dimarts, d’octubre 02, 2018

Les formes del verb anar (Jenny Erpenbeck)


El drama dels refugiats omple les pàgines de “Les formes del verb anar”, de Jenny Erpenbeck (Berlín, 1967). La traducció és de Marta Pera Cocurell. Té 341 pàgines i està publicat per Angle Editorial. Ha guanyat el Premi Thomas Mann, l’Strega Europeu i també va ser finalista del Premi al Millor Llibre Alemany. És una nova mirada sobre aquest greu problema que, directament o indirecte, ens afecta a tots.

En Richard és un professor de Filologia clàssica vidu i jubilat. Té una vida ordenada i podríem dir que força rutinària, ara que ja no fa classes. No té dona, fill ni parents propers. Només algun amic. Tot canvia quan un dia com qualsevol altre passa caminant per Alexanderplatz, a Berlín, ciutat on resideix, i veu uns africans en vaga de fam. Inicialment, no li dona massa importància. Més tard, recorda que, quan era més jove, ell també va haver de fugir, de Polònia, durant la Segona Guerra Mundial, i relaciona tots dos fets. És llavors quan decideix implicar-se amb els refugiats. Ni ell mateix podia imaginar-se fins a quin punt. La bola de neu creix per moments. Embolica que fa fort!

Les visites d’en Richard als refugiats, inicialment per curiositat, són cada cop més constants. Passa de fer-los tot un seguit de preguntes, només per recaptar informació, a intentar que siguin una mica més feliços. S’adona que els africans estan perduts en un laberint burocràtic i que sempre els falta un paper o un altre per aconseguir regularitzar la seva situació. Si hi ha sort, de forma momentània, està clar. La societat que els hauria d’acollir els rebutja frontalment i sense miraments. L’Europa culta, satisfeta i insolidària no agrada gens a en Richard, que sap que algun dia morirà i ningú se’n recordarà d’ell. És per això que ha d’actuar, ara que encara pot. A l’Osarobo li fa classes de piano, al Rufu l’ajuda a llegir Dante, a l’Ithemba a fer diverses gestions, al Karon li compra un terreny a Ghana... El què calgui.

“Les formes del verb anar” és un llibre poderós. L’autora no intenta alliçonar-nos ni portar-nos cap a un bàndol en concret. Ens explica el problema dels refugiats, amb casos concrets, i els inconvenients que tenen tan ells com el país que els acull, en aquest cas Alemanya. Queda clar que s’ha de legislar i que s’ha de fer amb lògica i amb molt d’estudi. S’han de trobar solucions que agradin mínimament a tothom. I han de ser els governs qui decideixin, no les persones com en Richard, amb un marge més o menys limitat. El problema que té el professor cap al final del llibre, i que no explicaré, convida a la reflexió. Compte amb els tòpics... On va una persona que no sap on ha d'anar? Molts cops, a la deriva. A veure si troben el mort del llac.

“De la mateixa manera que al principi, quan els homes encara vivien al seu barri, considerava que els mòbils eren potser la variant del luxe més humil, però un luxe al capdavall, tampoc no podia entendre per què coi cada refugiat necessitava un abonament mensual de transport. Una persona que no té feina ni diners per anar al museu? Per què no anaven a passejar al voltant del llac, posem per cas? I si el que volien era anar a la ciutat, perquè no viatjaven en negre -sense pagar-? De debò, ¿Com és que els negres no viatjaven en negre, pensava al principi, i somreia en silenci, amb aquell somriure amb què se sorprenia de vegades des que s'havia jubilat. Però ara sap més coses: durant aquests mesos de presa de decisions en què el Senat berlinès ha concedit classes d'alemany als refugiats i les autoritats els citen per una entrevista a la qual han d'acudir forçosament, l'Estat també els ha de proporcionar els bitllets per als viatges. Durant aquesta etapa, però, i només per aquest temps.”

Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari