La vigília (Marc Artigau i Queralt)

Raimon i Blai. Són germans. En Rai és el petit. En Blai, que ja té cinquanta anys, el gran. En Raimon escriu contes per una emissora de ràdio. En Blai treballa en un taller ocupacional. Viuen sols, després de la mort dels seus pares. Ells són els grans protagonistes de “La vigília”, de Marc Artigau i Queralt. És el Premi Josep Pla 2019. Està publicat per Destino i té 317 pàgines. Els capítols els titula amb una lletra, de la Z a la A.

Quan la mare d’en Blai encara l’estava gestant, en Rai tenia cinc anys. La família se’n va anar d’excursió al bosc i el nen es va perdre. Quan el van trobar, ja no era el mateix. Ni mai tornaria a ser-ho. Rai i Blai. Blai i Rai. Tots dos tenen una vida rutinària, sense massa distraccions. Hores i hores de Candy Crush, vídeos de YouTube i poca cosa més. Tot canvia quan en Blai rep un encàrrec inesperat. Una oient, enamorada dels seus comtes, li demana que escrigui la seva biografia. Vol que l’endolceixi al màxim. Aquesta és la seva única condició. A canvi, li pagarà un munt de diners. La dona ja és molt gran, va en cadira de rodes i comença a perdre la memòria. Millor incidir en les coses bones i oblidar-se de les dolentes.

“La vigília” és un llibre que ens parla del poder infinit de l’amor. De l’amor mutu entre els dos germans. D’en Rai cap a una dona casada que un dia li va robar el cor i mai li va tornar. I també l’amor de la Cèlia cap a un misteriós personatge que ni amb el pas dels anys ha pogut oblidar. Perquè la Cèlia li demana a en Rai que escrigui la seva història? Per què a ell i no a un altre? És veritat, com diu ella, que els seus contes –que escolta per la ràdio- expliquen “tan bé” la seva vida? El misteri el descobrirem a mesura que avança la història, que és apassionant. Queda clar que, sigui com sigui, s’ha d’intentar sobreviure al passat. Els records tenen un valor infinit, però amb el pas del temps és molt fàcil manipular-los, fer-te’ls a la teva mida. Qui pot impedir-ho? Són teus i només teus.

Entre alguns capítols, l’autor intercala alguns dels contes que en Raimon escriu per la ràdio, com ell per Rac1. Fan la lectura encara més amena. En Marc fa servir un llenguatge àgil i ple de diàleg. El narrador és en Raimon, que ho explica tot en primera persona. És un home que es troba força perdut, entre un passat que no vol ni pot oblidar i un present que podria ser molt millor. L’entrada a la seva vida de la Ingrid, una mallorquina que treballa per la Cèlia, podria donar una mica de llum a la seva monòtona vida... O potser no? De moment, el seu objectiu principal és acabar la biografia, cobrar i dedicar-se a escriure l’obra de la seva vida: una història d’amor entre un home i una dona. N’hi ha moltes amb aquest argument, és veritat. Però tot comença i acaba amb una parella que s’estima. No hi ha res més.

“Per fi, estem sols.
Feia moltes pàgines que no parlàvem de tu a tu. Vosaltres i jo, sense excuses. I en tenia ganes. Però no volia interrompre la Cèlia, m’interessava tot el que deia, sobretot tot el que callava, i m’estimava més que la seva història prengués el protagonisme necessari. Havia de sentir-la tota, perquè ella va canviar-ho tot. Ara que compartim aquesta intimitat necessitava passar comptes, o com a mínim aclarir certes paraules. Perquè no te’n pots refiar mai, de les paraules. Sempre queda la maledicció de saber que triar-ne una vol dir oblidar les altres.
Sense adonar-me’n havia abandonat la història que volia explicar. La meva. Un relat ple de bones intencions, amb una història d’amor, potser. Però l’ànsia d’aquella dona que em mirava asseguda a la cadira de rodes va esmicolar els plans”.
Bona setmana a totes i a totes.

@Jordi_Sanuy