color de llet (nell leyshon)

catorze anys. cabell del color de la llet. una cama esgarrada. són trets que defineixen la mary. viu amb el pare, la mare, l’avi i les seves tres germanes. en una granja de l'Anglaterra rural. és l’any mil vuit-cents trenta-un. ella és la protagonista del llibre “color de llet”. està escrit per nell leyshon (glastonbury, Anglaterra, 1962). la traducció és de Jordi Martín Lloret. està publicat per angle editorial.

la mary està acostumada a obeir. a treballar des que s’aixeca fins que se’n va a dormir. el seu pare és un dèspota i no la deixa ni respirar. ni a ella ni a les seves germanes. hauria volgut tenir fills. però li van arribar quatre filles. la mare tampoc no es preocupa massa d’elles. van brutes i s’alimenten de pa i formatge. luxes ni un. amb l’avi sí que la mary hi té una relació especial. sempre es preocupa per ell. per la resta de la família només fa nosa. la nena diu tot el que li passa pel cap. sense pensar-s’ho dues vegades. no té cap filtre. de vegades pot semblar que té la intenció d’ofendre. res més lluny de la realitat. diu les coses pel seu nom. no valora les conseqüències. és d’una lògica implacable.

escric aquest post sense majúscules. amb molts punts i seguits. amb poques comes. és com ho fa la mary en el seu diari personal. és el vicari del poble qui l’ensenya a llegir i a escriure. tot va molt ràpid. no explicaré per què. la nena disposa del temps just per aprendre les minúscules. poc més. en té suficient. no coneix ningú que hagi arribat tan lluny com ella. ha de marxar. la situació és insostenible. la mary estava servint a casa del vicari. obligada pel seu pare. volia treure-se-la de sobre. preferia els diners del religiós a la companyia de la seva filla. “color de llet” és el diari que escriu la mary. no sabem ben bé des d’on. ho descobrim al final del llibre. és molt amè. fàcil de llegir. té 191 pàgines.

el personatge de la mary cau bé des del començament. per la seva valentia. per acceptar les coses com vénen. per no jutjar als altres gratuïtament. també per dir tot el que pensa. al començament li falta plantar casa al poder establert. fins que es passa de la ratlla. la nena genera simpatia. però també frustració. costa acceptar que els altres la tinguin tan poc en compte. i que la facin servir pels seus propis interessos. sigui com sigui, es converteix en un personatge inoblidable. “color de llet” és un llibre diferent. curt. ple de diàlegs. estan escrits per la mateixa mary. amb un final contundent. molt recomanable.

“digues-li a l’edna que jo t’he dit que et vull aquí.
entesos. però vaig a buscar-li alguna cosa per menjar.
no vull menjar. seu aquí. va assenyalar la cadira.
no m’agrada seure durant el dia, senyora. tinc les cames massa plenes de vida.
i no et canses mai?
quan em canso me’n vaig a dormir.
fas que tot sembli molt senzill.
és que ho és.
tant de bo tinguessis raó. el meu marit ha sortit?
sí, vaig respondre. diu que la cuidi a vostè i que la faci menjar perquè diu que no menja gaire. diu que últimament no té gaire gana.
llavors val més que vagis a buscar-me alguna cosa per menjar. i ja que vas a la cuina digues a l’edna que he demanat que et deixi quedar-te amb mi”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Lluita pel teu somni (A qualsevol preu?)

Feia temps que no veia una sala de cinema tan plena. Tampoc no estic acostumat al fet que els espectadors aplaudeixin quan acaba la pel·lícula. Diumenge, van passar les dues coses a la vegada. La ‘culpable’ va ser “La ciudad de las estrellas” (La La Land). Potser necessitem més títols d’aquest estil. Entres al cinema, et relaxes i et deixes anar. A la sortida tothom tenia un somriure d’orella a orella.

“La La Land” és un musical que passa francament bé, tot i que supera les dues hores de metratge. Està dirigit pel nord-americà Damien Chazelle, un jove de 31 anys. Està en un gran moment creatiu. Amb la seva anterior pel·lícula, “Wiplash”, va guanyar tres Òscars. Les dues tenen la música com a eix central. Allà ens explicava la història d’un jove bateria de jazz que estava enfrontat amb el seu estricte professor. Al docent l’interpretava J.K. Simmons, que té un paper anecdòtic –però no casual- a “La La Land”. En aquesta darrera pel·lícula el jazz també té un pes importantíssim. El jazz i el cinema, podríem dir que a parts iguals.

Un dels dos grans protagonistes és en Sebastian, un pianista enamorat del jazz que malviu lluitant pel seu somni: obrir el seu propi local i que hi toquin els millors, començant per ell mateix. L’interpreta Ryan Gosling, a qui sempre recordaré pel seu paper a “Drive” (2011). L’altra és la Mia, que treballa de cambrera en una cafeteria de Hollywood mentre fa un munt de càstings, a l’espera que li donin el paper de la seva vida. Fa molts anys que intenta fer d’actriu sense aconseguir-ho. Li dóna vida una grandíssima Emma Stone que, des d’avui, és la meva aposta a l’Òscar a la millor actriu. Fa un munt de registres i el seu somriure és impagable. D’ella em quedo amb “Magia a la luz de la luna” (2014).

Chazelle reflexiona sobre els somnis personals que, de vegades, poden fer perdre el món de vista. Sempre és interessant tenir algú al costat que t’obri els ulls quan faci falta. En cas que els dos integrants de la parella vulguin volar molt alt, potser no poden fer-ho junts. El millor de la pel·lícula és el final. Ens expliquen com acaba la història d’en Sebastian i la Mia i com podia haver acabat. Visualment, “La La Land” és una meravella, amb uns escenaris molt teatrals, en què dominen els colors pastel. També em va cridar l’atenció el domini que té el director de les pauses: de llum, musicals, per canviar d’escena... En definitiva, un film simpàtic, feliç i molt recomanable.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Allò que va passar a Cardós (Ramon Solsona)

Un guàrdia civil és assassinat per l’esquena, a la Vall de Cardós, enmig d’una nevada, l’any 1965. En el rerefons hi ha la dictadura, però aquest fet concret no té res a veure amb motius polítics. El culpable, ho sabem des del primer moment, és un topògraf, en Santi Vallory. Ell és un dels grans protagonistes d’”Allò que va passar a Cardós”, de Ramon Solsona (Barcelona, 1950). Vallory narrado el primer i de l’últim capítol.

La resta del llibre, publicat per Proa -461 pàgines-, alterna testimonis, investigacions i escrits de la revista Pallaresos. L’estructura és força interessant. Que hi hagi molts de diàleg entre els personatges fa que la lectura sigui molt àgil. L’estil de Solsona és directe i visual. No em sorprendria que se’n fes una pel·lícula. L’assassinat s’ha d’emmarcar en l’entorn de les obres hidroelèctriques del complex de Cardós, que van durar 15 anys, del 1959 al 1974. Es van enllaçar llacs glacials d’alta muntanya per aplegar grans cabals i fer baixar l’aigua fins a les centrals de les grans altures. Es convertia la força de la gravetat en força motriu. Parlen de més de 75 quilòmetres de túnels, fets per les empreses Cohisa i Fecsa.

Gràcies a aquestes obres, els pobles de la Vall de Cardós van entrar en una sobtada prosperitat econòmica. Hi arribaven autocars plens d’homes per treballar. Molts venien d’Astúries i d’Extremadura i s’allotjaven en campaments improvisats. Solsona ens explica conflictes de convivència, accidents i històries de contraban, amb un munt de persones implicades, guàrdies civils inclosos. Tot enmig d’una sobtada prosperitat econòmica. Dels treballadors em quedo amb els germans Dinamita, el Coix i el Guerxo. No tenen por de res i a la feina són imprescindibles. S’apunten a totes les festes. Les millors se celebren al Teleclub de Noguera, on quan van beguts comencen a cantar el “Soy minero”, guitarra en mà. Els Dinamita es defineixen com a comunistes i la guàrdia civil els estomaca sovint. Els agents més coneguts a la Vall són l’As de Copes, en Lindos Ojos i el Grapau.

També expliquen les seves vivències Mossèn Antonino –que odia la música, el ball i que les dones portin pantalons-, en Caio Periquet, que és un dels responsables de les obres; i Reyes Jiménez, conegut popularment com a Míster Pelton. “Casa Sebastianet”, regentada per la Rossita i en Jaume de La Fusta, és un lloc clau en la novel·la. Allà hi estan instal·lats en Santi Vallory i en Zep Vidal, un company seu que és delineant i que també treballa en les obres hidroelèctriques. En definitiva, “Allò que va passar a Cardós” passa francament bé i posa una mica de llum a unes obres, cabdals, que molts no coneixíem de tan a prop. Molt recomanable.

“El sol del migdia entra per la porta entreoberta i per les escletxes de la teulada malmesa. El Dinamita Coix té a la falda figures de tela groga retallades i les cus en un escaire d’un gran llaç vermell. Són un martell, una falç i una estrella de cinc puntes. Mentre cus no deixa de fumar ni de cantar entre les dents. Cinco luceros azules alumbran cinco faroles desde su casa a mi casa, desde su boca a mi boca. Cinco añitos que la quiero, cinco añitos que me adora, la mala gente qué sabe, qué sabe de nuestras cosas. 
El Dinamita Guerxo també cus. S’afanya a unir tires grans de tela vermella. De tant en tant s’afegeix a les cançons de son germà. Cinco luceros azules alumbran cinco farolas desde su casa a mi casa, desde su boca a mi boca”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy