Reinventar-se gràcies a un 'assassí'?

Entre la majestuositat de “Truman Capote” (2005) i l'emoció de “Las dos caras de la verdad” (1996). No queda clar si “Una histroria real” vol semblar-se a una o a l’altra. I aquest és el problema... que, al final, es queda al mig. El debut de Rupert Goold al cinema no acaba de ser reeixit. La pel·lícula està basada en les memòries del periodista Michael Finkel. El guió és de David Kajganich. Dura una hora i tres quarts.

Finkel és acomiadat pel New York Times després que aquest diari publiqués un reportatge seu en portada. Podríem dir que hi havia certes errades... voluntàries. Per aquest motiu, ha d’intentar reinventar-se. A Finkel l’interpreta Johan Hill, a qui estem acostumats a veure com a actor de comèdia (“El lobo de Wall Street”, 2013; “Infiltrados en la universidad”, 2014...) Fa un paper força creïble. Finkel s’assabenta que un presumpte assassí, Christian Longo, es va fer passar per ell quan el van detenir a Mèxic, acusat de matar a la seva dona i als seus tres fills. Això fa que s’interessi automàticament per ell. Possiblement, aquesta era la intenció inicial de Longo. Cridar la seva atenció.

Qui interpreta a Longo és James Franco, que té un paper força difícil, per la complexitat del personatge. No m’acaba de convèncer, tot i reconèixer els seus mèrits. A Franco el recordo per “127 horas” (2010). Felicity Jones, desaprofitada un cop més, es converteix en la dona de Finkel. L’únic cop que li han donat una bona oportunitat, i caram si va aprofitar-la, va ser a “La teoría del todo” (2014). A “Una historia real” tot és massa imprecís i, de vegades, fins i tot difícil d’entendre. El que sí que queda clar és que en Franco utilitza a en Finkel perquè la seva història, acabi com acabi, perduri en el temps. Culpable o assassí? Jo diria que assassí, tot i que deixen la porta oberta a la imaginació.

"SAMBA"

Als fans d’”Intocable” (2011), “Samba” també els agradarà força. Està dirigida per la mateixa parella (Olivier Nakache i Eric Toledano) i Omar Sy repeteix en el paper principal. Aquest cop, però, no és una comèdia pura. Estaríem parlant d’un drama, amb tocs de comèdia romàntica, amb la immigració com a tema principal. El millor, Charlotte Gainsbourg.

La Charlotte, mussa de Lars Von Trier, interpreta a l’Alice, una alta executiva. Està de baixa per estrès i, mentrestant, ajuda als immigrants que correr el perill de ser expulsats. Allà coneix a en Samba, que porta deu anys vivint a França sense papers. Està instal·lat a casa d’un tiet seu, que intenta protegir-lo tot el que pot. La seva relació podria ser millor, però van fent. El primer dia que l’Alice acompanya a la Manu, que fa d’advocada, ja queda enamorada d’en Samba i de la seva causa perduda. Estan a punt de fer-lo fora del país. I això que la Manu (Izia Higelin) li havia dit prèviament que no s’impliqués emocionalment amb els indocumentats. Higuelin va ser nominada a millor actriu secundària en la darrera edició del Cèsar.

“Samba” és tova i no aprofundeix en cap tema. Passa de puntetes per sobre de tot. La pel·lícula es basa en l’acostament entre l’Alice (fantàstica Gainsbourg) i el senegalès protagonista de la història. Podríem dir que tots dos s’ajuden mútuament. L’Alice intenta que en Samba es pugui quedar a França. Ell vol que la dona recuperi la força perduda i, si és possible, es reincorpori a la seva antiga feina. En el repartiment també destaca en Wilson, un marroquí que es fa passar per brasiler. Amb aquesta nacionalitat diu que ho té tot més fàcil: trobar feina i parella. L’interpreta Tahar Rahim, a qui recordo pel seu paper a “Un profeta” (2009). Un personatge simpàtic... i, com en Samba, sense papers. Per passar l’estona.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy