L'homenatge (Xulio Ricardo Trigo)

Fonamentar la teva vida en una venjança no pot ser massa saludable. És necessari tenir un motiu (o molts) per aixecar-ser del llit cada dia, una il·lusió, un propòsit, una meta. Però sempre és millor plantejar-se l’endemà en positiu i no basat en una possible represàlia futura que, en el pitjor dels casos, et pot acabar podrint per dins. El temps no perdona, però els records, tampoc.

Tot això potser no ho ha tingut en compte Carles Solé, suposat crític d’art de La Vanguardia, protagonista de “L’homenatge”, de Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, La Corunya, 1959). I dic suposat crític perquè entenc que no és el mateix escriure uns quants articles per aquest diari barceloní, espaiats en el temps, que fer-ho amb assiduïtat, d’una manera més o menys continuada. Queda clar, però, que és la seva “proximitat” amb el rotatiu del grup Godó és la clau que li obre la porta del Cau Ferrat de Sitges. El llibre, dividit en quatre parts i 299 pàgines, està publicat per Columna Edicions. És el Premi Néstor Luján de Novel·la Històrica.

L’any 1932, a Sitges, Lluïsa Denís, vídua de Santiago Rusiñol, accepta organitzar una trobada per reflexionar sobre el moviment modernista. La proposta és de Solé, que assegura que vol escriure un merescut homenatge als representants catalans d’aquest moviment. La reunió de treball es fa a la casa-taller que la Lluïsa va compartir amb el seu marit. Com ja estava previst, uns dies després va tancar-la i cedir-la a l’Ajuntament. En moments puntuals, els protagonistes també passen pel Palau Maricel i pel Casino Prado. Els convidats són tres, la Júlia Peraire, vídua de Ramon Casas, l’escultor Enric Clarasó i el pintor Miquel Utrillo. La Conxita Canut, que ajuda la Lluïsa a casa, acabarà sent un personatge clau. I no puc explicar res més.

“L’homenatge” és una novel·la que ens parla de la bellesa de l’art en general; i de l’individualisme dels pintors modernistes, ja més en particular. Artistes capaços de deixar enrere a les seves famílies a la recerca de la inspiració divina. L’alcohol d’alta graduació i les drogues, també ajuden, si cal. Però Trigo també teoritza al voltant de la vida, dels amors de joventut, dels anys francesos dels protagonistes i de les decisions –encertades o no- que ens poden acabar acompanyant (o perseguint) sense aturador, per sempre més. Una dada per acabar: Carles Solé busca venjança: contra els pintors que li van negar un lloc de privilegi ja fa una eternitat. A més a més, des de llavors, està perdudament enamorat de la Júlia Peraire. El seu és un homenatge de pa sucat amb oli.

“El crític es va beure el cafè d’un glop i es va quedar mirant el pòsit de la tassa, com si esperés que alguna endevinaire toqués en aquell instant a la porta del Cau Ferrat per llegir-li el seu futur. Després es va girar cap a la Júlia i va assentir sense convenciment. El seu moment havia passat. Tots aquells anys s’havia centrat en la persona equivocada, havia dut a terme una feina que ni tan sols li donava per viure. Els estalvis dels seus pares havien estat la seva única salvació. Tan sols li quedava això, i el seu orgull, però sempre es feia fonedís quan la vídua d’en Casas es trobava en la seva presència”.
Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_