Nosaltres en la nit (Kent Haruf)

L’altre dia un ginecòleg em deia que les persones ens hem de tocar més, que hem de parlar més, que hem d’interrelacionar-nos més... M’explicava que, per culpa de les noves tecnologies, toquem més als nostres dispositius mòbils que a la gent que ens envolta, i que ho pagarem car. Creu que els nostres cossos acabaran mutant? Tot això ho sap molt bé l’Addie Moore, una vídua de 70 anys que viu sola al comptat de Holt, a Missouri.

L’Addie és una de les grans protagonistes de “Nosaltres en la nit”, de Kent Haruf (Pueblo, Colorado, Estats Units, 1943). Està traduït al català per Anna Turró Armengol i publicat per Angle Editorial. Té 151 pàgines, que es llegeixen pràcticament d’una tirada. És una història tendra, necessària i amb molt de diàleg. L’Addie, que se sent sola, fa una insòlita proposta al seu veí Louis Watters, que també és vidu. El va a veure i li pregunta sense embuts si li agradaria anar a casa seva per dormir amb ella. Li diu que les nits se li fan molt llargues i que necessita algú amb qui parlar i que li doni escalfor al llit. En cap moment li parla de sexe. En Watters acaba dient que sí.

M’imagino que relacionar-se amb algú després d’uns anys de solitud no és fàcil. Suposo que es necessita un període d’adaptació. En Watters no se’n va viure a casa de l’Addie, només hi passa les nits. I no totes. La proposta era aquesta. A poc a poc, van intimant i s’expliquen coses de quan eren joves i de les seves respectives parelles, amb qui van viure molts anys. S’adonen que, gràcies a aquest contacte nocturn, les seves vides milloren i cada cop són més feliços. Al poble hi ha molta gent que no aprova la relació, però no se’ls veu gaire preocupats. A setanta anys, has de viure i deixar viure. No es pot perdre el temps. La separació d’en Gene de la seva dona ho complica tot una mica. Ell fill de l’Addie no sap què fer amb el seu fill, en Jamie, que té sis o set anys, i decideix deixar-lo a casa de la seva mare. Potser no era el millor moment. O sí? Per saber com acaba aquesta bonica història haureu de llegir el llibre, que passa francament bé.

“En Louis va fer un sopar lleuger: un entrepà i un got de llet i prou, no volia ficar-se al llit amb ella amb la panxa gaire plena. Després es va ensabonar a consciència de dalt a baix i es va tallar les ungles de les mans i dels peus. Quan es va fer fosc va sortir per la porta del darrere i va caminant pel carreró amb el pijama i el raspall de dents a dins d’una bossa de paper. El carreró era fosc i la grava de terra feia soroll en trepitjar-la. A la casa de l’altre costat del carreró hi havia llum, i hi va veure una dona que feinejava a la cuina. Va entrar al jardí del darrere de l’Addie Morie, passant pel costat del garatge, i va trucar a la porta”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy