Tres dies i una vida (Pierre Lemaitre)

La violència genera violència; està més que demostrat. Aquest paradigma, però, no ha de servir d’excusa. Si fas mal a algú, hauràs de pagar les conseqüències; si t’enxampen, està clar. No serveix de res mirar enrere i dir que, en el moment de fer mal, estaves influït per una crueltat anterior. Faig aquesta reflexió per parlar de “Tres dies i una vida”, del francès Pierre Lemaitre (París, 1951).

El llibre està publicat per l’editorial Bromera, amb traducció d’Albert Pejó, i té 219 pàgines. És intens, directe i, sobretot, molt absorbent. Des del primer moment. El seu protagonista principal és l’Antoine Courtin, un solitari nen de 12 anys. Viu a la petita població de Beauval. Hi ha un zoològic que es diu així a Saint-Aignan, a la Vall del Loira, però no un municipi real amb aquest nom. En un bosc proper, el de Saint-Eustache, és on es produeix el fet desgraciat que mai ningú no podrà oblidar. Sempre formarà part de la llegenda negra de la localitat.

Tot comença quan atropellen l’Ulisses, el gos dels veïns de l’Antoine. El senyor Desmedt no s’ho pensa dues vegades i el remata escopeta en mà. El nano no se’n sap avenir. La imatge li regira els budells i se li clava en la memòria. També veu com posa l’animal en una bossa de plàstic i el deixa en un racó del jardí. Uns dies després, l'Antoine dóna un cop de pal al fill petit dels Desmedt, en Rémi, que només té sis anys. Un i altre tenien una bona relació. Ho fa com un acte reflex, sense cap intenció concreta, però l’acaba matant. I a partir d’ara, què? Dubta entre entregar-se a la Policia o amagar el cos sense vida de la criatura, que és el que acaba fent.

TOT COMENÇA EL NADAL DEL 99

El llibre comença el Nadal de 1999 i s’allarga fins al 2015. L’autor data l’acció en aquests dos anys i també en el 2011, sempre centrada en el patiment i l’ansietat de l’Antoine, que no s’acaba mai. Sap que, en algun moment, sigui quan sigui, l’acabaran descobrint. Al 99 es va escapar pels pèls, quan ja creia que ho tenia tot perdut. Una tempesta d’enormes dimensions en va tenir la culpa. Quant durarà aquesta pròrroga inesperada? Serà capaç de seguir fent una vida més o menys normal? Lemaitre no fa cap judici de valor. Es limita a explicar els esdeveniments. És el lector qui ha de posicionar-se... o no. En la història, la família del petit Rémi queda en un segon pla.

A “Tres dies i una vida”, l’autor desfila pels camins més foscos de la ment humana, demostrant que el poder de resistència d’algunes persones, en situacions límits, encara pot ser molt i molt gran. En Théo, que és el fill de l’alcalde, i l’Émilie i la Laura, dues de les dones que passen per la vida de l’Antoine, també tenen força protagonisme en aquesta novel·la fosca com el carbó. La Policia hi té un paper més aviat secundari, sense convertir-se en cap moment en desllorigador. És curta i es llegeix d’una tirada.

“A la mitja tarda es va establir una relació molt estreta entre la recerca dels homes granota allà a l’estany i la detenció d’un home la identitat del qual, malgrat les afirmacions de Théo, dividia les opinions. En aquella competició de culpables, el senyor Guénot seguia anant al capdavant, però el conductor que havia atropellat el gos del senyor Desmedt avançava posicions. El va matar a l’acte, deien. El pobre Roger no va poder fer res més que ficar el gos en una bossa d’escombraries, i us penseu que es va aturar a disculpar-se, el paio? Ni pensaments!”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy