El club dels sibarites (Junichirõ Tanizaki)

Hi ha gent que menja per viure. I també gent que viu només per menjar. Aquest és el cas dels cinc aristòcrates que formen part d’”El Club dels sibarites”, publicat per Viena Edicions. El japonès Junichirõ Tanizaki (1886-1956) el va escriure l’any 1919, abans que comencessin a repartir-se les famoses estrelles Michelin i que els cuiners fossin comparats amb Deus. La traducció és d’Albert Nolla.

L’obsessió dels protagonistes pel menjar és malaltissa. Es reuneixen quasi cada dia del món per degustar els plats més exquisits, però mai no en tenen prou. Tot els sembla insuficient, vacu, repetit. Ja res els sorprèn. El plaer més sublim se’ls resisteix un dia sí un altre també. El Comte G, al capdavant d’aquest club de llefiscosos llepafils, és qui més s’esforça per trobar una menja per guanyar-se als seus companys de societat gastronòmica. Pagaria qualsevol preu. Habitualment, es reuneixen a casa d’ell, a Tòquio, però també visiten un munt de restaurants. La situació canvia radicalment quan el Comte entra en un misteriós edifici on, suposadament, preparen els millors plats de la cuina xinesa, molt apreciada al Japó.

Hi ha qui diu que s’ha de llegir aquesta fantàstica
història amb la panxa plena. No hi estic d’acord. Tanizaki crea una atmosfera tan perversa i enrarida que et fa perdre la gana de cop. La part final del llibre, que té 120 pàgines, és surrealisme en estat pur. En els plats que ens presenten no queda clara la diferència entre el continent i el contingut. Res és el que sembla. Tot es fusiona. Desapareixen els límits. Qualsevol cosa és possible... És veritat, però, que les invencions d’alguns cuiners actuals no estarien tan lluny del que va imaginar l’autor fa una pila d’anys. Com a mínim als meus ulls, els membres del Club dels Sibarites queden com homes pedants i primitius, amb panxes prominents i un únic objectiu a la vida: menjar fins a explotar; si és a taula, millor.

“Com que eren tan estrambòtics, el club només tenia cinc membres. Quan tenien temps —de fet, en tenien sempre, o sigui que era gairebé cada dia—, es reunien a casa d’algun dels cinc o a la seu del club, i es passaven la tarda jugant a cartes. Jugaven al hanaawase, a l’inoshikachō, al bridge, al napoleó, al pòquer, al vint-i-u, al cinc-cents... Eren uns grans experts en tots aquests jocs i hi apostaven fort. Quan es feia fosc, ajuntaven tots els diners que havien arreplegat amb les apostes per sufragar el tiberi que havien de fer tot seguit. Tant podien quedar-se a sopar a la casa on eren com sortir per anar a algun restaurant de la ciutat. Ara bé, amb el temps es van cansar de menjar als restaurants més famosos del centre de Tòquio”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy