Avenida de los misterios (John Irving)

John Irving (New Hampshire, 1942) té un talent innat per explicar històries. L’última és “Avenida de los misteriós”, de Tusquets Editores. Té 637 pàgines i està protagonitzada per Juan Diego, un escriptor d’origen mexicà que viu a Iowa, als Estats Units. És coix des dels 14 anys, quan la furgoneta del “Jefe” va aixafar-li un peu. Rivera, el metge que el va atendre, no va poder fer gran cosa.

“Avenida de los misteriós” és, sobretot, un llibre sobre el destí i la memòria. Juan Diego mai pot deixar de pensar en el passat. També hi somiava sovint, fins que va començar a prendre betabloquejants per controlar la hipertensió arterial, l’angina de pit i les arítmies cardíaques. Ell preferiria seguir somiant, però la medicació no li permet. El deixa en un estat de relaxació total. Fins que viatja a Filipines i comença a saltar-se les dosis indicades per la doctora Rosemary. Pren betabloquejants i Viagra, tot i que, fins aquell moment, no té parella ni relacions sexuals continuades. En Juan Diego és un “nen de les escombraries”, que va créixer en un immens abocador d'Oaxaca. Llegia els llibres que salvava del foc i fins i tot va ser capaç d’aprendre anglès de manera autodidàctica.

La germana del protagonista, la Lupe, també és molt especial. Tothom diria que és retardada. De fet, quan parlà, només l’entén ell. Malgrat això, llegeix la ment de les persones que l’envolten i no s’equivoca mai. Sap més del passat que del futur, que intueix amb dificultats. Tots dos són fills d’una prostituta que, a més a més, neteja a la Llar dels Nens Perduts, on dormen els tres. De dia, se’n cuida d’ells el cap de l’abocador. També estan molt pendents dels nens, sobretot d’en Juan Diego, el germà Pepe i l’Eduardo, dos dels capellans que porten la llar citada anteriorment. No puc explicar perquè però l’Eduardo serà una persona clau en la vida del nen, junt amb un transsexual que es diu Flor. Irving ja va tractar el tema de la transsexualitat en la seva anterior novel·la, “En una sola persona”.

ENTRA LA FICCIÓ I LA REALITAT

Transsexualitat, somnis, crítica a la religió (impressionant la “competitivitat” entre la Verge Maria i la Verge de Guadalupe), circ i molt de sexe. Al llarg del viatge a Filipines, en Juan Diego té relacions més o menys continuades amb dues admiradores seves, mare i filla. Es diuen Miriam i Dorothy. Les té per separat, tot i que m’imagino que li hauria encantat estar amb les dues alhora. Són dues dones molt misterioses, a mig camí entre la ficció i la realitat. Com el cas d’en Clark French, l’escriptor que el convida a Filipines per parlar de les seves novel·les. També hi va per homenatjar al “Gringo Bueno”, un dels seus amics de la infantesa.

“Dolores había definido el momento crucial, ese en el que uno debe soltar las manos, las dos manos. "Nunca sé en manos de quién estoy entonces, en ese momento", había dicho Dolores. "¿Puede ser que esas vírgenes milagrosas tengas manos mágicas? Quizás estoy en manos de ellas en ese momento. No creo que debas pensar en eso. Es entonces cuando debes concentrarte en los pies, paso a paso. Creo que en la vida de toda persona hay siempre un momento en el que debe decidir cuál es su lugar. En ese momento, uno no está en manos de nadie", había dicho Dolores a Juan Diego. "En ese momento, todo el mundo camina por las alturas. Quizás todas las grandes decisiones se toman sin red", le había explicado La Maravilla en persona. "Llega la hora, en la vida de toda persona, en que uno debe soltarse".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Primavera (Ba Jin)

“Primavera”, de Ba Jin (Chengdu, 1904 - Xangai, 2005), és el segon llibre de la trilogia “Corrents turbulents”, que completa “Tardor”. El primer és “Família”. Està traduït del xinès per Eulàlia Jardí i publicat per Viena Edicions. Té 449 pàgines. Explica, de manera molt detallada, el canvi de mentalitat d’algunes dones xineses durant la primera meitat del segle XX. N’estaven fartes de la misogínia confuciana.

Les protagonistes de “Primavera” són les dones de la família Gao. Viuen totalment sotmeses als homes, que no les deixen decidir res per a elles soles. Fins i tot els prohibeixen que estudiïn anglès. A més a més, els seus matrimonis són arreglats. Les casen per conveniència, sense que s’hi puguin negar. Jin va viure de ben a prop el drama d’alguna de les dones de la seva pròpia família. En el llibre, alguna s’acaba suïcidant; d’altres acaben morint de pena. Els nois no ho tenen tan difícil, tot i que també estan pressionats i marcats pel lloc que ocupen en l’arbre genealògic de la família.

Juehui, per exemple, desafia a la seva família i fuig a Xangai. Com a fill gran de l’avi Gao i de la seva primera esposa, el seu era un paper rellevant. També hi ha un parell de dones que no volen assumir el paper imposat per la tradició i lluiten per la seva independència. És el cas de Qin i Shuying. La primera ho té molt més clar. Fins i tot arriba a fer de redactora en una revista. És l’exemple a seguir per la resta de les seves cosines, molt més porugues. L’evolució de Shuying és lenta, però acaba veient que no pot regalar la seva vida als altres. Ni el marit ni la família que li han imposat li agraden i cal trobar una sortida digna.

“Juehui estava al corrent de la seva situació per les cartes que ella li havia anat enviant i li mostrava la seva solidaritat i simpatia, tot i que li recriminava el seu pessimisme. Li citava alguns exemples perquè entengués com el destí portava els joves a convertir-se en víctimes inútils en nom de la moral antiga i de les velles tradicions. Li deia que allò no es podia permetre, que tots els joves havien de ser lliures per decidir per ells mateixos i que tenien dret a la felicitat. Els pares els havien de reconèixer aquest dret i els fills havien de revoltar-se contra aquest crim amb totes les seves forces. Li deia que l’època en què els pares decidien els matrimonis ja havia passat, i que per culpa d’aquelles unions mal triades a la seva família s’havia perdut l’alegria de viure i la il·lusió per les coses”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy