Estem davant d'una novel·la molt visual. Quentin Tarantino, per exemple, segur que en faria una pel·lícula espectacular. No costa gens imaginar-se-la. Ni la pel·lícula, ni els seus fungus. El principal protagonista és en Ric-Ric, que diria que és un perdedor en majúscules. Es tracta d’un militant anarquista que arriba als Pirineus fugint de la policia, que l’atonyina sempre que pot. I allà, quasi per casualitat, desperta aquestes extraordinàries criatures sobrehumanes. Sense saber ben bé per què, els bolets, que ni dormen ni podem somiar, s’organitzen al voltant d’en Ric-Ric, que persegueix la revolució àcrata, l’Ideal. Des d’un primer moment, queda clar que a l’home, abric i barret negres sempre posats, li falta un bull. O més d’un... S’expressa sense cap ordre ni cncert i el que més il·lusió li fa en aquesta vida és tenir un sofà.
La Mailís, una mestra d’escola que viu amb el seu tiet i amb un fill amb un cert retard, i en Cassian, cap dels contrabandistes dels Pirineus, completen el triangle de personatges principals. En Ric-Ric la desitja a ella; i l’odia a ell. Tots tres viuran aventures colossals. Només dos dels milers de Fungus tenen nom: en Borni –el primer que desperta de la seva letargia quasi eterna- i el Petitó, que té un paper decisiu en el desenllaç. En Ric-Ric està convençut que pot fer triomfar la revolució però, manant als Fungus, acaba cometent els mateixos errors que sempre havia criticat. No n’hi ha prou amb batejar-los de compañeros; també cal respecte i moltes coses més. El problema és que sempre va begut, després d’ingerir ampolles i ampolles de vincaud, un tipus de vi que beu com si fos aigua. Ampolles buides per tot arreu.
Més enllà de la història, que s’aguanta fantàsticament bé, Sánchez Piñol fa una interessantíssima reflexió sobre el poder, un dels mals més grans que pateix la humanitat. Com pot ser que la gent prefereixi el domini i l'autoritat a la seva pròpia família? Afegeix que la gent no és conscient del poder que té. Són les masses, la gent de baix perfil, els més invisibles, els que realment el tenen. Si les bases decidissin portar endavant la revolució, com els Fungus, cap rei, papa o governant serà capaç d’aturar-la. Els que manen ho fan perquè algú els deixa que ho facin. Sánchez Piñol diu que va començar a escriure aquesta història molt abans del Procés, però no podria ser més oportú. Si algú li vol buscar-hi relació, segur que la troba. Premonitori? Llibre de lectura obligada.
"-Compañeros, -va cridar en Ric-Ric-. Us haig d’anunciar una notícia molt greu: la conxorxa reaccionària ens agredeix! Ataquen aquesta llar socialista i col·lectivista que tan alegrement esteu construint. Però no us amoïneu! Només és l’últim i desesperat intent de l’ordre capitalista per sotmetre’ns. Els combatrem aferrissadament amb dents i ungles! Visca Koprotkin! Visca l’edició il·lustrada de les memòries del camarada Gorki! Visca l’anarquia internacional i intervegetal. ¡Viva compañeros!
Els fungus, naturalment, no van entendre ni una paraula del discurs. Com que el Petitó seguia marginat pels altres, que no el toleraven, es mantenia als peus d’en Ric-Ric. Quan va acabar el discurs, en Ric-Ric i el petit fungus van creuar la mirada i el Petitó va notar les emocions més fondes de l’home: en Ric-Ric tenia tanta por dels fungus com dels soldats. So fos per ell, aniquilaria a uns i als altres. Però no podia”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi Sanuy
Sempre llegeixes els llibres dels meus autors preferits abans que jo! La veritat és que tinc aquest llibre a casa des del dia que va ser publicat, però he donat prioritat a uns altres per motius que no vénen al cas. Això sí, aquest cap de setmana acabo el que ara llegeixo i ja li toca torn, ja era hora! Així que passo de puntetes per aquí per no saber-ne massa. Sánchez Piñol és sempre garantia d'èxit!
ResponElimina