dissabte, d’abril 07, 2018

Venjaré la teva mort (Carme Riera)


Escriure un llibre per expiar les culpes. Ho fa l’Elena Martínez, una exdetectiva que ha canviat la lupa i la llanterna per les agulles i el fil de cosir. Tot té data de caducitat. Ella és la narradora i la principal protagonista de “Venjaré la teva mort”, de Carme Riera (Palma, 1948). Està publicat per Edicions 62 i té 311 pàgines. És una novel·la negra força atípica, amb una bona dosi de crítica social i, sobretot, molt divertida.

L’Elena, d’origen gallec, separada, més a prop dels quaranta anys que dels trenta, descobreix que va contribuir a condemnar dues persones innocents i intenta posar-hi remei. Tot comença l’any 2010 quan un home de negocis, en Robert Solivellas, desapareix misteriosament, sense avisar ningú ni deixar rastre. Treballava en una empresa de la zona alta de Barcelona, Tibidabo Assessors. La seva dona, Montserrat Bofarull, contacta amb una empresa de detectius, Holmes&Holmes, per intentar esbrinar què ha passat. És viu? És mort? Ha marxat voluntàriament? L’han fet marxar? Qui ha d’intentar contestar totes aquestes preguntes és L’Elena. Se’n sortirà, segur.

Les primeres pistes amb què treballa la detectiva són molt curioses: una col·lecció de caganers que ocupa un lloc privilegiat a casa de la família Solivellas-Bofarull; i una esquela en clau, firmada per la “Colla dels defensors dels caganers”. Una pitonissa, que intenta guiar les passes de la desequilibrada Montserrat, i el comissari Calvo, franquista fins a la medul·la –protector de l’Elena-, acaben de dibuixar aquest mural de personatges extrems i estrafolaris. La detectiva quasi sempre va acompanyada d’en Jimmy, el seu Fox Terrier. Quan el necessita, sap que pot trucar a en Jaume, un amic “especial”. No li falla mai.

“Venjaré la teva mort” és una novel·la negra “a la catalana”, molt ben escrita, amb un llenguatge àgil i senzill, amb frases curtes i directes i molt de diàleg. Una bona part de l’acció passa a Manresa, on té el seu domicili el desaparegut i també hi ha la pastisseria de la família, que completen en Jordi, la Montsina i l’Elena Liu. Que recordi, els personatges també passen per Barcelona i Sitges. Carme Riera aprofita alguns moments del llibre per criticar la violència de gènere, la pedofília i defensar els drets dels més febles, com els nens i els animals. També ens parla del moviment okupa, de les drogues i de l’especulació, que acaba embrutant-ho tot. No anem bé...

“Aquella tarda vaig convèncer a la Montserrat que era imprescindible que una persona entesa en les figures perités la col·lecció. Vaig demanar-li la guia de telèfons per buscar el de Juli Ramis, un mestre artesà, la filla del qual havia estudiat amb mi a l’institut. Vaig voler fer-ho davant de la Montserrat perquè la notava suspicaç i desconfiada, com si jo també estigués temptada d’arrabassar-li aquells tresors divins. Per sort vaig trobar de seguida el número de Ramis i vaig poder contactar amb ell, que va acceptar molt amablement fer-me el favor d’examinar i valorar la col·lecció”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada