L'arxipèlag del Gos (Philippe Claudel)

La naturalesa humana és fosca com la gola del llop. Per salvar el cul, hi ha gent (i no dic persones) que són capaces de qualsevol cosa. Gent covarda, opaca, especuladora i sense ànima, disposada, fins i tot, a negociar amb vides humanes. Monstres instal·lats en la cultura de la mentida i dels rumors, que fan créixer exponencialment. Sense aturador. Per protegir-se. Es tracta de mantenir els drets adquirits a qualsevol preu.

D’aquests especuladors de mirada bruta n’hi ha uns quants a “L’arxipèlag del gos”, l’últim llibre del francès Philippe Claudel (Dombasle-sur-Meurthe, 1962). Està traduït per Jordi Martín Lloret i té 208 pàgines. És una de les últimes apostes d’Angle Editorial. La història passa en l’única illa habitada de l’imaginari arxipèlag del Gos, situada en un lloc perdut del Mediterrani, molt a prop del continent africà. Els seus habitants no tenen nom de pila. A la majoria se’ls coneix per la feina que fan: l’Alcalde, el Doctor, el Professor, l’Espasa (un dels millors pescadors de peix espasa de l’illa), l’Amèrica, la Vella... Un matí qualsevol, d’un mes i d’un any qualsevol, la Vella i el seu gos es troben tres morts a la platja. Els cossos han arribat moguts pels corrents marins. Quan se n’assabenta dels fets, l’Alcalde fa seu el problema i intenta resoldre’l a la seva manera. És el principi del final.

L’Alcalde assegura que ho fa tot en nom del progrés i de futures inversions, que, segons diu, són imminents. Els morts donen mala imatge! Però queda masa clar que sempre actua en benefici propi. Secretisme per sobre de tot. Que res se sàpiga. Que res se surti de la normalitat. Que ningú discrepi... I si algú s’atreveix a portar-li l contrària, se l'ensorra sense contemplacions. El llibre, que acaba convertint-se en una terrible faula, fa una critica furibunda al tràfic d’immigrants. En major o menor mesura, en fa culpable a tothom. La figura del Comissari està molt ben trobada. És l’”aconseguidor”. L’assassí a sou. La pedra a la sabata. La nit que amenaça al dia. La tempesta que trenca la calma. El titella necessari dels poderosos. Li mouen els fils des de dalt. Ell, en contrapartida, intenta dirigir els que encara són més desgraciats que ell. Puta vida.

“L’arxipèlag del Gos” és un llibre que s’ha de llegir, abans o després. Fer-ho i no acabar indignat és pràcticament impossible. T'arriba al moll de l'os. L’illa on passa tot és tan miserable, tan miserable, que als morts els enterren dempeus. S'ha d'aprofitar l'espai. No n'hi ha més. Brutal.

“De sobte el gos es va aturar, va bordar, i va sortir disparat en una cursa boja que el va portar una mica més lluny, a una cinquantena de metres, cap a tres formes allargades que l’onatge havia llançat a la riba però que encara sacsejava una mica, com si li costés abandonar-les del tot. El ca les va ensumar, es va girar per mirar la Vella i va deixar anar un udol molt llarg.
En aquell mateix moment, dos homes van veure també les formes al codolar: l’Amèrica, un solter un xic vinyataire, un xic manetes, que de tant en tant venia a veure què havia arrossegat el corrent fins allà: bidons llançats per la borda, posts perdudes, xarxes, cordams, fustes a la deriva. Va veure al lluny les formes estranyes. Va baixar del carro, va acariciar el costat del seu ase i li va dir que no es mogués, que es quedés allà, al camí. També hi havia l’Espasa, a qui deien així perquè, tot i no ser gaire espavilat, segurament és un dels pescadors de peix espasa més fins de l’illa, ja que coneix els costums del gran emperador, els fons on viu, els seus humors i els seus cicles, i és capaç d’endevinar-ne les rutes i els estratagemes”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy