Després de la trilogia sobre el periodista Dani Santana, Bosch canvia totalment de registre i ens explica una història d’amor total. Amb aquesta novel·la, va guanyar el Premi Ramon Llull. Un dels protagonistes és en Jean-Pierre, galerista parisenc. El seu negoci té un nom misteriós: Anouk. L’altra és la Paulina Homs, una barcelonina casada amb en Manuel i amb una filla petita, la Gina. Es coneixen en terres franceses, en el casament d’una cosina d’ella, la Julia. Passen junts només quatre dies, però són quatre dies inoblidables, quatre dies que serveixen per omplir-los d’energia per viure dos-cents anys... tota l'eternitat. Sobre la història d’en Jean-Pierre o de la Paulina, no en puc explicar res més. S'ha de doscobrir a poc a poc.
“Algú com tu” comença amb la mort de la Paulina, que deixa la Gina òrfena en una edat en què els nens ni són conscients que poden perdre ningú. Amb el pas dels anys, es fa gran i es converteix en un esperit lliure. Viu la vida gaudint del sexe, dels amics i del que faci falta, sense cap tipus de compromís. No es fa massa preguntes. Tot comença a trontollar quan, just el dia que decideix marxar de casa, un gal·lès, en Mark Granger, arriba a Barcelona demanant per la seva mare. Porta morta un bon grapat d’anys. Potser ha arribat el moment d’intentar saber més coses sobre ella. Al pare l’estima, però esta farta que li qüestioni absolutament tot, des de la seva “roba de morta” (de segona mà) a les seves parelles, que de seguida porta a casa. En Manuel no ho veu gens bé!
EL PODER DE L’AMOR
Hi ha qui diu és aquesta novel·la d’en Xavi està pensada, sobretot, per a dones. No deixa de ser una generalització, cosa que mai m’ha agradat. En res. Però sí que és veritat que ha entusiasmat, i molt, a totes les que conec que l’han llegit, començant per la meva mare. “Algú com tu” ens parla de l’amor, del compromís, de la importància de viure el moment, de no deixar passar les oportunitats que ens passen per davant de la cara. Com en tots els seus llibres, la documentació és descomunal, començant per les llibreries més importants d’Europa i dels Estats Units. Aprofita també per parlar-nos de la 22 de Girona. També cita uns quants llibres, que no sé si són importants o no per a ell. Recordo “Los mares del Sur”, del gran Manuel Vázquez Montalbán, “La divina comedia” i “Madame Bovary”.
Xavier Bosch, que ha fet I fa de periodista esportiu i és soci del Barça (un altra de les seves passions), també deixa caure un parell o tres de dades futbolístiques. Ens explica que en Granger és gal·lès, com Mark Hughes, i fa burla del Chelsea, dient que els seus afeccionats els agrada el bon futbol... que és el que no tenen. En els quatre dies que la Pauline i en Jean-Pierre són a París van a veure l’estrena de “Chariots of fire” (1981). En l’apartat dels gestos de complicitat m’ha fet gràcia que un dels professors de la Gina quan era petita és digués Torío, com el marit de la també escriptora i amiga seva Empar Moliner... músic i professor, per cert. I ja que parlem de música, acabo amb un compositor, Schubert, a qui cita unes quantes vegades. A l’autor li agrada molt la música clàssica i l’òpera, segons l’he sentit explicar més d'un cop. Un llibre recomanable.
“Busqueu-me aquí, si creieu que sóc a París, o en qualsevol de les magnífiques llibreries que hi ha pel món. N’he vist moltes, però encara me’n falten. M’han parlat de dues de vell, a Escòcia, a Inverness i a Glasgow, un dia o altre m’hauré d’escapar per veure-les. Una llibreria és... –va rumiar abans de dir-ho, però ho va dir sense petulància- és la pàtria de la llibertat, el refugi de les paraules, l’autèntic museu del pensament.
-Però tu què hi busques, paraules?
-Papallones. Sempre. Llibres de papallones, catàlegs volums que em puguin ensenyar alguna espècie que encara no he vist”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Ostres, m'has fet entrar moltes ganes de llegir-la!
ResponEliminaPer dones? Potser si. A mi m'ha decepcionat una mica. No sé perquè en tenia moltes, però moltes expectatives. No he llegit res de Xavier Bosch xò l'admiro com a periodista i em feia molta gràcia aquesta vessant romàntica. Esperava trobar la visió masculina de l'amor, i m'ha decebut. Massa tòpics. I potser si, per fer contentes les dones, xò.... la història no m'ha conveçut, per cap dels dos personatges, potser pel personatge femení amb el que no puc empatitzar.... no sé... em sap greu.
ResponEliminaAviam què et sembla, DERIC,
ResponEliminaAixò va a gustos, ja ho sabem. Jo no he intentat identificar-me amb cap dels protagonistes, RITS, però la història m'ha semblat força poètica.