L'amistat sempre està per sobre de tot

El debut com a guionista i directora de la mexicana Claudia Sainte-Luce (32 anys) promet. “Los insólitos peces gato” és espontània, honesta i, sobretot, pura. Ha guanyat un munt de guardons, amb el FIPRESCI (Discovery) del Festival de Toronto al capdavant. A Gijón li van donar el Premi Especial del Jurat i al Festival de Mar de Plata la van escollir millor pel·lícula llatinoamericana.

El més estrany d'aquest projecte és el seu títol. “Los insólitos peces gatos” és el que posa en l’adhesiu que hi ha enganxat a la peixera d’un dels protagonistes. A dins hi ha un peix viu i una figura d’aquells gats xinesos tan lletjos que pugen i abaixen un braç. Diuen que porten sort! La protagonista principal és la Claudia, interpretada magistralment per una trista Ximena Ayala. Viu sola (no té família) i treballa en un supermercat intentant vendre salsitxes. Cobra d’acord amb el producte que col·loca. Un dia, a l’hospital, on l’operen de l’apèndix, coneix a la Martha, que ha tingut tres filles i un fill amb tres homes diferents. L’últim, que ja és mort, li va passar la Sida. Ella està molt malalta; i tampoc viurà massa més temps. Lisa Owen construeix un personatge brutal.

Davant d’aquest panorama, seria molt fàcil fer una pel·lícula lacrimògena i manipuladora, però aquesta no ho és. Sainte-Luce sap retratar perfectament l’amistat que neix entre les dues dones, que s’ajuden entre elles. La Claudia troba la família que no té; i la Martha el suport que els seus fills no poden o no saben donar-li. La gran, l’Alejandra, fa el que pot. La Wendy (grandíssima Wendy Guillén) ja en té prou d’ocupar-se d’ella mateixa. La Mariana i l’Armando potser són massa petits. A la Claudia l’estimes des del primer moment que la veus, com a la Martha. Són dos personatges extravagants, molt seus, que s’han sabut sobreposar-se als problemes, molts, gràcies a la seva força interior. Dones vulnerables físicament, callades, però amb un cor molt gran.

L’escena de la platja, tots sis, viatjant amb el seu escarabat groc, és una preciositat. També és molt intensa l’última escena, quan la mare parla, d’un a un, a tots els components de la família, amb la Claudia inclosa. És una història de superació personal que reflexiona sobre la vida, molt sobre la mort, i també sobre el poder de l’amistat. De vegades, les coses són més fàcil del que semblen. I, com tots sabem, encara que no ho posem a la pràctica, s’ha de gaudir dels petits plaers de la vida... mentre es pugui.

"RETRATOS DE FAMÍLIA"

Doncs la pel·lícula de Singapur “Ilo ilo”, que aquí s’ha traduït com “Retratos de familia”, també és espontània, honesta i pura, com “Los insólitos peces gato”. És el debut cinematogràfic d’Anthony Chen, que només té 31 anys. Al Festival de Cannes van escollir-la com a millor opera prima. L’acció passa a Singapur, l’any 1997, en plena crisi econòmica, i està basada en fets reals.

Chen ens explica la història d’una família de classe mitjana. La mare treballa de secretària en una empresa que passa per moments difícils. De fet, es passa una bona part del dia escrivint les cartes de comiat dels seus companys. La Hwee Leng està embarassada del seu segon fill. És per això que decideix contractar a una servent filipina. El primer que fa quan arriba a casa es confiscar-li el passaport... no sigui que s’escapi. Jo d’ella ho hauria intentat quasi al moment, perquè en Jiale, el fill de deu anys, és insuportable. Violent, mentider, manipulador i un reguitzell de coses més. El marit treballa en una empresa que ven un vidre suposadament irrompible. Hi treballa de moment...

Els tres actors que donen vida a la dona, al marit i al nen debuten al cinema; i ho fan francament bé. Qui té més experiència és l’Angeli Bayani, que dóna vida a la servent filipina. La pel·lícula ens parla de la transformació de la família per culpa de la crisi. Tenien un poder adquisitiu mitjà-alt, que fins i tot els va permetre contractar a la Teresa, i ara venen maldades. Com s’adaptaran a la situació? També es molt interessant el retrat que Chen fa del servei domèstic. Té un fill de deu mesos a Filipines (que ha deixat amb la seva germana) i és a Singapur fent-se càrrec d’una altra. Ni així se’n surt. No en té prou amb el que li paguen i ha fer hores extres en una perruqueria.

El procés d’adaptació de la família a la Teresa i a l’inrevés està molt ben tractat. Pel pare, sortir de la seva habitació en calçotets (per donar un exemple senzill) ja no és tan fàcil. A la mare tampoc no li fa massa gràcia que en Jiale cada cop estigui més pendent de la Teresa, que l’estima com si fos seu. La Hwee Leng fins i tot té enveja d’ella? En poc temps, el nano passa del rebuig inicial a l’adoració. Se n’adona que la noia es preocupa més per ell que la resta de la família. Chen diu, que de petit, va viure una història personal semblant. Pel·lícula senzilla, sense estereotips i amb aquell punt d’emoció que la fa propera i amable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy