L'últim vaixell (Domingo Villar)

On és la Mónica Andrade? Aquesta és la pregunta que planteja el gallec Domingo Villar (Vigo, 1971) a “L’últim vaixell”, l’esperat retorn de l’inspector Leo Caldas. El llibre està publicat per Columna i té 751 pàgines. És un thriller contundent, molt ben trenat i amb un munt de diàlegs. La noia viu en una casa blava a Tirán, entre Cangas i Moaña, a prop de les Illes Cíes. Un dia s'extravia i ningú sap per què.

Qui denuncia la desaparició de la Mónica és el doctor Víctor Andrade, un prestigiós cirurgià de Vigo. El dia que havia d’anar-hi a dinar, no s’hi presenta... i comença a patir. Les relacions entre pare i filla mai no han estat fàcils. El Dr. Andrade és força famós i són molts els qui creuen que hi estan en deute. Entre ells, el màxim responsable de la comissaria on treballa en Caldas. Va salvar a la seva dona d’una mort segura i no bo oblidarà mai. El doctor ho aprofita per pressionar-lo fins a punts insospitats. De vegades, la confiança fa fàstic. Quan la policia va a casa de la noia, en una localitat amb platges d’aigües tranquil·les, no hi veu res anormal. L’únic que els sorprèn és que la porta no està tancada amb clau i que ha desaparegut el gat. Res per alarmar-se.

Villar dibuixa uns personatges amb molta profunditat. En Caldas és un home solitari, loquaç i amb gran capacitat de raciocini. Li agrada menjar bé i, quan comença el llibre, no té una parella estable. Dos cops per setmana participa en un programa de ràdio que porta per nom “Patrulla a les ones”. De caràcter cent per cent gallec. Contrasta molt amb el seu ajudant, en Rafael Estévez, un aragonès rude i que sempre diu tot allò que pensa, sense cap mena de filtre. Té la capacitat de fer embogir als gossos, que comencen a bordar sense motiu aparent quan el tenen a menys de cent metres. Ells dos són els principals encarregats d’esbrinar per què va desaparèixer la Mónica i si és viva o morta. Hi ha poques pistes i molts interrogants. No serà una feina fàcil.

La filla del doctor Andrade és professora de ceràmica de l’Escola d’Arts i Oficis de Vigo. S’hi desplaça cada dia des de Tirán amb un vaixell que travessa la riba en menys d’un quart d’hora. En Caldas i l’Estévez intenten refer els seus moviments sense massa èxit. És per això que van a l’Escola i demanen la col·laboració de professors i alumnes. També segueixen de prop en Camilo, un jove amb discapacitat intel·lectual que té gravíssims problemes de comunicació. No parla però fa uns dibuixos sensacionals. És impossible que siguin més realistes. Són com fotografies, amb tot luxe de detalls. Captura l’acció en un tancar i obrir d’ulls i la dibuixa de memòria. I ni tan sols ha de ser en aquell precís instant. Pot fer-ho més tard. També viu a Tirán. Estem davant d’un llibre molt ben estructurat i que crea acaba creant addicció. Villar et fa anar amunt i avall, sense trampes, i no descobreixes què va passar fins ben bé al final. La traducció al català és de Núria Parés Sellarés.

“El transbordador que comunicava els ports de Vigo i Moaña era un catamarà blanc d’uns vint metres d’eslora que es va acostar al moll amb un borbolleig. Una franja blava, més ampla a la proa, decorava els costats de l’embarcació. Podia acomodar setanta passatgers a la cabina interior i trenta més a l’aire lliure, en els bancs situats darrere del pont de comandament, a la coberta superior. El nom del vaixell estava escrit en lletres d’imprenta: Pirata de Ons.
El vaixell va abarloar al moll, el patró va sortir del pont i va treure el cap per la borda mentre un tripulant amb el logotip de la naviliera imprès en el jersei assegurava l’embarcació”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy