La set (Jo Nesbo)

Una aplicació per concretar cites (Tinder), impressores en 3D, localitzadors mòbils, cotxes elèctrics... Jo Nesbo (Oslo, 1960) es modernitza. Tot això i molt més ho trobem al seu últim llibre, la “La set”. És llarg, 668 pàgines, i està publicat per Proa. D’aquest autor ja havia llegit “El pit-roig” i “El lleopard”. El comissari Harry Hole continua en plena forma. En aquest llibre el trobem enamorat i fent classes a l’escola de policia.

La història comença quan una dona és assassinada a casa seva, després d’una cita per internet. Li fan una mossegada brutal al coll. Des del començament queda clar que el culpable portava posada una dentadura postissa de ferro. L’única pista que tenen és que l’home calça unes botes de cowboy. Han d’actuar amb rapidesa. El culpable és un assassí en sèrie i actuarà mentre pugui. Lògicament, quan el cas surt a la premsa la població queda esparverada, sobretot les dones. Concretar una cita amb un desconegut pot comportar riscos il·limitats. Hole creu que l’home que busquen podria ser Valentin Gjertsen, a qui ja va perseguir en temps passats. S’ha escapat de la presó!

Com que les víctimes apareixen pràcticament degollades, amb una mossegada al coll, de seguida hi ha un corrent periodístic que considera que l’assassí ha de ser vampirista. Hallstein Smith, especialista en la matèria, diu que la persona que busquen té la necessitat compulsiva de veure, sentir o ingerir sang. Els raonaments de Smith sempre havien passat força desapercebuts, però els assassinats l’han col·locat en la primera pàgina de l’actualitat. Es converteix en un assidu dels diaris i de les tertúlies. Com és habitual, Nesbo és un mestre dels girs i de les sorpreses. A “La set”, l’escriptor noruec torna a enganxar al lector de la primera a l’última pàgina. Aquest és l’onzè llibre de Nesbo amb Holle de protagonista. Segur que n’hi haurà més.

“Un altre motiu pel qual cada vegada demanaven menys nota de tall era que els joves havien descobert que podien escriure un blog, és clar. Que no feia falta esforçar-se per treure bones notes, que així aconseguien el mateix tipus de repercussió que els podien proporcionar la televisió i els diaris. La Mona havia escrit un article sobre el tema: els mitjans ja no exigien formació als seus periodistes, però tampoc calia fer-ho. Perquè la nova societat de la informació, que cada vegada posava més l'èmfasi en un focus tan banal com eren els famosos i els seus estirabots, havia reduït el paper del periodista a una mena de xafarder del poble en plena era de la globalització".

Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy