Dues visions de la mateixa història

El cinema de Corea del Sud m'agrada!. Té dues línies ben diferenciades: les pel·lícules de venjances (amb violència explícita) i les més poètiques, sobre la vida, l’amor i la mort. “Ahora sí, antes no”, de Hong Sang-soo, és d’aquestes segones. És un títol singular, com “En otro país”, dirigida per ell mateix l’any 2012. Millor pel·lícula i actor (Jeong Hae-yeong) a Locarno.

Jae-yeong interpreta a un exitós director de cinema independent que coneix a una jove pintora en un temple. A ella l’interpreta l’extraordinària Kim Min-hee, que en els últims 12 anys ha participat en 53 títols. La recordo a “Sympathy for Lady Vengeance” (2004), a les ordres del gran Park Chan-wook. “Ahora sí, antes no” són dues cintes en una. El director ens explica la mateixa història dues vegades, amb petites variacions. En la primera, tots dos es comporten amb molta prudència. Ella li diu que l’admira molt, tot i que no ha vist cap dels seus films. Ell, un pèl babau, parla meravelles de la pintura de la noia, després que el convidi a l’estudi i vegi un parell o tres de quadres. Esmorzen junts, sopen junts, van plegats a una petita festa... Mantenen les formes i es respecten. Fa la sensació que s’agraden.

A la segona part, la història torna a començar de zero. Es troben igual al temple i fan les mateixes coses. La seva actitud, però, és un pèl diferent. Ell no guarda el respecte d’abans; i és més natural. Entre altres coses, ja no parla tan bé de la seva pintura. També els gestos són més contundents. En el primer tram, no s'havien tocat. En aquest segon busquen el contacte insistentment. Una pel·lícula força curiosa, que fuig de tot allò que és massa convencional. De les més interessants d’una cartellera que comença a acusar que ja estem a l’estiu.

LA BRUJA

També és força diferent “La bruja”, de Robert Eggers. Està gravada aprofitant la llum natural i tot fa pensar que s’acabarà convertint en un clàssic de terror. Va guanyar el premi al millor director al Festival de Sundance. M’ha recordat “La cinta blanca” (2009), de Michael Haneke. Tot s’intueix, res està massa clar. Fins al final, tot és possible. També té coses del cinema de M. Night Shymalan. Molt recomanable.

Tot passa a Nova Anglaterra, l’any 1630. Allà hi ha un matrimoni de colons cristians, ultra religiós, que es baralla amb la seva comunitat. No queda clar perquè, però ho fan en nom de Déu. Agafen els seus cinc fills i s'instal·len sols molt a prop d’un bosc. Són pobres com les rates i intentaran sobreviure cultivant cereals. Tenen un gos i un cavall. Els problemes triguen poc a arribar. Ell fill petit, de només uns mesos, desapareix misteriosament i mai més se sap res d’ell. El Mal acaba d’entrar a la família i no té la més mínima intenció de deixar-los en pau. Estan sols, desesperats, i sense ningú que pugui ajudar-los.

El millor de la pel·lícula és que Eggers aconsegueix atrapar-te a la butaca del cinema del primer a l’últim minut. La família va desintegrant-se per moments, sobretot quan comencen els dubtes. Uns i altres s’acusen d’estar posseïts pel mal i de voler enaltir al dimoni. La situació cada cop és més caòtica. L’ambientació és perfecta i les interpretacions de nivell. Destaquen les de Ralph Ineson, sensacional en el seu paper de pare desesperat; i Anya Taylor-Joy, que és qui fa de filla gran. Ella es va fer famosa pel seu paper a la sèrie de televisió canadenca “Viking Quest”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy