Ciutat de Mal (Jaume C. Pons Alorda)

Riuades de semen que ho inunden tot. Vagines fondes com pous. Homes i dones que copulen sense parar. Suor i llàgrimes. Sang que cobreix parets i terra. Cucs de proporcions gegantines que transporten persones amunt i avall. Grumps, muxis, merks i altres animals de companyia sense identificar. Ciutat caòtica i faltada d’humanitat. I un tirà, el Constructor, a qui li encanta prohibir i coartar. Un futur que enamora!

Aquesta societat distòpica i demencial la dibuixa Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) a “Ciutat de Mal”, XXIX Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. Té 270 pàgines i està publicada per Angle Editorial. No hi ha ni mars ni espais verds, substituïts voluntàriament per entorns artificials d’imitació. Menys problemes. Els aliments també són sintètics. No queda res natural. Disbauxa i exageració a potència màxima. Un ambient enrarit on tot és possible. L’autor dona a la història un ritme trepidant, amb un llenguatge ric, àgil, àcid i amb un munt de paraules que sonen a inventades. Com les dels plats que se serveixen en l’àpat dels Fulkna, que freguen el deliri. La imaginació al poder.

Tres són els principals personatges de “Ciutat de Mal”: Un jove amant de les lletres, una futura mare fugissera i la geperudeta. L’aspirant a escriptor té 30 anys i encara és verge. Frisa per poder conèixer a un artista excels com Iannis de Corfú. Cada cop que obre la boca, algú el talla. Seguim les seves peripècies en primera persona. La noia embarassada vol escapar dels estrictes controls de natalitat. Algú li parla directament (tu), li explica la història. La serventa major de la mansió dels Fulkna, coneguda com la geperudeta, completa aquest triangle viciat. Els Fulkna són la família més benestant de la ciutat. El narrador s’hi refereix com a ‘ella’. Al final, les tres històries conflueixen de manera sublim, confegint un final realment espectacular.

Aquesta obra transgressora i inclassificable ens parla de la vida i de la mort (amb moltes escenes de sexe), però també d'identitat i de conflictes de gènere. No s'oblida del destí, de l’escriptura, de l'art i del món editorial. Pons Alorda fustiga editors, autors estrella i ridiculitza les performance que serveixen per embravir alguns artistes de pa sucat amb oli. Crítiques constants i despietades cap a tot i tothom per acabar d'embolicar un argument original com pocs. Moltes felicitats.

“El gegant negre Jutta té un mèrit: encara que s’hagi escorregut en una lleterada que encara aguanta grumollosa i líquida en una bona part de la platea, es manté ferm, fermíssim: la seva verga descomunal no ha decaigut ni un mil·límetre. Ara la Didi fa una dansa tribal al voltant d’en Jutta, com si aquest fos la seva víctima i ella hagués de picar amb un verí mortal. Els seus moviments de grua, els seus panteixos com de cigala esclafada sota les òrbites d’una estrella circumdant. No va d’hòsties. En el moment oportú, la Didi s’amara del pollot del gegant negre Jutta. Intenta ficar-se’l a la boca, però és impossible per culpa del radi desmesurat”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy