dimecres, de juny 26, 2019

Sota un cel escarlata (Mark Sullivan)


Fins fa poc, el milanès Pino Lella era un home desconegut per la majoria de mortals. Fins que el nord-americà Mark Sullivan (Medford, Massachusetts, 1958) va novel·lar la seva vida a “Sota el cel escarlata”. El llibre està traduït per Alexandre Gombau Arnau i publicat per Capital Books. Té 575 pàgines i ha estat 40 setmanes entre els més venuts dels Estats Units. Una dura i bonica història; i molt ben explicada.

Pino Lella, amb qui Sullivan va entrevistar-se un munt de cops abans de posar-se a escriure, encara és viu. Té 93 anys. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial va intentar oblidar-se de tots els horrors viscuts i començar una nova vida. Fins que un dia, no fa massa temps, va decidir obrir el pap i explicar-ho tot, perquè quedés escrit negre sobre blanc. Quan encara no tenia 18 anys, Lella va salvar a un munt de jueus d’una mort segura. Itàlia estava ocupada pels nazis i ell va ser capaç de passar-los a Suïssa a través dels Alps. Posteriorment, es va allistar a l’exèrcit alemany i va fer d’espia dels aliats. Va ingressar-hi a contracor, obligat per la seva família, però al final en va acabar traient partit. Per molts, va ser tot un heroi.

“Sota un cel escarlata” és un llibre que crea addicció. No pots deixar-lo de banda. L’he acabat en un parell de dies. La història t’atrapa; i sempre vols saber una miqueta més. El personatge de Pino Lella cau simpàtic des d’un primer moment i pateixes al seu costat. El perill l’amenaça les 24 hores del dia. Primer com a ‘passador’ als Alps, i després com a xofer personal del general Hans Leyers, el màxim mandatari del Tercer Reich a Itàlia. Vivim l’esfondrament de la ciutat de Milà al costat d’en Pino, del seu germà Mimmo (que el té com a referent) i del seu amic Carletto. També tenen molt de pes els seus pares i tiets. Benitto Mussolini (qualificat constantment de titella) està totalment enfonsat, rendit als designis d’Adolf Hitler.

Leyers és un supervivent nat, amb un lema clar: Fes petits favors sempre que puguis; abans o després te’ls hauran de tornar. Al seu costat, Lella va veure un munt de coses esgarrifoses, com la sortida dels trens carregats de jueus cap al camp d’extermini d’Auschwitz o els presoners dels nazis, fets esclaus, treballant fins a caure morts. Per acabar-ho d’adobar tot, al llibre, amè i amb molt de diàleg, hi ha una grandíssima història d’amor. D’aquelles que només passen un cop a la vida. Gràcies a en Sullivan i a la seva escriptura sincera vivim una història que combina heroisme, horror, passió i també venjança.

“Com heu acabat així?- va preguntar en Pino. Sou jueus?
-Hi ha jueus, però no ho soc pas –va respondre l’Antonio. Estava amb la resistència, Lluitava a Torí. Els nazis em van enxampar i en vam condemnar a això en comptes de posar-me davant un escamot d’execució. Els altres són polonesos, eslaus, russos, francesos, belgues, noruecs, danesos. Les lletres cosides al pit en diuen la procedència. A cada país que els nazis envaeixen i conquereixen, prenen tots els homes aptes físicament i els envien a l’esclavitud. Ho anomenen “treballs forçats” o alguna collonada per l’estil, però és esclavitud t’ho miris com t’ho miris. Com et penses que els nazis fan tantes coses i amb tanta rapidesa?”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada