Lena (Daniel Vázquez Sallés)

Ho dic d’entrada, per no enganyar ningú. Tinc debilitat pels llibres de Daniel Vázquez Sallés (Barcelona, 1966). Amb aquesta frase, “El amor es un lento veneno”, resumiria la seva darrera novel·la: “Lena”. Té 238 pàgines i està publicada per Alrevés Editorial. Els seus grans protagonistes són dos, tot i que també podríem dir que tres: la Lena; i en Martín i en Tomás Knopfler, que conviuen en un mateix cos.

En Martín coneix la Lena quan té 12 anys, prenent el sol a la platja. Ella és més gran que ell i va acompanyada d’un home d’una certa edat. És la seva amant. Només és un noi, sense ofici ni benefici, però decideix que farà tot allò que sigui necessari per fer-la seva. Amb el temps, la Lena es converteix en una novel·lista d’èxit. En Martín es casa i té fills, però la seva vida normal i corrent és totalment falsa. Una tapadora! El seu jo veritable és en Tomás Knopfler, un despietat assassí a sou. Indirectament, mata per la Lena que un dia li va dir que “nunca pierdo el tiempo con gente cuya vida no pueda ser convertida en literatura”. Ella triga molt a descobrir-ho.

Lena és la història d’un amor demencial, entre personatges individualistes i solitaris. La Lena, malparlada, provocadora i superba, mataria per seguir sent una escriptora de prestigi. Sense èxit, no és ningú. Va intentar trobar l’amor de la seva vida, però mai no ho va aconseguir. En Knopfler –nom escollit com a homenatge del líder dels Dire Straits- només té ulls per la Lena. La seva dona i els seus fills l’interessen poc o gens. Després de l’escriptora, la persona que més relació ha tingut amb ell és el "Posibilista", que li ha donat tot el que té. És ell qui el va convertir en assassí, per poder apropar-se a la Lena.

Com sempre, Vázquez Sallés omple el llibre de referències literàries i musicals. També hi deixa un munt de reflexions polítiques, amb crítiques als que més tenen i certa simpatia pels desemparats. El seu és un estil àgil, culte i molt reflexiu. He llegit en algun lloc, que en el personatge del Martín hi ha moltes coses seves. Però com diu la Lena a un periodista que l’entrevista en un plató de televisió, mai li preguntis a una escriptora si la novel·la que ha escrit és autobiogràfica. Sensacional. Lena passa bé i, pràcticament, es pot llegir d’una tirada. Un encert.

“Con la militancia atenta a sus movimientos, Elena Cohen copó las primeras páginas de las secciones culturales de los periódicos y sus reflexiones no dejaron indiferentes a nadie. Es terrible odiar a alguien y necesitarlo para poder vivir. Eso pasa a pequeña escala entres los hombres y las mujeres, y eso ha pasado históricamente en la sociedad de los judíos, y en otros pueblos como los catalanes, que no han sufrido, por suerte, un intento de exterminación. Yo soy una mujer que trata de no odiar a los hombres, soy de religión judía aunque no practicante y catalana de nacimiento no militante”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy