dimecres, de febrer 20, 2019

L'única història (Julian Barnes)


Diuen que el primer amor té conseqüències per a tota la vida. Que queda gravat en la memòria. Marcat a foc. Impossible d’oblidar. Per molts anys que passin. Tothom hi està més o menys d’acord. En línies generals. Per tant, la primera és “L’única història”. Aquest és el títol de l’últim llibre de Julian Barnes (Regne Unit, 1946). Està traduït per Alexandre Gombau i Arnau i publicat per Angle Editorial. Té 254 pàgines.

“Estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc”. Aquesta és la premissa amb què comença el llibre. Segur que es pot estimar molt i patir poc o gens, o estimar poc i patir molt i encara més. Tot és relatiu. Seria preciós que aquests dos verbs, estimar i patir, no anessin un darrere de l’altre. Quant més separats, millor. La història d’en Paul i de la Susan té uns components que la fan molt especial. Boja. Total. Sense límits… Ell és un jove estudiant de 19 anys. Ella en té 48. Està casada, infeliçment casada, i té dues filles ja grans. Es coneixen en un club de tenis i comencen a sortir junts. Després d’uns quants dies portant-la a casa en cotxe. La infidelitat per bandera. Sàvia nova. Un futur obert... Expulsats del club esportiu. Sense massa explicacions.

Coneixem la història des del punt de vista d’en Paul, que és qui ens explica els fets. La seva història d’amor s’ha d’obrir pas per damunt dels pares del noi, i també del marit i de les filles d’ella. Ningú l’aprova, però tampoc ningú fa res per aturar-la. Com a mínim, inicialment. Passen de l’amor total, de la dependència absoluta, a la desesperació. La diferència d’edat, potser la rutina i sobretot l’alcohol (només en el cas d’un dels dos) acaben per torpedinar una relació que havia estat modèlica. En Paul es pregunta si van allargar massa el seu amor prohibit; si haurien d’haver-ho deixat abans. Quan eren a temps. Malgrat tot, el noi, ja gran, assegura que “Val més haver estimat i haver perdut l’ésser estimat que no pas no haver estimat mai”.

En aquest llibre, Barnes explora el temps i la memòria. Obvia les convencions socials i evoca la gran història d’amor d’en Paul i de la Susan anys després, quan ja fa temps que no estan junts. Des del punt de vista d’en Paul. Ell era un noi inexpert. Acabava de sortir de l’ou. Ella era una dona intel·ligent i atractiva. Van ser feliços junts. I també infeliços. Explica la relació de manera tendra i lúcida, amb un llenguatge amè i ple de diàlegs. Al final, sempre s’ha d’escoltar al cor. Saber dir prou quan toca, abans que tot estigui viciat i faci pudor de mort. Ben mirat, el record, modificat pel pas dels anys, és l’únic que queda. No hi ha més.

“Cap xarxa de seguretat. Una imatge sempre es repetia, cada cop que pensava en ella. Ell la subjectava pels canells a la finestra, incapaç de tornar-la cap a dins o deixar-la caure, totes dues vides en un parèntesi d’agonia fins que passés alguna cosa. I què havia passat? Bé, ell havia intentat que la gent fes una pila de matalassos amb prou altura per esmorteir la caiguda, o havia fet venir els bombers perquè sostinguessin una lona de salvament, o.... Però estaven agafats pel canell com trapezistes: ell només la subjectava a ella, ella el subjectava a ell. I finalment a ell li va fallar les forces, i la va deixar anar. I tot i que la caiguda va quedar esmorteïda, va ser dolorosa igualment perquè, tal com ella li havia dit una vegada, tenia els ossos pesats”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari