Estem davant d’una novel·la negra propera, simpàtica, real i molt ben trenada. En Mateo es va fer detectiu fa un munt d’anys, deixant enrere un passat més aviat obscur. La Lola, que és la seva dona, no té el títol com ell, però el supera en intel·ligència i intuïció. És una mica estranya, com totes les dones Obiols. Completen Hernández Detectius els tres fills de la parella: la Nora, en Marc i l’Amàlia. Fins no fa massa, l’agència estava especialitzada a trobar a persones desaparegudes, amb un cent per cent d’encerts. Eren infal·libles. Infal·libles fins que van haver de buscar a la seva Nora, que es va fer fonedissa mesos enrere. Sense deixar ni una pista. Mai més han sabut res d’ella. És viva o morta? Com diu el refrany, “a cal ferrer, ganivet de fusta”.
L’agència està ubicada a Sant Andreu i treballa, sobretot, amb persones del barri. Dels casos que tenen actualment sobre la taula, en destaca el de la desaparició del fill adolescent d’en Carlos Guzmán, un poderós i tèrbol constructor. Després de ser incapaços de localitzar a la Nora van decidir no buscar ningú més. Ara, però, s’hi veuen obligats, per raons que no vénen al cas. Per a ells, barrejar feina i família s’ha convertit en un còctel explosiu. Les relacions personals s’han enverinat fins a punts insospitats i han aparegut les temudes pors atàviques. Per comprendre el present, de vegades és imprescindible revisitar el passat, fer-lo una mica més entenedor. Ribas dibuixa uns personatges torturats, amb vicis confessats i inconfessables. El consum excessiu d’alcohol i el xantatge, per exemple, estan a l’ordre del dia. Les relacions dels Hernández cada dia són més sòrdides.
Secundaris com l’Ayala o la misteriosa tieta Clàudia, germana de Lola -secundaris que agafen protagonisme a mesura que avança la història- completen una novel·la en la qual diria que passen coses més o menys “normals” a persones “normals”. Intento explicar-me. Els casos que investiguen els Hernández, inclosa la desaparició de la Nora, podrien passar perfectament en qualsevol ciutat. De manera habitual, molts escriptors i escriptores aposten per situacions rocambolesques, d’aquelles que s’allunyen de la realitat i s’apropen perillosament cap a la ciència-ficció. Jo prefereixo les novel·les de “lladres i serenos”, amb personatges que pugui reconèixer i, si arriba el moment, també jutjar. Felicitats, Rosa.
“-Fantàstic. S’acaba d’esfumar la meva última esperança, que t’haguessis deixat el mòbil a casa teva –era la veu del seu pare, tal com indica el geolocalitzador.
L’embotiment va impedir que en Marc seguís el seus dos primers impulsos: estavellar el mòbil contra la paret i amagar-se sota l’edredó. No em veus, no hi soc.
-Què em controles la localització del mòbil?
-Per sort. Recordes on hauries de ser d’aquí a quinze minuts?"
La pausa del pare no esperava resposta.
-És que no em trobo bé. No sé què tinc. Un virus. Però si em necessites vinc. No trigaré gens. En menys de mitja hora...
-No, no passa res. En aquest cas ja ens apanyarem l’Ayala i jo.
-No, de veritat, que puc arribar de seguida..."
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada