Notre-Dame de París (Victor Hugo)

Haig de reconèixer que encara no havia llegit “Notre-Dame de París”, de Victor Hugo (Besançon, 1802 – París, 1885). Per sort, aquest estiu va caure a les meves mans l’edició publicada recentment per l’editorial Proa, traduïda al català per Rafael Folch i Capdevila. Feia temps que un llibre no m’emocionava tant, amb quatre personatges catedralicis. Són 640 pàgines sense aturador. Quan arribes al final, penses... I ara què?

Com explica el mateix Hugo en començar el llibre, la primera edició es va publicar amb dos capítols menys, que s’havien perdut. No afectaven el contingut. Precisament, són aquests dos capítols, incorporats quan es van trobar, els que van estar a punt de fer-me abandonar la lectura. Són molt llargs i plens de descripcions, de diversos llocs i, sobretot, de l’evolució arquitectònica de la ciutat de París, vista de des de les alçades. Molt embullat. Un cop superat aquest peatge, la resta de la novel·la és sensacional. Victor Hugo recrea la tràgica història romàntica de la bella i la bèstia, personificada en la gitana Esmeralda i el campaner geperut Quasimodo. Són dos personatges molt profunds. Però n’hi ha més; igual de potents i d'irrepetibles.

Esmeralda vaga pels carrers, acompanyada d’una cabreta, intentant guanyar-se la vida. Va perdre la seva mare fa anys i continua buscant-la amb la passió del primer dia; amb un somriure als llavis. La noia és una preciositat i compta amb un munt de pretendents, amb el llefiscós i impresentable capità Febus al capdavant. Quasimodo té una aparença repulsiva i tothom intenta tenir-lo el més lluny possible. Aspecte repulsiu, sí, però amb un cor molt gran. Se centra a fer de campaner a la catedral de Notre-Dame, provocant les mínimes molèsties a la resta de la humanitat.

El tercer protagonista és el sinistre ardiaca Claude Frollo, que es debat entre els seus vots i l’amor malaltís que sent per Esmeralda. Frollo va recollir Quasimodo quan era un bebè i l’ha protegit a la seva manera. Té una ascendència total cap a ell. Les relacions entre tots tres s’enverinen per moments i s’endevinen que les futures desgràcies no deixaran indiferent ningú. Completa aquest retaule coral el filòsof i director d’obres de teatre Pierre Gringoire, un supervivent en majúscules. S’adapta a qualsevol cosa, per dura que sigui, amb l'únic objectiu de tirar endavant. Interessantíssima la reflexió d’Hugo sobre com va canviar la història amb la irrupció de la impremta, que, segons ell, va deixar en un segon terme l’arquitectura, per la qual diria que sent una passió infinita.

“I tota aquella multitud esperava des de molt de matí. Un bon nombre d’aquells curiosos tremolaren de fred a punta de dia davant les grades del Palau; alguns d’ells fins deien que havien passat la nit ajaguts a través de la gran porta per a estar segurs d’ésser els primers a entrar. La gentada s’espessia en tot moment i, com aigua que sobreïx del seu nivell, començava a pujar al llarg dels murs, a inflar-se al voltant dels pilars, a desbordar per les cornises, pels muntants de les finestres, per tots els ampits i sortints de l’arquitectura, per tots els relleus de les escultures”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy