La noia que va viure dues vegades (David Lagercrantz)

Lisbeth Salander i Mikael Blomkvist ja són història. Després de sis llibres amb les seves aventures, ja sabem com s’acaba tot. “La noia que va viure dues vegades” tanca l’exitosa nissaga “Millennium”. Stieg Larsson, l’ideòleg, va escriure els tres primers. Després de la seva mort, va rellevar-lo David Lagrecrantz. Noves històries pels mateixos personatges. En català els ha editat Columna.

La hacker i el periodista estrella de la revista Millennium continuen en plena forma. Es veuen poc, però un sempre està pendent de l’altra; i a l’inrevés. Blomkvist no passa pel seu millor moment, perdut en un ampli reportatge sobre els bots russos. No n’acaba de treure l’entrellat. Salander està preparant l'esperada batalla final contra la seva germana bessona, la Camila, que, per a ella, és l'encarnació del mal. Passa com en els westerns, només en pot quedar una. El món és massa petit per compartir-lo. Per passar desapercebuda, la Lisbeth s’ha ‘transformat’ físicament. S’ha tret els pírcings, s’ha tapat els tatuatges i s’ha canviat el pentinat. Té l’aspecte d’una executiva d’èxit; però continua sent una supervivent amb un munt de problemes.

Aquest cop, les aventures protagonitzades per Salander i Blomvkist, que segueixen fregant la ciència-ficció, no m’han semblat ben complementades. Massa complicat. La història paral·lela, la de complement, comença amb la mort d’un sense sostre al centre de la ciutat. Mentre deixava aquest món, l'home pronunciava el nom del controvertit ministre de Defensa del govern suec. A més a més, portava a la butxaca un paper amb el número de telèfon de Blomkvist. Què li volia explicar? Ha mort o l’han assassinat? Aquest darrer llibre de Millennium transita al voltant de tot un seguit d’escàndols polítics i de corrupció en les més altes esferes de poder. Tot amb l’alpinisme de les grans expedicions com a teló de fons. Té 536 pàgines i està escrit d’una manera senzilla i fàcil de llegir. Pels fans de la nissaga.

“El telèfon va vibrar. Era un número desconegut i en Mikael no es va molestar a agafar-lo. Tot just acabava de sortir del seu apartament i baixava pel carrer Hornsgatan cap a Slussen i el barri de Gamlastan sense tenir ni la més petita idea d’on es dirigia. Anava vestit amb uns pantalons de fil grisos i una camisa texana sense planxar, i durant una bona estona va deambular pels carrerons del centre fins que es va asseure a la terrassa d’un bar del carrer Österlånggatan i va demanar una Guinness.
S’havien fet les set del vespre, però l’aire encara era càlid i de Skeppsholmen, a l’altra riba del canal, li arribava el so de rialles i aplaudiments. Va alçar els ulls cap al cel i va sentir una brisa marina suau i agradable, i va provar de convèncer-se que, al capdavall, la vida no estava tan malament. No se’n va acabar de sortir, i una o dues cerveses no canviaven gaire res. I al final va remugar alguna cosa, va pagar el compte i se’n va tornar cap a casa per continuar treballant o, simplement, evadir-se del món amb una sèrie de televisió o una novel·la”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy