Fals documental amb tocs de comèdia negra

Richard Linklater tenia acabada “Bernie” des de l’any 2011, però no s’ha estrenat fins ara. Possiblement, l’èxit aconseguit amb “Boyhood” (2014) li ha facilitat les coses. Però, per sobre de tot, es tracta d’una molt bona pel·lícula, sustentada per tres grans interpretacions: les de Jack Black, Shirley MacLaine i Matthew McConaughey. El pes de la història recau en ells.

Black fa de Bernie, el sotsdirector de la funerària de Carthage, a l’estat de Texas. En aquesta petita població nord-americana, de només uns sis mil habitants, és tot un ídol. Tothom està enamorat d’ell. És amable, complidor, treballador i mai té un no per ningú. A Black sempre el recordaré pel seu paper a “Escuela de Rock” (2003), una pel·lícula que el meu fill ha vist un munt de cops. Mai se’n cansa! A "Bernie" torna a estar brillant. Linklater ens el presenta com un home de sexualitat indefinida que se sent atret per les dones de certa edat. O potser pels seus diners? Sigui com sigui, el veneren.

Shirley MacLaine, que ja té 81 anys, fa de Marjorie Nugent, una vídua que és qui s’acaba apropiant (en tots els sentits) del pobre Bernie, que acaba completament fart d’ella. El tracta com si fos de la seva propietat. El tercer en discòrdia és Matthew McConaughey, que fa de Danny Buck, el fiscal del districte. Un home amb aspecte de ser tot un cowboy. McConaughey ja encadena uns quants bons papers consecutius, com el que li va valdre l’Oscar a “Dallas Buyers Club” (2013) on, per cert, també era un cobwoy.

“Bernie” és un fals documental, on un munt d’habitants de Carthage parlen de l’enterrador. Expliquen com el veuen i que ha suposat en les seves vides. Els testimonis dels seus veïns són brutals. A un d’ells l’interpreta Kay McConaughey, la mare d’en Matthew. Espectacular. Aquest fals documental també té tocs de comèdia negra i ganes de fer posicionar a l’espectador. Hi ha un fet, que no explicaré, que podria provocar que es perdés la confiança en la figura d’en Bernie, però absolutament tothom li acaba fent costat. L’únic que el mira amb lupa, perquè és la seva feina, és Danny Buck, que ha de mantenir l’ordre i la llei a qualsevol preu.

“UNA DAMA EN PARÍS”

Vuitanta-un anys McLaine; i Jeanne Moreau... 87! Ella és la gran protagonista de “Una dama en París”, dirigida per Ilmar Raag. Moreau és una llegenda del cinema francès i un dels símbols femenins de l’Europa dels 60. Ha treballat a les ordres de Louis Malle, Jean-Luc Godard, François Truffaut, Orson Welles, Luis Buñuel i Jean Renoir, entre d’altres.

Moreau interpreta a una dona d’Estònia que va emigrar a França quan era molt jove. Allà va fer fortuna, regentant una cafeteria de luxe. És vídua, molt gran i viu pràcticament sola, ja que acomiada una servent darrere de l’altra. Cap li fa el pes. Només se sent realitzada quan l’acompanya un antic amant. Molts anys enrere, ella havia estat una dona francament guapa. Ell, un jove amb ganes de viure la vida al cent per cent... amb relació amb una casada inclosa! En l’actualitat, la diferència d’anys que hi ha entre ells fa impossible que segueixin entenent-se sexualment... tot i que la dona hi estaria disposada.

“Una dama en París” ens regala l’actuació de Moreau, bones vistes de la ciutat i la interpretació de Laine Mägi, que fa d'Anne. Aquesta dona també deixa la seva Estònia natal, com la Frida, per buscar una vida millor. El problema és que en el seu cas potser ho fa massa tard, després de morir la seva mare. Però ella, com tothom, també té dret a una segona oportunitat. Mägi està molt convincent, creant un personatge en constant evolució. Atenció especial també a Corentine Lobet, l’home que continua cuidant a la Frida, de qui sempre en guardarà un bon record.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy