Sobreviure al planeta vermell indefinidament

Ridley Scott sempre serà recordat per “Blade Runner” (1982), que ja s'ha convertit en un clàssic. Després d’alguns fracassos sonats, com “Prometheus” (2012), amb “Marte” l’encerta del tot. Fa la sensació que el director britànic està obsessionat amb l’espai. La pel·lícula és llarga, dura dues hores i vint-i-dos minuts, però aguanta en tot moment. Des d’un punt de vista estètic és preciosa.

Sobre l’argument, el millor és no donar-li massa voltes. Costa de creure que un astronauta abandonat al planeta vermell durant tant de temps no acabi perdent el cap... per molt fort que sigui. No diré que Mark Watney ho aconsegueixi sense patir, però quasi sempre té la situació força controlada. Matt Damon, un actor que no està entre els meus preferits, ho fa francament bé. Un dels millors papers que li recordo en molt temps. Brilla amb llum pròpia i el veig amb possibilitats reals de col·locar-se entre els candidats als Oscars. També està força bé Jessica Chastain, però destaca molt més a les ordres de Guillermo del Toro a “La cumbre escarlata”. Interpreta a la Melissa Lewis, responsable de la missió a Mart que, inicialment, fracassa.

De la resta de repartiment em quedo amb Chiwetel Ejiofor, a qui l’any 2013 vam veure a “12 años de esclavitud”. Dóna vida a Vicent Kapoor, un dels peixos grossos de la NASA. El director de l’agència és Jeff Daniels. Per un costat, Scott ens explica la vida d’en Mark a Mart i les dificultats que té per sobreviure-hi. Per sort és botànic i capaç de plantar patates en un planeta inhòspit i sense oxigen. Esperit de superació, confiança en els seus companys, treball en equip... De l’altra banda, incideix en els problemes que suposa per la NASA que en Mark estigui viu. Han de replantejar totes les seves accions presents i futures i anar-lo a buscar abans que s’acabi morint de gana.

Queda clar, des d’un primer moment, que el cap de l’agència espacial està més preocupat pel “què diran” que per qualsevol altra cosa. Sap que el poder de la premsa i és gran i que un pas en fals el pot deixar en terra de ningú. Al capdavant de la relació amb els mitjans de comunicació hi ha l’Annie Montrose, interpretada per Kristen Wiig. Cal destacar també la gran banda sonora, formada per cançons que encanten a la Melissa i que odia en Mark. És l’única música que té al planeta vermell quan es queda allà més sol que un mussol. Dono la raó a la Melissa, cançons com “Starman”, de David Bowie; “Hof Stuff”, de Donna Summer; “Rock the boat”, de Hues Corporation; o “Don’t leave me this way”, de Thelma Houston són sensacionals. Vitamines per l’ànima!

“LA CUMBRE ESCARLATA”

“Els fantasmes existeixen”. Aquesta és la declaració d'intencions de Guillermo del Toro només començar “La cumbre escarlata”. Té dos punts d’unió amb “Marte”. La seva llarga durada (dues hores i vint) i la participació de Jessica Chastain en un dels papers principals. Estèticament, la pel·lícula és espectacular. L’argument, que no és res de l’altre món, acaba sent secundari.

Del Toro ja ens havia seduït amb històries oníriques i fantàstiques com “El laberinto del fauno” (2006). La tripleta d’actors principals també té antecedents paranormals, per batejar-ho d’alguna manera. Chastain, que segur que estarà entre les candidates als Oscar, va ser la protagonista del thriller de terror “Mamá” (2013). A Mia Wasikowska la recordo d’”Stoker”, del sud-coreà Park Chan-wook. També és una pel·lícula d’intriga màxima amb millor embolcall que contingut. I, finalment, Tom Hiddleston, que va brillar (i molt) a “Sólo los amantes sobreviven” (2013), a les ordres de Jim Jarmusch. Aquí feia de fantasma, directament.

La Edith Cushing (Wasikowska) és la filla d’un ric empresari. Acaba d’escriure un manuscrit sobre els fantasmes, tot i que ella diu que, en el fons, és una història d’amor. A ella, la seva mare morta se li apareix des de fa temps. Sempre li diu el mateix: “vigila con la cumbre escarlata”. La Edith té una vida més o menys ordenada, fins que coneix en Thomas Sharpe (Hiddleston). Procedeix d’una família adinerada i amb solera, però ara està arruïnat. Sempre es mou acompanyat per la seva germana Lucille. La Chastain està espectacular, amb un personatge ple de matisos. En Thomas va darrere de la Edith, que creu que el pot ajudar a recuperar la posició perduda. I fins aquí puc explicar.

“La cumbre escarlata” és una història poètica, que espanta en alguns moments, però que mai acaba de fer por. Personalment, ho celebro. En definitiva, estem davant d’un conte gòtic que, sobretot en la part final, es desenvolupa en una casa que respira, sagna i recorda. Hi ha un parell o tres d’escenes molt violentes, en què es veuen cops i ferides amb total impunitat. No sé si és un dels seus referents, però en aquesta pel·lícula hi he vist algunes coses de l’italià Mario Bava.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy