Anna (Niccolò Ammaniti)

L’Anna només té 13 anys. Hauria d’anar a l’escola, jugar amb les seves amigues i amics, passar-s'ho bé; fer les coses destinades a les nenes de la seva edat. Però l’any 2020 res s’assembla al món que tots coneixem. L'escenari és apocalíptic. El trànsit de l’adolescència al món adult és sobtat i el seu únic objectiu és la supervivència; la seva i la del seu germà petit, l’Astor. Però tots dos ho tenen molt assumit. No serveix de res mirar enrere.

Després de “Tu i jo”, l'italià Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) torna amb una altra història vital, protagonitzada per infants que es rebel·len, a la recerca d’una vida millor. El llibre està publicat per Angle Editorial i té 286 pàgines. La traducció és de Joan Casas. L’Anna és siciliana. Feia una vida més o menys normal fins que un incendi de grans dimensions va destrossar-ho tot. Un incendi que va arribar acompanyat d’un virus letal, que va acabar amb tots els adults del planeta. Només van sobreviure les nenes i els nens... salvats fins que entren a l’edat adulta. Entre els 14 i els 15 anys, el virus s’activa. No hi ha res a fer.

L’Anna està convençuda que més enllà de Sicília segur que s’ha salvat alguna persona gran i que, amb sort, hauran trobat l’antídot pel virus. És per això que la nena es planteja viatjar al continent, emportant-se l’Astor amb ella. De moment, s'està a casa seva, on vivia amb la seva mare i el seu germà. Tota la informació que necessita la té a “Les coses importants”, la llibreta que la mare li va deixar en herència, per consultar-la quan ella ja no hi fos. El menjar i les medecines escassegen i, de tant en tant, l’Anna ha d’anar al poble per intentar trobar-ne. L’Astor es queda a casa, una mica a contracor.

A LA RECERCA DE L'ANTÍDOT

“Anna” és un llibre molt visual, amb un llenguatge àgil i directe. A més a més dels dos germans, també tenen força protagonisme en Pietro i un gos, el Manyac. A en Pietro, un noi una miqueta més gran que l’Anna, el coneixen un dia i ja no se separa d’ell. També busca la salvació, que ell creu que proporcionen unes sabatilles d’esport, les Adidas Hamburg. El noi està convençut que quan te les poses “La Roja”– que és el nom de la malaltia que està acabant amb la humanitat- desapareix com per art de màgia. També hi ha qui diu que pots curar-te fent-li un petó a un ésser estrany batejat amb el nom de la “Picciridduna”.

En un primer moment, “Anna” em va recordar “La carretera”, de Cormac McCarthy. La història també és obscura i dantesca, amb l’Anna buscant menjar en un món totalment desconegut i perillós. Però només al començament. A mesura que avança, el llibre agafa personalitat pròpia. L’esperança que desprenen els protagonistes, les seves ganes de viure i d’avançar sense queixar-se, s’encomanen i decideixes fer camí amb ells. Des del primer moment. Saps que van cap al no-res, que serà difícil que se’n surtin, però et permets la llicència de somiar. Un llibre molt recomanable, com totes les darreres apostes d’Angle Editorial.

“En els últims anys de vida, l’Anna havia sofert i suportat dolors immensos, fulgurants com l’explosió d’un dipòsit de metà, que encara tenia estancats a dins del cor. Després de la mort dels seus pares s’havia precipitat en una solitud tan il·limitada i obtusa que la va deixar idiota durant uns mesos, però ni una sola vegada, ni per un segon, no li va passar pel cap la idea d’acabar, perquè s’adonava que la vida és més forta que tot. La vida no ens pertany, ens travessa. La seva vida era la mateixa que empeny un escarabat a ranquejar sobre dues potes quan ha estat trepitjat, la mateixa que fa fugir una serp sota els cops de l’aixada arrossegant els budells. L’Anna, en la seva inconsciència, intuïa que tots els éssers d’aquest planeta, des de caragols fins a les orenetes, incloent-hi els homes, han de viure. Aquesta és la nostra feina, això ha estat escrit en la nostra carn”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy