El sindicat de l'oblit (Albert Villaró)

Si no vols caldo, dues tasses! Ho sap molt bé mossèn Farràs que, tot i estar més o menys retirat al poble de Tor, torna a ser reclamat per salvar la República Catalana. Corre l’any 1975 i el perill és molt gran. “El sindicat de l’oblit”, d’Albert Vilaró (La Seu d'Urgell, 1964), és la continuació d’”Els ambaixadors”. Està publicat per l’editorial Columna i té 395 pàgines. La novel·la és una ucronia divertida i esbojarrada.

Segons la història explicada per en Vilaró, el general Francisco Franco va morir el 18 de juliol de l’any 1936, quan una bomba va explotar dins del Dragon Rapide. Mossèn Farràs, qui sinó, va ser l’encarregat d’amagar-la a l’avió. Ara, 39 anys després, tornen a reclamar-lo per corregir els errors del passat. Què va passar realment? No ho acaba d’entendre. Ara és força vell i té poques ganes de tornar a entrar en combat, però a la República no se li pot dir que no! “El sindicat de l’oblit” és el nom d’un dels grups de resistència del Govern. Està format per nois i noies ben joves i inexperts que, inicialment, acaben exasperant a mossèn Farràs. Quan arriba el moment, però, tots compleixen.

Farràs se’n va a Madrid mig enganyat, sense saber perquè l’envien allà. Quan una vella camarada li explica quina és la seva missió, no s’ho acaba de creure. I no puc explicar més. Les aventures del mossèn són espectaculars. L’heroi de l’anomenada operació “Siscló” (que teòricament posa fi a la vida de Franco) ha de tornar a lluitar contra el poder establert amb tota la força i l’enginy del món. Tot el que està relacionat amb Espanya i els Borbons li genera urticària. Les crítiques que l’autor llença contra la monarquia són brutals. Catalunya rep la pressió dels espanyols, però també dels prosoviètics que, a poc a poc, van agafant posicions. El caos a tocarm dels dits.

“El sindicat de l’oblit” es llegeix francament bé. És una novel·la amb un gran sentit de l’humor, i amb uns personatges molt propers. Em quedo amb en Farràs, lògicament; i amb la Caitlín, la seva misteriosa companya sentimental. Tots ells es podrien traslladar perfectament a la Catalunya actual. Al llibre hi ha molt de diàleg, frases curtes i properes... i molta mala llet. La veritat és que t’ho passes pipa llegint-lo i amb ganes de molta més guerra... tot i saber que aquesta és limitada. Reescriure la història i fer-la teva segur que és un gran plaer.

“Se’l veia podrit de quartos, educadíssim, fins i tot cordial, això sí, però tenyit d’una antiga tristesa, aclaparat per la feixuga càrrega d’haver d’alimentar i mantenir la seva condició de rei exiliat. Què fan, els reis exiliats? La seva vida és un tango. Beuen còctels abans de dinar. Beuen còctels després de dinar. Beuen còctels abans de sopar i beuen còctels abans d’anar a dormir. Esquiven la legítima esposa tant com poden (bé, això ho fan els exiliats i també els no exiliats). Viuen d’hotel, perquè tenir una adreça fixa suposaria reconèixer la irreversibilitat de la seva condició, admetre la derrota final. Porten el pes dels seus arbres genealògics com un cérvol malalt carrega un banyam amb massa puntes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@JordiSanuy_