Banderes dels altres (J. N. Santaeulàlia)

En Jepi Gual sempre ha tingut les idees clares. Des que era petit. Quan el seu tiet Tavi se’n va anar a la guerra, li va demanar que no perdés de vista la seva bicicleta. Hauria matat per fer-lo content. Fill d’una família republicana represaliada, treu forces d’on no en té per arribar més lluny que els altres. És un dels protagonistes de “Banderes dels altres”, de J. N. Santaeulàlia (Banyoles, 1955). Està publicat per Proa i té 272 pàgines.

Ja més gran, en Jepi comença a sortir amb la filla d’un ric empresari de l’altra bàndol. El pare prohibeix ràpidament la relació. La diferència de classe, i també política, entre uns i altres, és abismal. Per aquest motiu, el noi deixa els estudis i comença a treballar de valent, de sol a sol. El seu objectiu és crear una fàbrica pròspera, amb un munt de treballadors. Si ho aconsegueix, potser podrà tornar a festejar amb qui està convençut que és la dona de la seva vida. El llibre, que ens parla de sacrifici, de somnis, d’odi i d’amor, entre altres coses, complementa “Sorra vermella”, l’anterior títol d’aquest autor. És la història d’una família banyolina (imaginària, però inspirada en una de real) que intenta progressar en la Catalunya classista i dividida dels anys cinquanta i seixanta. De fet, l’obra està datada entre el 1936 i el 1975.

També és molt interessant l’episodi que protagonitza la Carmina. Serveix en una torre d’una família benestant, instal·lada a la zona alta de Barcelona. Acaben de matar al seu cap. Poc abans, l’Eladi, que li feia de xofer, va plegar per tancar files amb la CNT. Quan se’n va, la Carmina li diu que no cal que torni mai més. Ja no serà benvingut. Al final, la seva intervenció serà vital per la Paula, una de les filles de l’empresari ajusticiat. Regals per pagar favors, putes que ho saben tot, negocis mig clandestins, moros que donen suport a Franco i roben als més pobres, persones mortes de por per la possibilitat de perdre-ho tot en un tancar i obrir d'ulls... Anècdotes, amb diferents referències cinematogràfiques, per descriure traumes familiars inoblidables. Catalunya estava plena de senyeres, fins que arriben els nacionals i, per pànic, les canvien per les banderes dels altres.

“Vam pujar al tramvia, que anava mig buit. Durant el trajecte cap al centre, la Paula a penes va obrir la boca. Vam baixar a la plaça Catalunya. Mirava d’imaginar-me, tot caminant amb ella cap a la Boqueria, quina impressió li feien les Rambles, amb milicians amunt i avall, parets cobertes de cartells contra el feixisme, balcons amb banderes catalanes i roig-i-negres. Pels vials laterals pujaven i baixaven automòbils conduïts per tabalots que fins feia quatre dies no tenien ni una bicicleta, i que ara, ufanosos amb les joguines noves, se saludaven entre ells tocant la botzina i aixecant el puny”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy