Fútbol: El juego infinito (Jorge Valdano)

“El dinero que nos gastamos en una entrada nos lo ahorramos en psicólogos”. És una de les sentències de l’argentí Jorge Valdano (Las Parejas, 1955) a “Fútbol: El juego infinito”. Està publicat per Conecta i té 305 pàgines. Qui va ser jugador, entrenador, director esportiu i director general del Madrid reflexiona sobre l’evolució del futbol en els últims vint anys. Al costat de Maradona, va guanyar el Mundial de Mèxic 86.

Valdano ens presenta el futbol com un símbol de la globalització. A través de reaccions com l’emoció, l’anomenat 'Esport Rei' ho iguala quasi tot i tothom. "El fútbol nos saca aspectos del animal que fuimos y esconde al hombre civilizado que se supone que somos", assegura l’autor. Per ell, només quatre jugadors estan per sobre de la resta: Pelé, Di Stéfano, Cruyff i Maradona. Dels actuals, destaca la tirania imposada per Leo Messi i Cristiano Ronaldo, que es necessiten un a l’altre per continuar creixent. A l’argentí li dedica aquesta gran frase: "El mejor Barça fue una gran obra colectiva que un genio como Messi elevó a la condición de obra de arte". Tan ell com el portuguès estan en constant evolució.

El Barça de Luis Enrique és herència viva del de Pep Guardiola, que va reinterpretar el model de futbol total ideat de Johan Cruyff. Diu que "Hay personajes tan llenos de energía y creatividad que ni se nos ocurre pensar que la muerte puede alcanzarlos". Per a ell, Guardiola ha revolucionat el futbol català, espanyol, alemany i fins i tot el mundial. Ara intentarà seguir creixent al Manchester City. En l’altre extrem, hi trobaríem al Cholo Simeone i l’eslògan que l’ha fet famós: “Ir partido a partido”. Valdano també aprofita el llibre per homenatjar a alguns jugadors que considera que han estat o són claus en el futbol espanyol: Raúl, Guti, Casillas, Sergio Ramos i Xavi, de qui diu que "Siempre ha sido como la salud: cuando faltaba, se lo echaba de menos".

PROTEGIR EL TALENT

“Fútbol: El juego infinito” és un llibre molt interessant, àgil i amb un munt de frases potents, com, per exemple “Disfrutar el partido solo por el resultado es como festejar una eyaculación precoz". Valdano, que actualment fa de comentarista esportiu, prefereix el talent a l’entrega, el joc d’atac a la defensa. És per això que demana als àrbitres que protegeixin a jugadors com Messi, Cristiano o Neymar, que són els preferits del públic, els que justifiquen el preu d’una entrada. En la part final del llibre, fa un repàs a les últimes competicions disputades, com la Copa Amèrica i el Mundial. Molt recomanable, sobretot pels afeccionats del futbol. Una visió acurada d’aquest esport i dels seus protagonistes... des de la intel·ligència!

"El reencuentro de Guardiola con el Barça, el día que visitó el Camp Nou con el Bayern, tenía que ser necesariamente especial. Activó un debate muy interesante que enfrenta a entrenadores y jugadores. Haré una pregunta que facilitará el camino: ¿Quién tuvo mayor porcentaje de influencia en aquel Barça de Guardiola, el propio Pep o Messi? Estábamos ante el primer enfrentamiento oficial entre ambos. Un buen día para contestar a la gran pregunta. Y esa noche Messi contestó de manera rotunda. Mi impresión en aquel partido fue que si Messi se cambiaba de camiseta, la eliminatoria cambiaba de dueño. Para mí supuso un alivio, porque siempre pongo a los jugadores por encima de los entrenadores. Sin embargo, como Messi es un genio, la respuesta de aquella noche no vale como norma. Digamos que el mejor Barça fue una gran obra colectiva que un genio como Messi elevó a la condición de obra de arte".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

La primera estrella de la noche (Nadia Ghulam)

Nadia Ghulam (Kabul, Afganistan, 1985) és una supervivent en tota regla. Ho explica a “La primera estrella de la noche”, que ha escrit amb la col·laboració del seu amic Javier Diéguez (Mollet del Vallès, 1985), a qui va conèixer l’any 2009 a l'aeroport del Prat. Està publicat per Plaza Janés i té 289 pàgines. La història de la Nadia, que actualment viu a Catalunya, és brutal. Llegir-la posa els pèls de punta.

La Nadia va viure en persona les conseqüències de la guerra civil, la fam i el règim talibà, després que els soviètics marxessin d’Afganistan. Una bomba va explotar a casa seva i va patir greus ferides a la cara i a altres parts del cos. Va estar molt a prop de la mort, però se’n va sortir. Li van caldre un munt d’operacions, perquè va quedar desfigurada. Una altra de les desgràcies que va sacsejar la seva família va ser l’assassinat del seu germà Zelmai, quan tornava de comprar queviures. El seu pare va embogir i els Ghulam es van quedar sense cap font d’ingressos.

Ni la bomba ni la mort d’en Zelmai van poder amb la Nadia, que es va fer passar pel seu germà i va començar a treballar com si fos un home... més de deu anys! Ningú va descobrir-la mai. Tant la seva mare com les seves germanes, l’Arezo i la Razia, van començar a dir-li Zelmai i fa la sensació que, amb el pas del temps, van acabar oblidant-se de l’existència de la Nadia. Calia mantenir les formes de portes en fora i van acabar fent-ho a la perfecció, també de portes en dins. Si l’haguessin descobert, el càstig hauria estat la pena de mort. Quan li va ser possible, la Nadia va traslladar-se a Catalunya, gràcies a una ONG. Des d’aquí segueix mantenint a la seva família.

RETORN ALS ORÍGENS

La Nadia també ens explica el seu retorn a l’Afganistan, després de la mort de la seva tia Sha Gul. Vol organitzar-li el tradicional khatem o festa de comiat. Els seus pares catalans d’acollida són els primers que van animar-la a tornar a casa per retrobar-se amb la seva familia de sang. A Kabul, abans de la guerra civil i que una bomba li canviés la vida, ella era una nena feliç. Mai se separava de la seva cosina Mersal, que es va convertir en la seva millor amiga. S’ho passaven molt bé juntes, imitant els musicals de Bollywood, menjant gelats i fent volar els seus estels. Amb l’arribada dels talibans, una cosa tan innocent com jugar amb estels va quedar prohibits de manera radical. Entre altres coses, les dones no podien estudiar i els homes havien de portar barba per força.

La Mersal ocupa moltes pàgines del llibre, ja que quan la Nadia va arribar a Kabul ningú en sabia res d’ella. La seva cosina es va casar molt jove, per obligació (abans que marxés ella) i tothom li havia perdut la pista. És per això que va intentar seguir el seu rastre. Creu que li deu, per l’amistat viscuda i perduda. En els moments difícils, totes dues havien compartit la primera estrella de la nit. S’asseien mirant el cel i somiaven. El retorn de la Nadia al seu país va ser molt complicat, tenint en compte que les dones no poden viatjar soles. Hi va anar tapada amb un Niqab i va adonar-se’n que, tot i el pas dels anys, les persones de sexe femení segueixen tenint una vida molt i molt difícil.

Estem davant d’una història potentíssima, explicada en primera persona i amb molta emotivitat. Queda claríssim que la Nadia és una persona amb una força interior brutal. Va sacrificar-se convertint-se en un home quan encara era una nena i, avui en dia, segueix lluitant pels seus. Un exemple a seguir. “La primera estrella de la noche” és un llibre totalment recomanable. Una pega? Que s'acaba de cop, de manera abrupta. Et quedes amb ganes de saber més coses de la Mersal i del retorn de la Naddia a Barcelona.

“En Kabul había tenido una infancia feliz, hasta que empezaron los tiroteos, los bombardeos, las violaciones, la hambruna; hasta que empezó la guerra civil. Las ansias imperialistas de las potencias extranjeras primero, y los señores de la guerra y la locura talibán después habían devastado un país donde reinaba la libertad y donde aún era posible tener ilusiones, sonar con un futuro mejor. Decenios de guerra habían acabado con cualquier atisbo de esperanza incluso para el afgano más optimista. Como dice un refrán tradicional afgano, “la felicidad es como un ave que sobrevuela nuestras Cabezas, pero es huidiza y en raras ocasiones acabará posándose en nuestras manos”. Y así me sentía yo en mi propio país; como un ave huidiza en busca de la felicidad que no podía seguir volando en un cielo que los Hombres habían asolado con sus absurdas ansias de poder”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Els Coen contra tot i tothom

M’agraden molt els Coen. He vist totes les seves pel·lícules. Des de “Blood simple” (1984) a “¡Ave, César!” (2016). Trenta-dos anys sense perdre’ls la pista. Hi ha títols millors i pitjors, però la majoria estan per sobre de la mitjana del cinema actual. “¡Ave, César!” no ha rebut crítiques gaire positives, però té coses força bones. Ho critica pràcticament tot. De vegades, però, la sàtira és massa superficial. Posa el peu al coll, però l’acaba traient.

El millor d’aquesta pel·lícula és el repartiment, encapçalat per George Clooney, que ja havia treballat amb els Coen a “Quemar después de leer” (2008), “Crueldad intolerable” (2003), “O Brother!” (2000) i “Barton Fink” (1991). Aquí, Clooney és el protagonista principal d’una superproducció de romans que estan rodant uns grans estudis, als anys 50. El segresten i tot queda aturat per un temps. Al màxim responsable dels estudis l’interpreta Josh Brolin. Tenen papers curts però molt divertits Tilda Swinton (que interpreta a dues germanes periodistes), Channing Tatum (que es marca un ball espectacular, vestit de mariner) i Scarlett Johansson, en el paper d’actriu nedadora, una mena d’Esther Williams, per entendre’ns.

Ralph Fiennes, la incombustible Frances McDormand (esposa de Joel Coen), Jonah Hill, Christopher Lambert i Wayne Knight també tenen els seus minuts de glòria. La pel·lícula critica el vell Hollywood, els actors estrella, el periodisme fonamentat en la cultura del rumor, la religió i qualsevol cosa que faci falta... La trobada del director dels estudis amb representants de diferents religions per saber si Jesús queda ben retratat a la superproducció és brutal. Una autèntica farsa, divertida i que, a més a més, convida a la reflexió.

"UN DÍA PERFECTO"

L’últim títol de Fernando León de Aranoa, basat en una novel·la de Paula Farias, denuncia la inutilitat de la guerra i l’excés de burocratització d’organitzacions com Nacions Unides. Una cosa tan senzilla com treure un mort d’un pou per poder potabilitzar l’aigua es converteix en un problema sense fi. El grup de cooperants que ho intenta, molt heterogeni, no acaba d’entendre res.

Al capdavant d’aquest gran repartiment internacional hi ha la Mélanie Thierry (Sophie), Benicio del Toro (Mambrú), Olga Kurylenko (Katya), el gran Tim Robbins (B) i Sergi López (Goyo). Tots ells volen ajudar als refugiats mentre puguin. Després, tornaran cap a casa. En un món sense esperança, una simple pilota de futbol pot fer feliç a un nen i a la seva colla. “Un día perfecto” deixa clar que qualsevol acció, per simple que pugui semblar, s’acaba convertint en una missió impossible. La irracionalitat dels que manen acaba minant la moral dels cooperants. Malgrat tot, intenten resoldre els problemes que dificulten la vida dels ciutadans... com la mateixa falta d’aigua.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Trece Monos (César Mallorquí)

“Trece Monos”. Tretze contes curts. Escrits per mones? En teoria no... Són de César Mallorquí (Barcelona, 1953). Però com que és un llibre de ciència-ficció, tampoc no podem descartar que els hagin escrit els tretze primats que donen títol al llibre. Està publicat per Fantascy i té 431 pàgines. En la introducció Mallorquí homenatja al seu germà José Carlos, mort de Parkinson. Per ensenyar-lo a estimar el gènere fantàstic.

Diuen que si cent mones es posessin davant de cent màquines d’escriure i es passessin l’eternitat polsant aleatòriament les tecles, al final, per pur atzar, algun d’ells acabaria redactant “El Quijote”. Mallorquí ens ho explica a “Cien monos”, que està relacionat directament amb l’epíleg, “Ochenta y siete monos muertos”, que és sensacional. Després del pròleg de Juan Manuel Santiago, el llibre es posa en marxa amb “El decimoquinto movimiento”, en què ens parlen d’una partida d’escacs eterna. La juguen les famílies Scopo i Dunkel, cansats de resoldre els problemes que els separen matant-se els uns als altres. Fan un moviment cada mig segle. Poden pensar-s’ho molt...

A “Virus” l’autor fa el seu particular homenatge a Antoni Gaudí, capaç de dissenyar amb la ment fins i tot després de mort. El protagonista de “Cuentos de Verano” és un home que ven joguines sexuals durant els Jocs de Londres. Fins que un fantasma comença a fer-li la vida imposible! Entendríem que algú que té l’oportunitat d’escollir allò que el faci més feliç - a qui mai li surt res li bé, es decanti per un simple GinTònic? Doncs l’home que apareix a “El regalo” ho té claríssim. El dimoni en persona apareix en aquest conte; i Déu a “Todos los pequeños pecados”. Ens diuen que per avançar cap al futur cal resoldre tot allò que ens neguiteja del passat, sempre que sigui possible.

UN LLIBRE MOLT VISUAL

“Trece Monos” és un llibre molt ben escrit, amb un llenguatge àgil i molt visual. Ciencia ficció en estat pur. No costa massa imaginar-nos les interessants històries que Mallorquí ens explica. A “El muro del trillón de euros” convivim amb un grup de jubilats que, gràcies als avenços mèdics, superen els 150 anys. El problema, vist des de fora, és que no aprofiten massa el temps. Només viuen del passat. Molt més filosòfics són “Océano” i “Naturaleza humana”, amb les noves tecnologies i el control de la ment com a temes de base. “El Jardín prohibido” i el divertidíssim “Ensayo general” també són francament bons. El primer el va tenir molts anys en un calaix perquè diu que s'assemblava  massa a "El sexto sentido", de M. Night Shyamalan, i a "Los otros" d'Amenábar. Ell va escriure escriure'l abans que s'estrenessin les pel·lícules.

Completen el llibre “Fiat tenebrae”, amb un munt de personatges similars a “Jesús” -o no- que podrien estar naixent en planetes diferents seguint el model del cristianisme (?), i “La isla del cartógrafo”, en el qual un jove enamorat regala a la seva parella una illa inexistent. M’he quedat amb les ganes de llegir més de Mallorquí, a qui recordava pel seu treball a la mítica “La codorniz” i per novel·les com “El juego de Caín”. Molt recomanable.

“Llegó media hora tarde a La Torre. Sumaye ya estaba en el despacho, enfrescado en el trabajo, pero, salvo para intercambiar un rápido saludo, el militar no le prestó la menor atención. De hecho, un par de horas más tarde desapareció de la oficina y no volvió a aparecer durante el resto de la jornada. Qué extraño era Sumaye, pensó Cecilia. Tan frío como un témpano y tan terco como una mula. Y totalmente hermético. En realidad, salvo en lo referente a su historia militar, Cecilia lo ignoraba todo acerca de su vida”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy