La primera estrella de la noche (Nadia Ghulam)

Nadia Ghulam (Kabul, Afganistan, 1985) és una supervivent en tota regla. Ho explica a “La primera estrella de la noche”, que ha escrit amb la col·laboració del seu amic Javier Diéguez (Mollet del Vallès, 1985), a qui va conèixer l’any 2009 a l'aeroport del Prat. Està publicat per Plaza Janés i té 289 pàgines. La història de la Nadia, que actualment viu a Catalunya, és brutal. Llegir-la posa els pèls de punta.

La Nadia va viure en persona les conseqüències de la guerra civil, la fam i el règim talibà, després que els soviètics marxessin d’Afganistan. Una bomba va explotar a casa seva i va patir greus ferides a la cara i a altres parts del cos. Va estar molt a prop de la mort, però se’n va sortir. Li van caldre un munt d’operacions, perquè va quedar desfigurada. Una altra de les desgràcies que va sacsejar la seva família va ser l’assassinat del seu germà Zelmai, quan tornava de comprar queviures. El seu pare va embogir i els Ghulam es van quedar sense cap font d’ingressos.

Ni la bomba ni la mort d’en Zelmai van poder amb la Nadia, que es va fer passar pel seu germà i va començar a treballar com si fos un home... més de deu anys! Ningú va descobrir-la mai. Tant la seva mare com les seves germanes, l’Arezo i la Razia, van començar a dir-li Zelmai i fa la sensació que, amb el pas del temps, van acabar oblidant-se de l’existència de la Nadia. Calia mantenir les formes de portes en fora i van acabar fent-ho a la perfecció, també de portes en dins. Si l’haguessin descobert, el càstig hauria estat la pena de mort. Quan li va ser possible, la Nadia va traslladar-se a Catalunya, gràcies a una ONG. Des d’aquí segueix mantenint a la seva família.

RETORN ALS ORÍGENS

La Nadia també ens explica el seu retorn a l’Afganistan, després de la mort de la seva tia Sha Gul. Vol organitzar-li el tradicional khatem o festa de comiat. Els seus pares catalans d’acollida són els primers que van animar-la a tornar a casa per retrobar-se amb la seva familia de sang. A Kabul, abans de la guerra civil i que una bomba li canviés la vida, ella era una nena feliç. Mai se separava de la seva cosina Mersal, que es va convertir en la seva millor amiga. S’ho passaven molt bé juntes, imitant els musicals de Bollywood, menjant gelats i fent volar els seus estels. Amb l’arribada dels talibans, una cosa tan innocent com jugar amb estels va quedar prohibits de manera radical. Entre altres coses, les dones no podien estudiar i els homes havien de portar barba per força.

La Mersal ocupa moltes pàgines del llibre, ja que quan la Nadia va arribar a Kabul ningú en sabia res d’ella. La seva cosina es va casar molt jove, per obligació (abans que marxés ella) i tothom li havia perdut la pista. És per això que va intentar seguir el seu rastre. Creu que li deu, per l’amistat viscuda i perduda. En els moments difícils, totes dues havien compartit la primera estrella de la nit. S’asseien mirant el cel i somiaven. El retorn de la Nadia al seu país va ser molt complicat, tenint en compte que les dones no poden viatjar soles. Hi va anar tapada amb un Niqab i va adonar-se’n que, tot i el pas dels anys, les persones de sexe femení segueixen tenint una vida molt i molt difícil.

Estem davant d’una història potentíssima, explicada en primera persona i amb molta emotivitat. Queda claríssim que la Nadia és una persona amb una força interior brutal. Va sacrificar-se convertint-se en un home quan encara era una nena i, avui en dia, segueix lluitant pels seus. Un exemple a seguir. “La primera estrella de la noche” és un llibre totalment recomanable. Una pega? Que s'acaba de cop, de manera abrupta. Et quedes amb ganes de saber més coses de la Mersal i del retorn de la Naddia a Barcelona.

“En Kabul había tenido una infancia feliz, hasta que empezaron los tiroteos, los bombardeos, las violaciones, la hambruna; hasta que empezó la guerra civil. Las ansias imperialistas de las potencias extranjeras primero, y los señores de la guerra y la locura talibán después habían devastado un país donde reinaba la libertad y donde aún era posible tener ilusiones, sonar con un futuro mejor. Decenios de guerra habían acabado con cualquier atisbo de esperanza incluso para el afgano más optimista. Como dice un refrán tradicional afgano, “la felicidad es como un ave que sobrevuela nuestras Cabezas, pero es huidiza y en raras ocasiones acabará posándose en nuestras manos”. Y así me sentía yo en mi propio país; como un ave huidiza en busca de la felicidad que no podía seguir volando en un cielo que los Hombres habían asolado con sus absurdas ansias de poder”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy