La mare (Fiona Barton)

Torna Fiona Barton (Cambridge, Regne Unit, 1957); i també torna la seva periodista estrella, Kate Waters. Una escriu i l’altra protagonitza “La mare”, després de l’èxit de “La vídua”. El llibre té 556 pàgines i està publicat per Columna. Té una estructura molt similar a l’anterior, amb un gir final espectacular. Només per això ja paga la pena llegir-lo. Apostaria que la Fiona seguirà confiant en la Kate per les seves futures novel·les.

La història comença amb un breu publicat en un diari. S’ha trobat l’esquelet d’un nadó enterrat sota la runa, en unes obres de construcció. Per a la majoria de persones, la notícia passa desapercebuda, però n’hi ha dues que queden brutalment impactades: l’Angela i l’Emma. L’Angela espera que l’esquelet sigui el de la seva filla, que li van prendre de l’hospital just després de néixer, fa més de vint anys. Ja no hauria de buscar més... Per la seva banda, l’Emma tem que el seu secret més ocult (que no explicaré) surti finalment a la llum. La notícia tampoc passa inadvertida per la Kate, que veu un filó per explotar. Espera convertir-se, de nou, en referència dins de la professió.

El periodisme no viu el seu millor moment. Hi ha retallades constants i els diaris fan fora a alguns dels veterans. En el cas del diari de la Kate, que també pateix per la seva feina, la reducció de plantilla és imminent.Té clar que necessita una notícia d’impacte i decideix posar els seus cinc sentits en descobrir la identitat del nadó. Amb el suport d’un becari molt ben recomanat per la direcció, comença a estirar del fil. Ho fa parlant amb tot un seguit de persones vinculades amb les obres, amb el barri, amb la policia i amb una dona que creu que pot tractar-se de la seva petita Alice. Secrets molt ben guardats sortiran a la llum i canviaran diverses vides per sempre més. En temps de periodisme de rumors i de famosos, encara hi ha algú que fa treball de carrer!

Estem davant d’un llibre molt àgil, explicat, sobretot, des de tres punts de vista diferents: els de l’Angela, l’Emma i la Kate. També n’hi ha algun altre, com el de la Jude, la mare de l’Emma. La relació amb la seva filla fa feredat. Primer, inexistent. Ara, tortuosa. L’autora prioritza l’argument per sobre de la forma, que no presenta massa floritures. Aconsegueix l’agilitat gràcies al diàleg, que omple la majoria de les pàgines del llibre. És el recurs més utilitzat. A “La mare”, els homes tenen més aviat poc pes i la majoria dels que apareixen no surten massa ben parats. Són els culpables de les desgràcies que passen. En resum, una novel·la de lectura ràpida que passa francament bé.

“Però la Kate es va estovar, amb aquell elogi. Els compliments escassejaven força, últimament. La seva categoria d’estrella després de l’exclusiva de la vídua Taylor ja començava decaure. Ja havien passat dos anys des que va publicar la notícia sobre el que li va passar a la petita Bella Elliott, la nena que va desaparèixer del jardí de casa seva. Aquella història, amb tots els seus embolics i obstacles, la va consumir, i quan finalment va aparèixer la veritat a les pàgines del diari, va aconseguir dinar amb el director, un premi i un augment de sou.
Però aquell moment ja havia passat, tal com succeeix sempre. El centre d’atenció del diari s’havia desplaçat lentament del periodisme d’investigació a la mena de notícies que mantenia la comunitat online clicant i comentant. Ara cada vegada es trobava més fora de lloc en aquest nou ordre del món. Podia escriure un peu de foto tan bé com qualsevol altre, però això no era feina per a una adulta, es deia a si mateixa, intentant mantenir la dignitat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy