La primera víctima (Jens Henrik Jensen)

Caure des del pedestal a un pou sense fons en qüestió de dies. Passar de ser el soldat més condecorat de Dinamarca a vagar pels boscos del país sense ofici ni benefici, només acompanyat d’un gos... Parlem de Niels Oxen, protagonista de “La primera víctima”, llibre que obre trilogia del danès Jens Henrik Jensen (Søvind, 1963). La traducció al castellà és de Bea Galán. Té 544 pàgines i està publicat per Duomo Ediciones.

Oxen (que dona nom a la trilogia) és un personatge espectacular. Ja fa temps que la sort li ha girat l’esquena i n’està fart que tothom s’aprofiti d’ell. Retirat voluntàriament de la societat, lluny de tot i tothom, també de la seva exdona i del seu fill, intenta sobreviure de la millor manera possible. Fins que, una nit, es troba on no hauria d’haver estat mai, veu el que no hauria d’haver vist mai i els problemes tornen a assetjar-lo sense contemplacions. Haurà de tornar a lluitar contra els seus dimonis personals. La seva nova caiguda en desgràcia comença quan troben mort un exambaixador reconvertit en un poderós empresari. Oxen estava acampat just al costat del castell medieval on vivia l’home. No arriba a ser sospitós, però, si no descobreixen el veritable culpable, poden carregar-li l'assassinat a ell. És el perfecte perdedor.

És per això, que Oxen intenta esbrinar qui hi ha darrere del traspàs de l’ambaixador i d’altres homes influents de Dinamarca, tots en estranyes circumstàncies. Ho fa acompanyat d’una agent molt especial, la Margerethe Franck, que porta una pròtesi en una cama. Inicialment, no es refien un de l’altra, però s’hauran d’entendre si no volen acabar volant pels aires. Tots els morts eren propietaris de gossos, que apareixen penjats pel coll un dia abans que assassinin als seus amos. Estem davant d’un thriller clàssic, molt ben estructurat, i amb uns personatges foscos com el carb i torturats fins al moll de l’os. El poder corromp i abusa de nosaltres. El segon títol de la trilogia sortirà ben aviat. L'espero amb ganes.

“Les había costado ponerse de acuerdo en la cantidad. A ella le parecía demasiado caro, pero él le había convencido de lo contrario, categóricamente. ¿Acaso habría alguna diferencia si sacaban tres, cuatro o cinco millones? Tenían que andarse con cuidado. La cantidad tenía que ser elevada, pero no tanto como para que el ministro de Justicia no pudiera conseguirla sin tener que informar a su esposa o a otras personas, y, sobre todo, tenía que ser elevada, pero no tanto como para que no pudiera reunir la suma completa de una sola vez. Habían hecho sus deberes. Podían asumir que aquel hombre tenía dinero. Mucho dinero. Era académico y abogado, y también tenía una pequeña participación en el imperio corporativo de la familia Rosborg”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy