les seves habilitats pel contraban... Quedar-se quiet era sinònim de mort segura. S'havia d'improvisar.

PAPERS HEROICS

La Montserrat Llor explica que un dels espanyols recordava que va coincidir amb l’alemany Otto Peltzer, que va participar en algunes proves d’atletisme als Jocs Olímpics de Los Ángeles 1932. Estava pres a Mauthausen per homosexual. En els primers capítols, l’autora també dedica unes pàgines a Juan de Diego, que va 'duplicar' les fitxes dels presos espanyols per poder-ne tenir un registre el més acurat possible. Va tenir un paper heroic, com Francisco Boix, que va treure un munt de fotografies del camp. Van arriscar les seves vides perquè les generacions posteriors coneguessin tota la veritat.

L’avi del marit de la Montserrat, Pablo Villarrubia Martín, també va patir l’horror dels nazis. Sempre que va entrevistar algun supervivent, en el procés d’escriptura d’aquest llibre, va preguntar per ell, però sense massa sort. La història de la seva recerca és la de molts familiars de deportats, que voldrien saber més coses sobre els seus éssers estimats. El llibre, recomanable, et deixa amb els pèls de punta.

“Nos engañaron. El viaje duró treinta cinco horas y éramos ciento cinco tipos por vagón. Llevábamos alguna lata de conserva, de sardinas, que usábamos para hacer nuestras necesidades y las tirábamos por la ventanilla con rejilla y alambrada. No cabíamos allí todos apretujados, unos sentados, otros de pie, haciendo turnos... Lo más gordo lo hacíamos en un periódico y lo tirábamos por la ventana. Un compañero que miraba a través de la pequeña rendija del vagón dijo: “Me parece que en vez del paraíso terrenal vamos al infierno porque nos esperan los SS con una calavera de muerto en la solapa de los uniformes y llevan cuatro perros lobo y cada uno lleva un mango de pico o algo parecido...”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy