La fuga de l'home cranc (Guillem Sala)

Si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament. Se'n desprèn de la novel·la “La fuga de l’home cranc”, del barceloní Guillem Sala (1974). És inclassificable. Està publicada per L’Altra Editorial i té 238 pàgines. Són dues històries en una, ubicades a Barcelona i a l’imaginari planeta de Drònia. Realisme pessimista, d’un costat; i ciència-ficció amb tocs de filosofia, de l’altre. Existència i dolor.

La trama més quotidiana està protagonitzada per en Víctor, un jove sense ambicions i amb tendència a l’autodestrucció. És d’aquells que troben un problema per cada solució. Brut, desendreçat, mandrós, malcarat… quan algú busca adjectius per qualificar-lo, ho té difícil per trobar-ne algun de bo. Sort en té de la Núria, la seva xicota, que intenta fer-lo una mica més presentable del que realment és. Fins que se’n cansa i el deixa plantat. Sabem que estava a punt de fer-ho ell, però, arribat el moment, que sigui la seva parella qui li tanqui la porta als nassos encara l’enfonsa una mica més. Li toca l’amor propi, si encara n’hi queda. La droga ho empitjora tot una mica més. Quan un home cau desmaiat al Passeig de Gràcia, la vida d’en Víctor queda marcada a foc. Tindrà un abans i un després molt evident. Comença una aventura còsmica sense aturador.

La trama més galàctica, per batejar-la d’alguna manera, no és fàcil de digerir. La protagonitzen els Wewwes, una colònia de crancs que viuen en les profunditats abismals del mar i que no perden ni un segon en escorxar de viu en viu tot allò que li surti al pas. Només en deixen els ossos. Descobrim un compendi d’andròmines de tota mena que lluiten per sobreviure en un submón marcat per la brutalitat. Sala ens dibuixa una complicada història onírica, tractada amb moltes dosis de cinisme, per teoritzar sobre els naufragis personals. Bona critica a la societat actual, podrida i desnaturalitzada. Diu Guillem Sala que la figura de l’home crac” és una metàfora, “una cuirassa amb què ens protegim de la vida”. No estàs viu, si no fa mal.

"L’habitació és blanca I senzilla. Només hi ha tres mobles: el llit, una calaixera que fa de tauleta de nit i la butaca blava on seia la dona. Sobre la calaixera hi ha un mòbil, una ampolla d’aigua de 20 cl de plàstic verd, un clínex rebregat I el got amb la flor. Les parets, el sostres, l’armari encastat i la porta del lavabo estaven pintats de blanc. La finestra dona al sud, s’hi veu el Passeig Marítim amb la seva filera de palmeres, el mar de color gris metàl·lic, al fons l’hotel Vela. La bossa de sèrum se suspèn d’un penjador amb rodetes.
Així estirat, l’Otto encara sembla més menut. No deu fer ni metre seixanta, tot coronat per una closca notòria, blanca I esfèrica. Té un aspecte còmic, un malvat de dibuixos animats que pretén dominar el món. Però vençut, amb la barbeta enfonsada I la boca oberta. A en Víctor li recordava la boca d’un peix mort".

Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy