Doncs sí, és una gran aposta!

“La gran apuesta” ho és... de gran aposta! El seu director, Adam McKay, no ho tenia fàcil després de l’èxit, per exemple, de “The Wolf of Wall Street” (2013) o “Margin Call” (2011), que tractaven el mateix tema, d'una manera semblant. Té cinc nominacions als Òscars: millor pel·lícula, director, actor de repartiment (per un espectacular Christian Bale, que té grans rivals), guió adaptat i muntatge. Són dues hores de bon cinema.

Bale interpreta a Michael Burry, un dels primers gestors de fons que va apostar en contra de la suposada “seguretat” de les hipoteques. Del 2000 al 2008 va arribar a invertir 1’3 bilions de dòlars. Tothom pensava que estava boig i que havia perdut el món de vista. Burry, que és un personatge real, té un ull de vidre; i sempre treballa descalç i amb música heavy a tot volum. Igual que ell, però a escala més petita, hi va haver altres persones que també van veure que l’economia dels Estats Units s’enfonsava. És el cas de Jared Vennett (de qui fa un discret Ryan Gosling), Ben Rickert (Brad Pitt, desaprofitat) i Mark Baum (Steve Carell). Després de participar en moltes comèdies, torna a destacar en un paper seriós, com ja va fer a “Foxcatcher” (2014).

Un dels grans encerts de McKay és treure suc de la terminologia econòmica i fer-la entenedora per a tothom. Hi ha un parell o tres de gags boníssims. "Com que això és molt complicat", diu el narrador, "us ho explica de manera senzilla"... Entre altres, fa servir la Margot Robbie –bevent cava en una banyera plena d’escuma- i la cantant Selena Gómez, jugant a la ruleta en un casino. La pel·lícula és una crítica sinistra i duríssima a Wall Street i als seus mètodes. Els brokers sabien perfectament que col·locaven bons escombraries. Els banquers no denegaven ni una hipoteca. Ni demanaven informes financers dels clients! Les cases es venien com a xurros. Després va passar el que va passar, amb l’ensorrament de tota l’economia nord-americana (i mundial) l’any 2008.

"TAXI TEHERAN"

Jafar Panahi és un director perseguit. A Iran té prohibit rodar pel·lícules. Esquivant el poder i la censura, va rodar “Taxi Teheran”, que és una petita obra d’art. Dura 82 minuts i no té ni crèdits. Al Festival de Berlín, se’n va emportar l’Ós d’Or al millor llargmetratge i també va conquerir el premi FIPRESCI. Dels títols més interessants de la cartellera.

La pel·lícula se’ns presenta com un documental, però queda clar que tot està més o menys “preparat”, convertint-la en una ficció estranya, però de moltíssima qualitat. Panahi es converteix en taxista que recorre els carrers de Teheran. Va recollint passatgers i parla amb ells en el decurs del trajecte. Alguns el reconeixen. Altres, no. Parlen de moltíssimes coses com, per exemple, de les supersticions –és el cas de les dues àvies que transporten peixos en una peixera-, dels robatoris, de les herències o de cinema. Aquest és el tema que, personalment, em va interessar més. Diria que fa un retrat molt acurat de com vien les persones a l’Orient Mitjà.

Un dels personatges és un venedor de pel·lícules pirates. Coneix al director al moment! Li recorda que, temps enrere, n'hi va vendre una de Woody Allen. Panahi fa una crítica doble. Al venedor, per negociar amb el setè art sense respectar la propietat intel·lectual, però també al seu país. La censura no permet que entrin segons quins títols; i és una llàstima. Per què s'han de perdre els estudiants de cinema les pel·lícules de directors com Allen o Kim Ki Duk, l’enfant terrible del cinema coreà? En cita alguns més, però ara no els recordo.

L’escena amb la seva néta, a qui va a buscar a l'escola, tard, molt tard, també és brutal. La nena està rodant un curt. Li explica a l’avi tot el que ha de tenir la pel·lícula per ser “distribuïble”, segons la seva professora. Més que per ser “distribuïble” per no ser censurada: la vestimenta dels bons i dolents, els noms i de tot allò que facin. Fer cinema a Teheran ha de ser pràcticament impossible... si no ets Panahi.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy