Allò que va passar a Cardós (Ramon Solsona)

Un guàrdia civil és assassinat per l’esquena, a la Vall de Cardós, enmig d’una nevada, l’any 1965. En el rerefons hi ha la dictadura, però aquest fet concret no té res a veure amb motius polítics. El culpable, ho sabem des del primer moment, és un topògraf, en Santi Vallory. Ell és un dels grans protagonistes d’”Allò que va passar a Cardós”, de Ramon Solsona (Barcelona, 1950). Vallory narrado el primer i de l’últim capítol.

La resta del llibre, publicat per Proa -461 pàgines-, alterna testimonis, investigacions i escrits de la revista Pallaresos. L’estructura és força interessant. Que hi hagi molts de diàleg entre els personatges fa que la lectura sigui molt àgil. L’estil de Solsona és directe i visual. No em sorprendria que se’n fes una pel·lícula. L’assassinat s’ha d’emmarcar en l’entorn de les obres hidroelèctriques del complex de Cardós, que van durar 15 anys, del 1959 al 1974. Es van enllaçar llacs glacials d’alta muntanya per aplegar grans cabals i fer baixar l’aigua fins a les centrals de les grans altures. Es convertia la força de la gravetat en força motriu. Parlen de més de 75 quilòmetres de túnels, fets per les empreses Cohisa i Fecsa.

Gràcies a aquestes obres, els pobles de la Vall de Cardós van entrar en una sobtada prosperitat econòmica. Hi arribaven autocars plens d’homes per treballar. Molts venien d’Astúries i d’Extremadura i s’allotjaven en campaments improvisats. Solsona ens explica conflictes de convivència, accidents i històries de contraban, amb un munt de persones implicades, guàrdies civils inclosos. Tot enmig d’una sobtada prosperitat econòmica. Dels treballadors em quedo amb els germans Dinamita, el Coix i el Guerxo. No tenen por de res i a la feina són imprescindibles. S’apunten a totes les festes. Les millors se celebren al Teleclub de Noguera, on quan van beguts comencen a cantar el “Soy minero”, guitarra en mà. Els Dinamita es defineixen com a comunistes i la guàrdia civil els estomaca sovint. Els agents més coneguts a la Vall són l’As de Copes, en Lindos Ojos i el Grapau.

També expliquen les seves vivències Mossèn Antonino –que odia la música, el ball i que les dones portin pantalons-, en Caio Periquet, que és un dels responsables de les obres; i Reyes Jiménez, conegut popularment com a Míster Pelton. “Casa Sebastianet”, regentada per la Rossita i en Jaume de La Fusta, és un lloc clau en la novel·la. Allà hi estan instal·lats en Santi Vallory i en Zep Vidal, un company seu que és delineant i que també treballa en les obres hidroelèctriques. En definitiva, “Allò que va passar a Cardós” passa francament bé i posa una mica de llum a unes obres, cabdals, que molts no coneixíem de tan a prop. Molt recomanable.

“El sol del migdia entra per la porta entreoberta i per les escletxes de la teulada malmesa. El Dinamita Coix té a la falda figures de tela groga retallades i les cus en un escaire d’un gran llaç vermell. Són un martell, una falç i una estrella de cinc puntes. Mentre cus no deixa de fumar ni de cantar entre les dents. Cinco luceros azules alumbran cinco faroles desde su casa a mi casa, desde su boca a mi boca. Cinco añitos que la quiero, cinco añitos que me adora, la mala gente qué sabe, qué sabe de nuestras cosas. 
El Dinamita Guerxo també cus. S’afanya a unir tires grans de tela vermella. De tant en tant s’afegeix a les cançons de son germà. Cinco luceros azules alumbran cinco farolas desde su casa a mi casa, desde su boca a mi boca”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy