"El gran Gatsby" (F. Scott Fitzgerald)

Sentir-se sol, tot i estar envoltat de moltíssima gent. Organitzar festes luxoses que saps quan comencen però no quan acaben, sense la presència de l’única persona que t’agradaria que hi fos. Viure del passat i no saber gaudir del present ni del futur. Tot això li passa al protagonista principal d’”El gran Gatsby”, la novel·la que F. Scott Fitzgerald (1896-1940) va publicar l’any 1925. He llegit l’edició d’Alianza Editorial, que té 249 pàgines.

Entre d'altres coses, he decidit atacar aquest llibre perquè un dels meus escriptors preferits, el japonès Haruki Murakami, sempre en parla molt bé. També s’hi refereix habitualment J. R. Moehringer. No sé si cal considerar-la com una obra cabdal de la literatura moderna, però l’he trobat àgil i molt entretinguda. Potser el pas del temps li ha fet una miqueta de mal. Aquesta traducció al castellà és de Ramón Buenaventura. El protagonista, Jay Gatsby, viu sol en una gran casa a Long Island. Ningú sap d’on ha tret els diners, tot i que la idea majoritària és que no són nets del tot. Darrere de la seva imatge de seductor, segur d’ell mateix... s’amaga un contrabandista?

En Gatsby està enamorat de la Daisy, amb qui no té cap relació des de fa uns quants anys. Des d’on viu es veu casa d’ella, que està casada amb una estrella del futbol americà, en Tom Buchanan. Tenen una filla petita. Diria que en Tom és un home un pèl violent i amb una vida interior complicada, amb amant inclosa. La història d’en Tom, de la Daisy i d’en Gatsby l’explica en Nick Carraway, que fa de narrador. És cosí de la Daisy i té una relació una mica peculiar amb Miss Baker, jugadora de golf. La va conèixer a casa dels Buchanan. En Nick viu, de lloguer, en una petita casa, just al costat de la fastuosa mansió de Gatsby.

En aquest llibre, Scott Fitzgerald reflexiona sobre l’amor, la fidelitat, l’amistat i sobre tot allò que som capaços de fer per aconseguir els nostres objectius. Hi ha un moment en què la línia entre el seny i la bogeria és pràcticament invisible. Es perd la noció de l'espai i del temps. Aparentment, en Jay Gatsby té tot allò que podria necessitar qualsevol persona per ser feliç, però potser li falta el més important: l’amor i l’amistat dels qui l’envolten. Mai l'ha tinguda. És veritat que quasi sempre té la casa plena de gent, però és impossible que se senti més sol. Em sap greu "compañero", que és l'expressió que repeteix ell fins a l'extenuació.

“El incesante martilleo del calor estaba empezando a confundirme y pasé un mal rato hasta darme cuenta de que las sospechas aún no habían recaído en Tom. Wilson había descubierto que Myrtle tenía alguna clase de vida aparte en otro mundo, y la conmoción lo había puesto físicamente enfermo. Lo miré, y luego miré a Tom, que acababa de hacer un descubrimiento semejante hacía menos de una hora… y se me ocurrió pensar que no hay diferencia tan profunda entre los hombres, ni por inteligencia ni por raza, tan profunda como la que existe entre el enfermo y el sano. Wilson estaba tan enfermo que parecía culpable, imperdonablemente culpable, como si acabara de hacerle un hijo a alguna pobre muchacha".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy