El baró Bagge (Alexander Lernet-Holenia)

Són 109 pàgines intenses, que es llegeixen d’una tirada. “El Baró Bagge”, d’Alexander Lernet-Holenia (Viena, 1897-1976), és un llibre amb paisatges boirosos i plens d’ombres. Està publicat per Viena Edicions, traduït al català per Joan Fontcuberta. Una bona part de l’acció està datada a l’hivern de l’any 1915, al sud dels Carpats. Allà, l’exèrcit austrohongarès està buscant sense èxit als soldats russos.

La història és explicada, vint anys després, pel Baró Bagge, supervivent del destacament de cavalleria que -complint les ordres del capità Von Semler- va protagonitzar una incursió suïcida més enllà de les línies enemigues. Fins que no acabes el llibre, sobta la diferència que hi ha entre els paisatges foscos i solitaris dels Carpats i la tranquil·litat i la festa desmesurada que es viu a la localitat de Nagy-Mihaly (Eslovàquia). Són els únics que no tenen por de la guerra? El Baró Bagge, que parla en primera persona, està força angoixat. La idea d’anar a buscar l’enemic no l’acaba de convèncer. Per sort, ell s’acaba salvant. La resta, no.

Lernet-Holenia –que va ser ferit a la Segona Guerra Mundial, l’any 1939- dedica bona part de la novel·la a explicar les vivències del Baró Bagge a Nagy-Mihaly, on coneix a la Charlotte Szent-Kiraly, que es converteix en la dona de la seva vida. Els pares de tots dos eren amics i ja fa temps que pretenien casar-los, tot i que els joves ni es coneixeien. Ara, gràcies a la guerra, es veuen per primera vegada. L’autor recrea una atmosfera onírica, amb uns personatges molt ben dibuixats. La bogeria i ganes de trets d’en Vol Semler contrasta amb el recel d’en Bagge, molt més realista i poruc. Entre ells, tenen diàlegs força absurds.

“Nosaltres preníem el te quan en Hamilton i en Maltitz van entrar i van confirmar la notícia. No entenia que tots els voltants fossin deserts i que les tropes russes haguessin desaparegut, i haig de confessar que això m’amarava d’una sensació quasi anguniosa. A en Semler, en canvi, això li provocà un atac de còlera tan impressionant que tots van voler saber què li passava. Però quan va saber que es tractava simplement d’una reacció d’un capità “que s’imaginava russos pertot arreu i no en trobava enlloc”, tots van esclatar a riure. Aquella jovialitat dels altres, jo tampoc no l’entenia. Tot d’una feien com si mai no hi hagués hagut guerra”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy