La vídua (Fiona Barton)

“Addictiva”. Aquest és l’adjectiu que defineix millor “La vídua”, la primera novel·la de la periodista britànica Fiona Barton. Està traduïda per Núria Parés Sellarés i publicada per Columna. Té 503 pàgines i es llegeix d’una tirada. La gran protagonista és la Jean Taylor, casada amb en Glen, sospitós de segrestar la Bella. El policia Bob Sparkes i la periodista Kate Waters completen el ‘triangle viciós’.

La Jean viu dominada per en Glen, que treballa repartint paquets, després que el fessin fora del banc on havia fet carrera. Tot va més o menys bé fins que la dona descobreix la cara fosca del seu marit, addicte a la pornografia i amb una vida molt fosca a internet. Potser el més lògic hauria estat deixar-lo en aquell mateix moment, però no n’és capaç. Viu atemorida? Li fa por allò del ‘Què diran’? Des que la Policia entra en la vida d’en Glen i la premsa fa guàrdia a la porta de casa seva tot és complica una mica més. De cara a la galeria, la Jean segueix sent l’esposa perfecta, fent costat al seu marit en tot moment. I no és fàcil... Què ha passat amb la petita Bella? L’ha segrestada ell? És viva o morta?

La Bella és filla d’una mare soltera. Té una mica més de dos anys. Algú se la va emportar del pati de casa seva, quan jugava amb un gat. La dona l’havia perdut de vista uns minuts i, quan torna a buscar-la, ja no hi era. El policia que porta el cas és en Bob Sparkes. Totes les proves apunten a en Glen, però no pot demostrar res. S’obsessiona amb el cas i, en alguns moments, perd el món de vista. Vol trobar la Bella abans que sigui massa tard. En Bob té una bona relació amb la Kate Waters, una de les periodistes que cobreixen el cas. De fet, gràcies a ell, pot fer amistat amb la mare de la criatura, primer; i després amb la vídua. La vídua és la Jean, perquè en Glen mor atropellat per un autobús. I fins aquí puc explicar.

EMOCIÓ FINS AL FINAL

El llibre passa francament bé i manté l’emoció fins al final. Estàs a punt d’acabar-lo i encara no tens clar si va ser en Glen qui se’n va emportar la Bella i, en cas de fer-ho, si la manté viva... Barton tracta tres o quatre temes molt interessants, com per exemple el poder dels mitjans de comunicació (que massa sovint assumeixen el paper de jutge); la invisibilitat que dóna internet a un munt de persones que tenen coses per amagar i l’assaig d’alguns homes cap a les seves esposes, un assaig sibil·lí, de ‘baixa intensitat’, però que dura al llarg de molts anys. L’autora també deixa clar que, un cop desapareguda la persona que maltracta, la víctima pot tornar a aixecar el cap i fer coses que mai s’hauria imaginat que podria fer.

“Un braç s’esquitlla entre els càmeres i em dóna una targeta. Hi diu “Felicitats”, i hi ha una imatge d’una ampolla de xampany en el moment que surt el tap volant. Intento veure de qui és el braç però la gentada l’ha engolit, de manera que em guardo la targeta a la bossa i em deixo guiar per avançar amb en Glen, en Tom i alguns guardes de seguretat. Els periodistes ens segueixen. És com un eixam d’abelles dels dibuixos animats”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy