La clase de piano (Ludovic Bernard )

Inicialment, Paranoia 68 combinava comentaris de pel·lícules i llibres. Des de fa temps, m’he centrat en la literatura. Sobretot pel tancament dels cinemes de Palamós i Granollers. A Palamós aviat reobre l'Arinco i, des de fa uns mesos, a Granollers hi ha l’Edison, amb pel·lícules en V.O. Els Oscars, als afores de la ciutat, fan les més comercials i traduïdes.

És per això que intentaré recuperar els comentaris de pel·lícules. De mica en mica torno a posar-me al dia. Començaré amb “La clase de piano”, que van projectar a l’Edison divendres i diumenge de la setmana passada. És una història de superació en tota regla. Ensucrada, de final feliç, però molt agraïda, sobretot gràcies a les interpretacions de  Lambert Wilson i de Kristin Scott Thomas. Ell es converteix en Pierre Geitner, director del Conservatori Nacional Superior de Música de París i ella en La Comtessa, la professora estrella del centre. Tots dos ja havien treballat junts a “Suite francesa” (2014). En aquesta pel·lícula intenten fer passar pel sedàs al jove Mathieu Malinski, que ha estat detingut en diverses ocasions per participar en petits robatoris.

En Mathieu (Jules Benchetrit) té un talent innat per tocar el piano, però el seu caràcter no l’acompanya massa. És poc sociable, agressiu i no té gaires ganes d’implicar-se en res. Quan cau en mans d’en Pierre, tot comença a canviar. Molt a poc a. Part de la culpa també la té l’Anna (Karidja Touré), una violoncel·lista del mateix conservatori. “La clase de piano” ens parla de les segones oportunitats, de la passió per la música –que ho envolta pràcticament tot- i de la possibilitat de millorar. Tant en Jules com la Karidja compleixen sobradament. Una pel·lícula, dirigida per Ludovic Bernard, que et fa passar una molt bona estona. Correcta. Sense pretensions. Molt familiar.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy