L'olor del desig (David Cirici)

Pablo Picasso supera la vuitantena. Està instal·lat al castell de Vauvenarga, al sud de França. Segueix en actiu. El seu jardiner és el pare de l’André, un adolescent cec amb qui intimida ràpidament. El pintor malagueny va viure molts anys obsessionat amb la ceguera, sobretot després que el seu pare perdés la vista de manera irremissible. La por a no veure queda reflectida en el seu període blau.

A “L’olor del desig”, Picasso està molt interessat a saber com s’ho fa l’André, cec des de ben petit, per submergir-se en el món dels sentits. Li fa infinites preguntes. L’artista s’adona que també és possible ‘veure’ el món d’una altra manera, desenvolupant el tacte, l’olfacte, l’oïda i el gust. Tot i estar privat de la vista, l’André pot acostar-se a la realitat i a l'art sense massa problemes. La seva mare el va educar de manera inclusiva, demostrant-li que seria capaç de tot. No volia que es quedés al marge de res. Ni de ningú. El llibre, delicat i poètic, el firma David Cirici (Barcelona, 1954). Està publicat per l’editorial Proa i té 315 pàgines.

Quasi sense voler (o potser sí), Picasso es converteix en el confident de l’André, que s’enamora d’una de les seves professores, Madame Lamy. La Céline sovint acompanya al noi a casa i, agafats del bracet, i comença a créixer l’amor entre ells. Es tracta d’un amor prohibit, entre una dona casada i un noi inexpert. Inexpert i, a ulls dels més crítics, en una situació clara d’inferioritat, pel fet de ser cec. Aquesta bonica història entre l’André, la Céline i en Picasso cal emmarcar-la en la França dels anys seixanta. En aquells temps, encara sobtava, i molt, que la professora tingués un caràcter rebel i feminista i vulgués fer forat en una societat masclista i fins i tot misògina. Les seves classes no deixen ningú indiferent. Una mica d’aire fresc enmig de tanta olor a resclosit.

Les olors sempre han omplert la vida de l’André. L’han ajudat a orientar-se i, com a conseqüència, a fer-lo una mica més feliç. Es considera una persona més. De fet, tenir tan aguditzat l’olfacte l’ajudarà a encarar el seu futur professional. La Suzon, amb qui va convertir pupitre a l’escola, també té força pes en aquesta bonica història. Tres llibres m’han vingut al cap mentre llegia Cirici, encara que no tinguin una relació directa: “El perfum” (de Patrick Süskind), “Assaig sobre la ceguesa” (de José Saramago) i “Els camins de la llum” (de Coia Valls).

“Amb mi, crec que sempre es va esforçar perquè les nostres trobades i les nostres converses o s’acabessin convertint en un costum i ens ensorréssim en els aiguamolls de l’avorriment de la soledat, que és on, segons la Céline, acabaven gairebé totes les parelles. Però si afirmava això de totes les parelles, no m’estava dient que el seu matrimoni l’avorria? Vam parlar ben poc del seu marit, i mai de la possibilitat que se n’acabés separant. Però jo, en la solitud de la meva habitació, entre les parets massisses del castell de Vauvenarga, en aquelles tardes eternes de diumenge sense Picasso, amb el pare que havia baixat al poble i amb la ràdio llunyana de la Félicienne de fons, somiava que potser algun dia la Céline i jo viuríem junts en una casa lleugera, amb les parets de fusta, oberta al soroll del mar i del vent entre els arbres”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy