dilluns, d’octubre 21, 2019

El secret de l'om (Tana French)


Tothom té sort, fins que deixa de tenir-ne. Ho sap perfectament en Toby Hennessy, protagonista de “El secret de l’om”, de la nord-irlandesa Tana French (Vermont, EUA, 1973). Era el típic noi que sempre sortia triomfant de qualsevol contratemps, pel seu saber estar i la seva cara bonica. Fins que un dia uns lladres entren a casa seva, el roben i el deixen pràcticament mort. A partir d’aquí, tot canvia. Mala peça al teler.

El personatge d’en Toby està molt ben treballat psicològicament. És profund i amb un munt de capes. Després de rebre un fort cop al cap, comença a tenir molts dubtes. Hi ha coses que no recorda i les circumstàncies que l’envolten, que cada cop són pitjors, no l’ajuden gens ni mica. Per intentar recuperar-se i tornar a ser el d’abans, s’instal·la a la Casa de l'Heura, als afores de Dublín, que és on viu el seu tiet solter, l'Hugo. S'està morint. Com que està sol i té un tumor al cervell, decideix cuidar-lo. Li queden pocs mesos de vida. S’hi instal·la amb la Melissa, la seva bondadosa xicota. Jo no la deixaria escapar per res del món. Sempre ho entén tot i li fa costat. Sense condicions. Fins i tot en els pitjors moments. En aquesta casa, en Toby hi ha passat un munt de bons estius, acompanyat de la Susanna i en Leon, els seus cosins.

Un dia, de manera inesperada, mentre està jugant, un dels fills de la Susanna troba un crani humà a l’om que hi ha en el jardí de la casa. Criden a la Garda Síochána, la policia de la República d’Irlanda, i comencen les investigacions. Tots són sospitosos, del primer a l’últim. L’Hugo, la Susanna, en Leon i el mateix Toby, que recela de tot. Fins i tot s’arriba a plantejar si l’assassí no és ell mateix. French ens regala una història molt ben trenada, plena de girs inesperats, que manté l’emoció fins a l’últim moment. Són 621 pàgines sense aturador, que compten amb el beneplàcit de Stephen King. El rei del misteri ha dit d' “El secret de l’om" que és “una gran obra d’una gran escriptora. Quina sort, per als lectors”. La traducció al català és d’Alexandre Gombau i Arnau. Llegint aquesta novel·la, m'ho he passat pipa.

"Devia arribar a casa sense novetat; així i tot, ¿com sé, com puc saber el que passava més enllà del meu angle de visió, qui podia estar vigilant des dels portals, què podia sortir de les ombres per acostar-se sigil·losament per darrere? Però, en qualsevol cas, devia arribar a casa sense que passés res d’alarmant. Em devia cruspir el menjar indi i potser vaig mirar alguna cosa a Netflix (malgrat que hauria estat massa borratxo per seguir la trama?), o potser vaig jugar a l’Xbox (tot i que em sembla poc probable; després d’aquests darrers dies, estava fins al capdamunt de l’Xbox). Em devia oblidar de posar l’alarma: malgrat viure a la planta baixa, només em molestava a posar-la la meitat de les vegades; la finestra de la cuina no tancava bé, i si el vent bufava en una direcció determinada vibrava i disparava l’alarma histèricament, i tampoc és que visqués en una selva urbana amb alts índexs de delinqüència. A més, en algun moment em devia posar el pijama i em devia ficar al llit, i devia dormir la borratxera d’allò més tranquil".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

Cap comentari:

Publica un comentari